Això del Crexells

30.05.2018

La crisi del Premi Crexells evidencia la dificultat d’activar mecanismes col·lectius que ajudin a definir el prestigi literari. L’any passat un jurat completament diferent de l’actual va decidir concedir el Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès a una novel·la autoeditada a Eivissa per un foraster, Joan Buades, en un gest que es va interpretar com una esmena a la totalitat al sector editorial.

Enguany el jurat tenia un encàrrec molt més acotat: triar un guanyador entre uns finalistes prèviament definits per la votació popular dels socis de l’Ateneu i dels clubs de lectura de les biblioteques de la ciutat. Per fomentar la votació popular, l’Ateneu va convidar els autors a presentar els seus llibres davant dels socis en unes sessions poc concorregudes. Alguns autors finalistes tenen la sensació que els han fet anar a vendre el peix davant dels socis i que ara el jurat ha decidit esmenar la votació popular incorporant quatre noves obres a la llista de finalistes.

L’Ateneu no té més remei que declarar el premi desert i reconèixer que els mecanismes que havia activat per compensar les excentricitats d’un jurat superb no han donat els resultats esperats. No ha cregut en el valor dels vots dels seus ateneistes i ho ha fiat tot a la decisió d’un jurat que tampoc va comptar amb l’assistència de tots els seus membres a la reunió en què va optar per ampliar la llista de finalistes. Resultat: pocs socis han votat. El jurat no ha aconseguit tampoc celebrar una reunió plenària. És palmari que no hi ha prou interès, ni per dalt ni per baix.

Els premis a obra publicada haurien de concedir-se sense que els autors hagin de fer cap pantomima per guanyar-los. Les bones obres es defensen soles, cara a cara amb els lectors. Ahir vam celebrar que La mort i la primavera de Mercè Rodoreda inaugurarà una nova col·lecció de clàssics de Penguin. Els bons llibres sempre acaben obrint-se camí d’una manera o altra, però per prestigiar les obres necessitem mecanismes col·lectius, tant horitzontals (tertúlies, clubs de lectura, saraus llibreters) com verticals (suplements literaris, premis, ajuts a la creació, influencers, etc) que en fomentin la socialització.

Enguany l’Institut de Cultura d’Olot ha decidit posar en suspensió uns premis literaris amb cinquanta anys d’història i convocar una jornada el dia 16 de juny, oberta a tothom, per debatre col·lectivament com han de ser els ajuts a la creació. La Fundació Carulla ha replantejat el Premi Lluís Carulla a projectes culturals (dotat amb un total de 100.000 euros), però també ha celebrat fa dues setmanes la Jornada Mutare per escoltar el sector i definir uns criteris que els ajudin a distingir quines propostes tenen potencial transformador.

És clar, doncs, cap on bufa el vent. Cal obrir la conversa, escoltar, legitimar la participació, però també confiar en lectors experts que puguin filtrar i definir valor i prestigi de manera fiable.

La crisi del Premi Crexells demostra que els premis a obra publicada no ens salvaran del sistema viciat dels premis a obra inèdita si no tenim cura de l’ecosistema literari. Ahir mateix lamentàvem la desaparició del suplement Cultura, un símptoma més de la manca de pes social de la literatura catalana. La república de les lletres només sobreviurà si hi ha un interès real per llegir i una conversa viva entre lectors.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sí, també hi ha qui atorga premis honorífics a premis que en realitat són a obra publicada, petant-se per tant les bases del premi a la torera, corrompent-lo, faltant al respecte a l’esperit fundacional del premi i als membres del jurat que han fet la seva feina durant un any llegint-se un bon grapat d’obres en tota mena de gèneres per, en l’últim moment, veure com la direcció del premi, amb l’aquiescència de la majoria del jurat, decideixen seleccionar quatre finalistes que, per prestigi i edat venerable, “no tenen el premi i se’l mereixen”. Cal tenir cura de l’ecosistema literari, certament, senyor Puigtobella. M’agrada que ho digui vostè. Fins i tot em fa gràcia. Molta.