Això sí que és un #MeToo

2.11.2017

Najat El Hachmi, a qui segueixo setmanalment, va fer un article a El Periódico titulat Això no és un Me Tooque em va fer pensar fins a quin punt valia la pena revisar la pròpia biografia o testimonis propers per adonar-nos que l’assetjament sexual és una vivència que han patit moltes dones.Així que he m’he endinsat al mar obscur de la memòria per rescatar una història, que com totes aquestes són incòmodes perquè tenen a veure amb l’assetjament i la culpa.

© Ehud Neuhaus.

Jo tenia 12 anys i semblava el gegant del Pi. Massa gran, massa alta, per la meva edat. I això ho sé perquè un dia vaig caure de la bicicleta i em van haver de cosir uns punts i el metge es va sorprendre que una noia tan gran plorés; la infermera li va fer notar que jo només tenia 12 anys i en van estar parlant, com si jo no hi fos, de si semblava una noia de 16.

M’imagino que no devia ser fàcil viure en un cos que canviava tan de pressa i em devia sentir com un cadell de gran danès, malgirbat, sense saber on col·locar tanta grandària a cada moviment. I la inseguretat, això sí que ho recordo, la vergonya, l’estranyesa per tants canvis.

I jo, a banda d’anar a escola, treballava al bar dels meus pares. Un bar cèntric però humil on la principal clientela eren treballadors. No era fàcil, això de servir cerveses i saber que ets mirada, repassada, i aguantar, de tant en tant, comentaris estranys. Perquè no tens cap eina per interpretar res, no saps ben bé què has de sentir, no coneixes tampoc la paraula vexació ni masclisme. Ets una nena i se suposa que els grans tenen una certa impunitat, i no t’exclames si un dia et diuen guapa i l’altra ‘mira quins pits se li posen’; tu t’inclines sobre les taules sabent que et miraran el cul, i ho fas molt de pressa i avergonyida.

Però no va ser un treballador del món tèxtil, ni un paleta. Va ser un home d’una empresa d’assegurances. Molts treballadors dels bancs i d’empreses venien a fer un menú econòmic de dilluns a divendres. Vaig passar per davant del lavabo i vaig sentir la seva veu demanant-me més paper de wàter. Era estrany perquè la meva mare sempre vigilava molt que n’hi hagués i que estiguessin ben nets, però li vaig portar. Vaig fer passar la mà pel trosset de la porta obert perquè l’agafés i em va dir, ‘passa que no hi arribo’, va sortir amb els pantalons baixats i em va agafar, i jo vaig llençar el paper a terra, vaig empènyer-lo i vaig escapolir-me per la porta.

No vaig dir res. Mai. A ningú, ni al meu pare. Potser perquè m’haurien renyat per haver entrat a portar el paper a un lavabo d’homes. No ho sé. Ell va sortir impertèrrit i va continuar dinant, i va venir a dinar moltes vegades més.

No sé molt bé què vaig sentir, però sí que recordo que aquella tarda em vaig menjar un entrepà de formatge, dues coca-coles i tres flams. Suposo que per calmar la perplexitat, l’angoixa de tot plegat. Ara penso que també per començar a engreixar-me i aconseguir tenir un cos descartable.