Agraïment

2.12.2014

El diumenge a la tarda Francesc Parcerisas es va convertir, sense preveure-ho, en el protagonista d’una festa literària. Una vuitantena d’alumnes, escriptors i amics van comparèixer a un acte d’homenatge sorpresa que li van organitzar a EADA, l’escola de negocis que va fundar la seva mare. En un acte presentat per Jordi Llavina, alguns dels seus alumnes de l’Ateneu Barcelonès van recitar, sota la direcció de Carles Rebassa, tant poemes del mateix Parcerisas com textos d’altres autors que apareixien aplegats en el llibre imprès amb què el van obsequiar, Homenatge a Francesc Parcerisas. Més avall reproduïm la carta d’agraïment que, vint-i-quatre hores després, va fer arribar el poeta al centenar de persones que es van adherir a la celebració.

Francesc Parcerisas entra a la festa sorpresa a l'EADA acompanyat de Mireia Sopena | Foto Juan Sánchez Amorós

Francesc Parcerisas entra a la festa sorpresa a l’EADA acompanyat de Mireia Sopena | Foto Juan Sánchez Amorós

Benvolguts

Diumenge dia 30 de novembre, cap al migdia, vaig entrar a internet per mirar la cartellera i intentar esbrinar per a quin espectacle devia haver comprat entrades la Mireia, que m’havia demanat que li “reservés” la tarda a partir de les cinc. Com que al Liceu no hi havia funció, i vaig suposar que no em duria a El Molino, vaig acabar pensant que aniríem a delectar-nos amb alguna pel·li francesa d’aquelles que, en els meus anys jovenívols, anomenàvem d’art i assaig. Contra el que pugui semblar, no hi tinc res en contra, del cinema de tesi, i encara menys si acabem, com fem sovint, prenent un suís i un croissantet al Forn Mistral, a tocar de la ronda Sant Antoni.

Amb aquesta introducció només vull justificar –pobrament, ja ho sé–  la meva vera efígie de carallot quan, en obrir la porta de la vuitena planta d’EADA, la del bar –que el meu germà m’havia dit que calia deixar endreçadet després de la gresca del dia anterior–, us vaig veure silents i arrenglerats, lluminosament somrients, com qui descobreix, amb una joia compartida i tranquil·la, que el poeta ha quedat atuït, esmaperdut i descol·locat. Em vau enxampar amb la incredulitat als ulls, l’estupefacció als llavis i la badoqueria enquistada als dos hemisferis del cervell.

Moltes, moltes gràcies! Ja veieu que no m’ho esperava ni gens, ni poc, ni mica.

A tots els que hi vau ser, als que no hi vau poder arribar atrapats sota la pluja, als que vau participar al bellíssim llibre d’homenatge, als que vau conspirar des del primer moment, als que vau enviar fotos, dibuixos, records diversos, correus, només us puc dir, amb una reverència que us heu ben guanyada, chapeau!

En les vint-i-quatre hores transcorregudes des d’ahir he rumiat moltes coses. Moltes no les diré perquè no són gaire afalagadores per a les meves aptituds de sospita, llestesa, capacitat de sumar dos i dos o acuïtat de la pituitària… Et creus mitjanament il·lustrat i tot d’una descobreixes que, literalment, baixes de l’hort. No havia n’ensumat res de res. Estava amb un pam de nas. De forma i manera que, rumiant per trobar l’aspecte positiu, he decidit que us he d’agrair a tots vosaltres, a la vostra companyia, a la vostra amistat, a la vostra empenta, haver arribat als setanta amb la innocència tan verge, tan intacta.

Jordi Llavina amb Parcerisas | Foto Juan Sánchez Amorós

Jordi Llavina amb Parcerisas | Foto Juan Sánchez Amorós

A casa deien que, quan vaig néixer –al barri de Cal Rectoret, a Begues, segon i inesperat nadó en un part prematur– no respirava i que el doctor va haver-me d’agafar pels peus, penjant com un conill, i clavar-me algunes plantofades perquè respirés i pogués començar a assaborir aquest món tot ell fet de delícies. Com comprendreu sempre li he estat agraït, no sols per haver arribat a aquesta edat madura, i ja una mica estovada, i haver tingut l’avinentesa de fer coneixença, amistat i folgança amb tanta gent que estimo i admiro, sinó perquè, fins i tot quan van maldades –que, per sort, no és el cas– recordo que les plantofades, com en aquell novembre del 1944, a Begues, poden ser l’inici d’una sèrie tan llarga d’esdeveniments, curiositats, aventures i aprenentatges com això curiós, misteriós i entranyable que anomenem vida. Ja us haureu adonat que la mica d’ironia intenta dissimular, doncs, l’emoció. Gràcies a tots vosaltres continuo pensant que el triomf del present és realment aquesta vostra capacitat de fer-me fruir –com ahir— de la companyia, de l’amistat i de la vida a mans plenes. Us n’estic agraïdíssim, de tot cor.

Vostre,

Francesc

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un acte d’homenatge ben merescut. Només em sap greu no haver-ne tingut notícia perquè m’hauria agradat participar-hi i veure tots dos germans, l’un al costat de l’altre, perquè en més d’una ocasió he saludat el que no es diu Francesc que, tot i no ser-ho, m’ha correspost amb una rialleta sorneguera. Ja hi ha d’estar ben acostumat!
    Francesc, que per molts anys!