Adieu a l’accent circumflex?

Fa uns anys, L'Académie Française va impulsar una reforma ortogràfica que, finalment, s'aplicarà el curs vinent.

A França, on tres quartes parts dels ciutadans troben que la seva llengua és difícil, cada hi ha cop més preocupació per les dificultats d’escriptura dels estudiants. Fa uns anys, L’Académie Française va impulsar una reforma ortogràfica que, finalment, s’aplicarà el curs vinent. La gran novetat que incorpora és la supressió de l’accent circumflex en la majoria de paraules. Clara Renedo reflexiona les normatives i la transparència de les llengües.

Membres de l'Académie Française

El desembre del 1990, l’Académie Française (la institució que vetlla per la regulació i la perfecció de la llengua francesa) va presentar una reforma de l’ortografia que afectava més de 2.000 paraules. Només es tractava, però, d’una recomanació, i tot i la magnitud de la proposta, a la pràctica va canviar ben poca cosa: ni tan sols les pròpies institucions públiques van predicar amb l’exemple d’introduir-la en els documents oficials, i tampoc ho va fer cap diccionari. Ara, més de vint-i-cinc anys després, s’ha arribat a un acord perquè, a partir del curs que ve, aquesta sigui l’ortografia de referència a l’escola francesa i perquè tots els llibres de text la incorporin.

A grans trets, les principals novetats que presenta aquesta reforma són la supressió de l’accent circumflex sobre la i i la u en la major part de paraules; la supressió de molts dels guionets de les paraules compostes (com ara extra-terrestre); i la simplificació de la grafia de diverses paraules: oignon, per exemple, podrà escriure’s ognon (tot suprimint una i que no es pronuncia), o el manlleu paella, paelia (que, a l’estil del bumerán o del carné aplicats per la RAE en castellà, busca ser una traducció literal de la pronuncia). La raó principal, segons l’Académie, és que l’ortografia francesa és poc “transparent”, i això fa que els francesos triguin més a aprendre a llegir que, per exemple, els italians o els espanyols.

No hi ha dubte que totes les llengües evolucionen, i per tant és lògic que de tant en tant calgui que l’ortografia s’hi adapti per tal de reflectir, d’alguna manera, els canvis, i impedir que la llengua parlada i l’escrita no s’allunyin massa l’una de l’altra. De fet, de manera molt simplificada, la separació entre el llatí i les llengües romàniques rau, precisament, en la diferenciació irreconciliable entre la llengua que s’escrivia (el llatí) i les llengües que es parlaven (les anomenades vulgars). L’ortografia francesa actual presenta algunes incoherències difícils de justificar, com ara que el verb souffler s’escrigui amb dues f i, en canvi, boursoufler (un compost del mateix verb) només amb una. I això, en part, és el que busca corregir aquesta reforma.

D’altra banda (i em temo que en això entren en joc molts més factors que l’evolució de la llengua), sembla evident que els francesos cada cop tenen més problemes per escriure amb correcció. Segons una enquesta publicat pel setmanari Le Point a principis de l’any passat, tres quartes parts dels francesos troben difícil la seva llengua, i amb prou feines la meitat considera que domina les normes ortogràfiques. A més a més, des de l’àmbit universitari, cada cop hi ha més preocupació pels problemes d’escriptura dels estudiants que arriben de l’institut, i, fins i tot, dels qui s’acaben graduant.

Es tracta realment d’un problema de dificultat de la llengua? Per molt complicat que pugui semblar el francès, segurament no ho és pas més, per exemple, que el finès i els seus quinze casos de declinacions, o que el xinès i la seva escriptura a base de logogrames. És veritat que el francès té una ortografia particular, que es basa en la preservació d’una herència històrica més que no pas en una correspondència veritable amb la llengua parlada. Molts dels qui aprenen el francès com a llengua estrangera es queixen, mig en broma, que una paraula com eau (aigua) s’escriu amb quasi totes les vocals menys amb la que realment es pronuncia, o. Però això no canviarà pas amb aquesta reforma: perquè això passés, no n’hi hauria prou posant quatre pedaços sobre l’ortografia actual, sinó que caldria construir pràcticament un nou sistema des de la base, oblidant totes les regles existents.

L'Institut de France, seu de l'Académie Française | Font: Wikipedia

Potser, però, l’ortografia només és un símptoma d’un problema de base més ampli. Molts professors es lamenten que s’hagin anat suprimint hores de francès en els últims anys, i a això cal afegir-hi la tendència general (no pas exclusiva de França) de reservar un lloc cada cop més petit i marginal a l’aprenentatge de les normes lingüístiques a les classes de llengua. S’ha volgut substituir la vella escola, que tenia com a un dels seus pilars l’ensenyament de la gramàtica i la sintaxi, per un ensenyament potser més dinàmic i divertit, molt menys normatiu i més intuïtiu, però que, ai las!, no fa miracles. Tots els bons professors de llengua que he tingut al llarg de la meva vida (independentment de quin fos l’idioma que els ocupés, ja fos el grec antic o l’anglès) m’han ensenyat que és imprescindible memoritzar certes regles de base, irregularitats i excepcions, abans de poder entendre com funciona una llengua i ser capaç de dominar-la (de “la maîtriser”, de fer-se’n mestre, com diuen de forma molt pertinent en francès). Això, de passada, també és un primer pas importantíssim per a entendre que les regles ortogràfiques no sempre son tan arbitràries com sembla.

Per exemple, l’accent circumflex, justament un dels més amenaçats per la reforma ortogràfica, és sovint la petja de la desaparició d’una lletra, sovint una s (tête ve de teste, que deriva del llatí testa; maître, de maistre, del llatí magister). Lluny de ser un barret inútil, doncs, l’accent circumflex connecta la llengua amb els seus orígens (del francès antic al llatí) i ajuda a mantenir un vincle amb la resta de llengües romàniques, que tendeixen a mantenir aquesta s. És un marcador que potser no se sent a l’oïda, però sí a la sensibilitat del parlant que coneix la seva llengua amb una certa profunditat. És veritat que aquesta regla no és matemàtica (i això és precisament el que s’al·lega per eliminar l’accent circumflex en la reforma), però, és que potser hi ha alguna llengua que ho sigui?

De ben segur que si l’Académie Française es va decidir a impulsar aquesta reforma és perquè la pèrdua de riquesa que representa en alguns aspectes queda compensada pels beneficis que se’n poden extreure per a facilitar-ne el seu aprenentatge. És probable que els qui ara ja dominen bé la llengua no adoptin mai les noves regles, però si la introducció de la reforma a les escoles prospera, no caldrà esperar massa per veure com les noves generacions les utilitzen amb tota normalitat, i no serà cap escàndol. Quan Pompeu Fabra va intentar suprimir la hac de l’ortografia catalana, l’oposició va ser tan forta que va haver d’acabar matisant la norma. Tot i que a la pràctica la hac no aporta cap informació imprescindible, la gent hi estava tan aferrada, l’ortografia històrica pesava tant, que al final Fabra va optar per suprimir només les hacs del mig i de final de paraula (com a lloch o trahir), però mantenint la resta. I què, si la reforma hagués prosperat del tot? Escriuríem ome en comptes d’home, com en italià ja fa temps que escriuen uomo i no per això han perdut la identitat. Fet i fet, ja fa temps que els francesos no s’expressen en la llengua de Molière, n’est-ce pas?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació