Adorar els mestres: Garriga, Sampere, Pàmias o Vicens

29.09.2015

Amb tristor, el poeta Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – Sant Cugat del Vallès, 2015) ha tornat a ser notícia recentment i no per parlar dels seus llibres de poemes sinó més aviat dels llibres de la seva borgesiana i cunqueiriana biblioteca, repartits aleatòriament després de la seva mort.

Màrius Sampere al riu Besòs | Foto d'Eugeni Madueño

Màrius Sampere al riu Besòs | Foto d’Eugeni Madueño

Alguns d’aquests llibres seus, que es distingeixen per la reconeixible signatura de l’autor a la primera pàgina, s’han pogut trobar a la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió que se celebra aquests dies al Passeig de Gràcia, concretament a la parada número 18. És una veritable llàstima que no es puguin acumular tots junts, els llibres de Garriga, seus com a autor i seus com a devot col·leccionista, en un espai concret com a fons d’una biblioteca pública que pugui ser visitada pels investigadors en literatura catalana. Però el que és molt més trist encara és el fet que les queixes vénen quan autors del gegantisme de Garriga moren, i que les ganes de fer feina, o de parlar d’ells, no haguessin aparegut abans.

Els estimadors de Francesc Garriga es varen concentrar amb energia per tal de poder dedicar-li homenatges o per elaborar multitudinaris números especials de revistes, com la ja desapareguda Pèl capell, quan ell encara vivia. Això evidentment l’omplia de felicitat muda, però també el feia sentir més que estimat: era una foguera forta per tal de començar a iniciar les bases d’un treball lector, crític i investigador. Una propagació no deixa de ser una (re)lectura o una forma de (re)lectura: una manera tan bona com qualsevol altra de començar a establir unes bases de cap a una aproximació més seriosa. Des de molt variats fronts de passió, com el que ara representa amb força merescuda el de l’editorial LaBreu, se l’ha anat reivindicant atroçment, feroçment, però no va ser fins que va morir que la seva poesia es va començar a vendre i a consultar de forma massiva. I ara molta gent el recorda i en parla. Mereix que sigui així. La putada és que aquest moviment hagi arribat quan ell ja no tenia l’oportunitat de dir-hi la seva, i tots sabem que quan la deia sempre la deia grossa.

Francesc Garriga.

Francesc Garriga.

Francesc Garriga ja no hi és, però encara tenim una gran quantitat de mestres importants, existents, vivíssims, que necessiten ser llegits i processats, devorats per les noves fornades i les no tan noves. Penso, per exemple, en Màrius Sampere (Barcelona, 1928), que demà dimecres 30 de setembre a les 20:30 a l’hOriginal presenta la seva darrera obra poètica, L’esfera insomne, publicada a LaBreu amb un paratext de Mireia Vidal-Conte i amb un CD d’ell recitant part dels seus darrers poemes, exactament la mateixa intel·ligent estratègia que la que presenta Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014 de Francesc Garriga a l’editorial AdiA Edicions. Tots dos volums seran obres esgarrifoses: ens acostaran a ells a través de l’escrit i de la veu.

Aquest L’esfera insomne de Màrius Sampere sembla ser el colofó del que segurament ha estat un Any Secret Però Multitudinari Dedicat a la Seva Ampla Figura, el 2015, ja que en un sol any aquest poeta incommensurable i murri ha tret a la llum una sèrie de llibres molt importants, més que això, memorables: Dorm/Els espais ocupats a l’editorial El Pont del Petroli, L’escala de cargol a Viena, Ignosi a Edicions Poncianes i la tria personal 123 a Edicions del Buc, amb cent vint-i-tres poemes especialment triats per ell mateix de cara a establir la primera mirada directa d’un creador delirant, divertíssim i demencial. Ara L’esfera insomne és la culminació d’aquesta aferrissada defensa samperiana, culminació que també s’ha evidenciat amb el merescudíssim Premi de la Crítica de Poesia d’aquest darrer any per a ell i el seu volum Ningú més i l’ombra (Proa, 2014).

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

Antònia Vicens | © Lleonard Muntaner 2013

Aneu a la festa que demà li dedica la gent de l’hOriginal, que fa pocs mesos també li varen regalar una escultura virgílica i dantesca per coronar-lo Poeta Sènior Major de les Lletres Catalanes, i aneu a cercar el títol recopilatori coordinat des de la Institució de les Lletres Catalanes: Després de la pell ni tinc res més. Màrius Sampere En Homenatge, amb una desbordant col·lecció d’admiradors declarats de la seva feina sublim. Màrius Sampere és més viu que mai i necessita el nostre afecte, les nostres atencions, les nostres lectures i els nostres textos, per tal que grandiosos poemes no quedin només dins d’un paper.

Però Màrius Sampere no és l’únic Grandiós Sènior Viu que encara tenim l’oportunitat de defensar amb vitalitat. En tenim molts d’altres! Penso en Jordi Pàmias (Guissona, 1938), també. Aquest enorme autor de les Terres de Ponent acaba de fer-nos arribar a les llibreries el cinquè volum de la seva obra poètica completa: Terra, mit, àngel (Pagès Editors, 2014). Ens trobem davant la digníssima necessitat de poder arribar a un autor amb una veu única, insubornable, que durant dècades ha anat erigint una obra anclada en les formes més pregones del fulgor. I sempre des del silenci de la humilitat, ja que Pàmias ha anat fent la seva sense emprenyar, ans al contrari, sempre defensant els més joves, llegint-los atentament, informant-se de forma meticulosa, perquè sap que la saviesa ha d’anar arrelada al que corprèn i al que comença a existir des del seu propi portent voluntari. Jordi Pàmias, tímid i gens casual, ara viu a Barcelona i és un dels adeptes més fidels a totes les activitats que es duen a terme. Per què no mereix ell les mateixes atencions que regala?

I què em dieu d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941)? Durant tota la seva existència, aquesta donassa ha anat treballant laboriosament una obra narrativa poderosa, poètica, radical, protagonitzada per ànimes esperitades i per criatures doloroses, testimonis d’una illa en complet desballestament per culpa de la seva pròpia amoralitat primitiva. I ara, després d’anys demostrant la seva vàlua d’hereva de Faulkner o McCullers, Antònia Vicens ens ha sorprès amb llibres de poemes absolutament magistrals, talment Lovely (Moll, 2009), Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) o aquest darrer Fred als ulls (Eumo/Cafè Central, 2015) a la ja mítica col·lecció Jardins de Samarcanda. El 2016 veurà com aquesta Gran Dona Gran farà 75 anys, la gran majoria d’ells dedicats a les lletres, a la creació, a la passió per aconseguir una obra important. De fet, el jove escriptor Sebastià Portell està preparant un immens volum d’entrevistes amb ella: tant de bo aquesta feina de Portell, absolutament i necessàriament elogiable, pugui aconseguir fer arribar la destresa de Vicens a molts possibles futurs lectors. En fi, espereu aquesta oportunitat i llegiu, per favor, Fred als ulls, possiblement la seva obra mestra. Ens trobem davant d’un dels llibres de l’any, indiscutiblement, una obra d’alta volada que perdurarà en el temps i en la llibertat irrefrenable d’uns versos catàrtics.

Hilari de Cara sortint del bar Silenus | Foto de Bernat Puigtobella

Hilari de Cara sortint del bar Silenus | Foto de Bernat Puigtobella

Sí, en efecte, és una tragèdia que Francesc Garriga no sigui viu i puguem comprovar com el seu llegat va d’aquí cap allà impunement, caòticament, com una espora que ja forma part de la forma intrínseca del món. Però Màrius Sampere, Jordi Pàmias o Antònia Vicens, com tants altres, segueixen vius. Penso, també, en les germanes Rosina i Margarita Ballester, penso en Hilari de Cara, en Carles Hac Mor, i penso en molts altres. Encara hi som a temps. O és que tornarem a arribar massa tard? Comencem a fer feina. N’hem de fer molta, moltíssima. Encara més. Qui està disposat? Va. Som-hi.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris