Àfrica no existeix

20.03.2015

Escric aquestes línies a corre-cuita perquè m’urgeix deixar-ne constància per endreçar cada un dels pensaments que se m’escapaven exaltats ahir al vespre tot escoltant Taiye Selasi i Xavier Aldekoa dialogant sobre la condició Afropolita dins del marc del festival de literatura Kosmopolis 2015.

Taiye Selasi i Xavier Aldekoa | Kosmopolis 2015 © Carlos Cazurro, CCCB, 2015

Taiye Selasi i Xavier Aldekoa | Kosmopolis 2015 © Carlos Cazurro, CCCB, 2015

Per començar m’adono que hi ha qui no pot passar per aquesta vida de puntetes perquè és del tot necessari que, gairebé sense ser-ne ells mateixos conscients, facin el tipus de soroll que sacseja les consciències de forma irreversible. Em refereixo a Taiye Selasi i Xavier Aldekoa.

El diàleg es va encetar amb el visionat d’un vídeo del projecte Afripedia amb el que col·labora Taiye Selasi, una plataforma de cultura contemporània de creatius africans arreu del món amb la intenció de trencar la mirada que tenim tipificada sobre l’Àfrica. És un crit reivindicatiu, un “Hola, som aquí, fem això i això també és Àfrica.” Considero molt interessant la necessitat que mostrava Selasi d’interrompre la narrativa que hem heretat a través de les imatges que ens arriben d’Àfrica des de fa dècades i dècades, interrompre aquest imaginari negatiu amb projectes com Afripedia; pot semblar només un gra de sorra enmig del desert però ahir Selasi citava l’escriptor afroamericà James Baldwin qui deia que un escriu per canviar el món malgrat el canvi sigui mínim. La importància d’aquestes dosis breus i discretes que reflecteixen l’altra realitat africana, per petites que siguin, ens remeten a la imperiosa urgència del canvi. Aldekoa afirmava que si parlem de canvi hem de parlar d’Àfrica. L’art o la literatura, inclús el periodisme que fa ell amb la seva mirada íntima i respectuosa sobre les persones, són un punt de partida cap aquest canvi, no el resultat final però sí el degoteig impulsor de debats i discursos nous que fan virar la direcció del vent cap a una imatge més positiva sobre Àfrica.

Xavier Aldekoa exposava que portem tants anys fent pornografia de la pobresa i de l’horror africans, que d’alguna manera ens hem insensibilitzat contra els nens amb mosques a la cara, les rengleres de morts al terra i la fam amb majúscules. Això és així perquè a occident, Àfrica ens arriba descontextualitzada i la capacitat per ser sensibles amb les coses que desconeixem es veu escapçada. Explicava una anècdota difícil d’oblidar d’un amic seu que fa anys, a Bamako, va anar al cinema a veure un documental sobre l’Holocaust. Ell era l’únic blanc de la sala. Quan van aparèixer les imatges dels presoners jueus tan prims i escardalencs amb l’uniforme de ratlles, tot el cine es va posar a riure. Aquí no ho faríem mai perquè aquestes imatges les emmarquem dins d’un context que coneixem prou bé i ens dol i ens mereix el nostre respecte. A la inversa, el mateix ens passa a nosaltres amb els grans mals de l’Àfrica, que presentats a través dels mitjans mancats de qualsevol context el que ens arriba és una visió equivocada i molt reduccionista amb la qual ja no empatitzem.

L’altre debat que es va obrir durant el diàleg, va focalitzar-se en el tema de la identitat. Selasi explicava com fa deu anys, tenia realment dificultats per explicar d’on era i sobretot per els prejudicis dels uns i els altres, acabava renunciant a qualsevol nacionalitat de les que formen el seu entramat personal per expressar finalment que no era d’enlloc. Nascuda a Londres, criada a Massachussetts, de mare Nigeriana i para ghanès i des de fa anys resident a Roma, després d’encunyar el terme afropolita i escriure’n un assaig on oferia una visió alternativa de la identitat africana per a les generacions transnacionals com la que ella mateixa protagonitza, va sentir alliberació quan va prendre consciència que certament era d’arreu del món, i que més que identificar-nos amb un país concret, el que fem les persones és arrelar-nos en allò local. Va fer servir la paraula màgia per descriure el sentiment que aflorà en ella quan, arran de l’assaig, va conèixer moltes persones amb un perfil molt proper al seu i que deien sentir-se còmodes definint-se amb un terme com afropolita.

Dues veus honestes que toquen fermament de peus a terra, disposades a passar a l’acció a través de les paraules, ja sigui amb literatura o sota qualsevol altre format artístic, o bé a través del discurs periodístic que més ens acosta a les persones.

Un diàleg entusiasta i imprescindible que augura canvi i propicia el reconeixement de les altres realitats africanes. Un privilegi compartir la saviesa atrevida de Selasi i Aldekoa, la seva empenta i el seu moment.

“Aquest continent és massa gran per descriure’l. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d’una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem “Àfrica”. En la realitat, excepte pel nom geogràfic, Àfrica no existeix“.

Ryszard Kapuscinski