Així no s’aixeca el teló

21.09.2018

Vaig quedar una mica estupefacte i amb els ulls fent pampallugues davant la pantalla veient la “gala” de Catalunya aixeca el teló. Començo per preguntar-me per què tanta insistència en demanar al públic que, si volen conèixer la programació, consultin a Internet. És aquest el missatge de l’acte? Perquè, si és així, no cal perdre temps en una gala. Fem una bona escampada per la xarxa, reforcem la publicitat digital i potser…

Guillem Albà en un moment de la gala ‘Catalunya aixeca el teló’.

En segon lloc, em va semblar de molt, molt mal gust la broma adreçada a Lluís Pasqual, tant per ell com pel tradicional exercici de memòria que es fa als companys de professió que ens deixen en altres esdeveniments professionals. Aquí em posiciono de totes, totes. No ho he fet davant la denúncia que una actriu li va fer perquè s’hi van barrejar moltes coses i cada una d’elles tenia una resposta: maltractament, passivitat en la resposta, renovació de càrrec, gelosies professionals…. Mesquineses! Decebedora la reacció tèbia dels assistents, companys d’ofici, acceptant que allò era humor.

Una altra cosa: els Premis Catalunya de Teatre, que engeguen del tot descafeïnats. Quina manera és aquesta de lliurar un premi? Sílvia, a tres hores en tren de Madrid i no pots venir a recollir el Premi? Concessió televisiva en el lliurament del premi al Kursaal? Premis lliurats al passadís? I, per acabar, tot l’embolcall que ni tan sols va fer lluir les bones reivindicacions que es van fer. En fi, que així no s’aixeca una temporada i que l’oportunitat de fer de la retransmissió en diferit de la gala un aparador publicitari s’ha perdut. Tot plegat va acabar amb una magnífica revetlla de Sant Joan d’una colla d’amics.