Acceptar la mediació no és pactar ni negociar

25.09.2017

Fa dies, d’ençà de l’aprovació de la llei de Transitorietat, el passat 8 de setembre, que intento escriure un article. La ràpida successió d’esdeveniments i l’agreujament de la situació que es viu a Catalunya m’han obligat a anar matisant les meves opinions de manera que cada article quedava lleugerament modificat el dia següent. Probablement passarà el mateix amb aquest, però a una hora i mitja de la declaració de la Fiscalia exigint la coordinació dels Mossos amb la policia nacional, i amb el refús dels primers, i davant el potencial agreujament de la situació, voldria fer la meva aportació en favor de la necessitat imperiosa de la mediació, que m’afanyo a dir no és ni la negociació, ni el diàleg, ni el pacte.

La mediació significa la intervenció de terceres parts, que al meu parer haurien de ser totalment allunyades geogràficament i políticament del conflicte. Tanmateix hi ha qui des de les xarxes socials on participo de manera discreta, m’ha retret que la meva actitud es deu al fet dels molts anys que fa que visc a l’estranger. Em suposen per tant, una opinió poc legitimada perquè s’imaginen que no puc sentir “en carn pròpia” les injustícies de què és i ha estat víctima Catalunya per part de l’Estat espanyol. Aquesta opinió demostraria ja potencialment la necessitat d’una mediació, car parteix de la idea, al meu parer distorsionada, que només aquell de dins pot entendre un conflicte que es percep ocasionat des de fora. He de dir, però, que he nascut a Catalunya, hi vaig sovint. La conec com un pot conèixer una persona que estima: bé, però amb els seus espais d’ombra, perquè ni les persones ni Catalunya no són uniformes –no es tracta precisament de qüestionar les “unidades de destino en lo universal”?- sinó una complexitat de diversitats en canvi constant.

No obstant això, no vull deixar de dir el que penso. Perquè també a nosaltres, els catalans a l’estranger, se’ns crida quan es tracta de participar. I perquè el meu país d’adopció, el Canadà, m’ha donat l’oportunitat en diverses ocasions d’experimentar el resultat de la mediació.

Abans, però, voldria dir que una de les coses que a 6000 km de distància més es lamenta és l’ús esbiaixat de les opinions, precisament estrangeres, per reafirmar el camí pres per l’independentisme. És a dir, es fan circular titulars de diaris sense atendre al cos de les notícies. Malgrat tot, qualsevol que es prengui el temps –cosa que exigiria dels polítics si visqués a Catalunya- per resseguir la recepció internacional dels esdeveniments d’ençà del 8 de setembre s’adonarà de la poca garantia que sembla donar a la decisió de portar endavant aquest referèndum. Un fet d’indiscutible importància si es vol obtenir el suport internacional. És cert que darrerament, l’opinió generalitzada des de l’estranger i per suposat benvinguda, és de mostrar-se solidari en la lluita contra la repressió desfermada aquests últims dies. Amb tot, no cal perdre de vista que l’objectiu final és la celebració d’un referèndum controvertit.

Des d’aquesta distància també voldria alertar sobre els riscos d’alterar conceptes i perspectives amb la finalitat de demostrar la raó de la causa pròpia. Les comunitats humanes tenim dues vies d’arribar a l’altre: els gestos i la paraula. Si fem servir la segona, ens devem a la seva precisió. Una precisió tant més acurada quan la repercussió que es deriva del seu ús inapropiat pot arribar a tensar situacions fins a fer inevitable el conflicte. És a dir, arribar a situacions que requereix d’un ús urgent de la mediació.

Fa pocs dies em va semblar necessari alertar per la via privada a amics i coneixences, alguns implicats de ple en la causa independentista, de la circulació de comparacions totalment inadequades, com és el fet de posar en paral·lel la Turquia d’Erdogan amb l’Espanya de Rajoy. Alguns em van respondre que probablement tenia raó però que no perdés de vista la brutalitat del govern Rajoy. Jo no l’havia perdut de vista, ni la perdo ara. La tinc present, i de fa anys, i la tenen i la tenien els polítics que sabien gairebé fil per randa quines havien de ser les reaccions d’un govern retrògrada. Ara bé, intentar descriure la situació de repressió per la que passa una comunitat a força de comparacions inadequades és un signe de feblesa que ens diu precisament que la paraula ha fet fallida. Una manera de començar amb fonaments corcats les cases que s’han de construir. I també una falta de capacitat per mesurar el propi sofriment amb el de l’altre, de no tenir en compte, en el cas de Turquia, els torturats, els desplaçats forçosos, i els detinguts que Amnistia Internacional en el seu informe de 20016-2017 xifra en 40.000.

No, la paraula no pot fer fallida i menys en moments de crisi, perquè és ella la que ens dirigeix, la que obre portes i a la vegada crea fronteres. Per una paraula l’altre és acollit o expulsat, ho veiem constantment en aquest precís moment cada vegada que algú opina de manera ponderada o contrària al referèndum –equidistants o traïdors, n’hi diuen- llançant-lo als llimbs d’aquells a qui “se’ls veu el llautó” (Colau, Coscubiela, Serrat, i ara s’hi ha afegit Rosa Regàs).

Des del meu punt de vista, no podem justificar l’ús inapropiat de la paraula basant-nos en el mal fer de l’altre. Ho sabem, Rajoy no entrarà en raó. La paraula, en canvi, pot acompanyar aquests somriures que sembla que s’han convertit en icona de la revolta. Ja hi ha mitjans que han començat a matisar, com TV3, que en el 30 minuts d’aquest diumenge 24 setembre es refereix al setge al referèndum parlant d’un “estat d’excepcionalitat”, una manera hàbil de no acabar de renunciar a la noció d’”excepció” acceptat popularment, sense incórrer en l’ús inadequat del concepte polític.

Davant aquesta polarització extrema, davant la fallida de les paraules tant per descriure com per arribar a traçar una esquerda que faci entrar aire i claror, suggeriria a la militància política que demani dels seus líders l’acolliment a un procés de mediació. Sóc conscient que per a alguns la mediació pot ser percebuda com una renúncia. Caldrà precisar aleshores què s’entén per mediació. Mediar –verb forçosament nou- no és negociar, ni veure’s forçat a pactar a desgrat. Va més lluny i a la vegada no és performatiu, no desencadena necessàriament cap acció. En la mediació, es crida un tercer, que el teòric Jacob Bercovitch recomana que sigui intel·ligent, expert, que tingui tacte, experiència en conflictes semblants i sentit de l’humor, detall aquest darrer important per ajudar les parts implicades a veure’s des de la distància, a sortir, durant el període que duri la negociació, de l’escenari en què s’han quedat fixats. Em permetria recomanar en una mediació entre Catalunya i Espanya la intervenció de mediadors no-europeus, que poguessin aportar el saber d’altres paràmetres culturals, que afegissin, per tant, un grau més alt de perspectiva. Els mediadors i mediadores poden ajudar a saber on som, fins on s’ha arribat i a valorar les conseqüències de seguir en la posició fins aleshores mantinguda. Podem dir que la mediació és el procés que fa evident on poden derivar les postures adoptades i les fa també evidents a la comunitat, el poble o la nació. Mediar no és estabornir, sinó retornar el compromís amb la paraula, i la paraula és acció, responsabilitat. No cal dir que la mediació té la intenció d’aturar conflictes que poden derivar en violència. Tot i així, és responsabilitat de les parts implicades tirar endavant amb el camí que els sembli convenient, però assumint-ne la responsabilitat i deixant-la clara a la societat.

És evident que a Catalunya la mediació hauria de barrar l’augment de tensió. Per començar ja seria un inici de victòria que es pogués dir que va ser gràcies a la mediació exigida per Catalunya que es va poder pensar en una manera de continuar exigint els drets del seu futur i per tant, en la construcció d’una nova forma de nació, sense haver de recórrer a les velles estratègies polítiques, que des de Catalunya s’havien començat a criticar per desfasades.

Marta Marín-Dòmine. Centre for Memory and Testimony Studies, Laurier University, Canadà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Si bé em sembla oportuna la idea de la mediació. En canvi no comparteixo el fet de la qualificació de la baixa qualitat democràtica de l’estat espanyol. Naturalment no arriba al cas de Turquía (per sort) però els forats negres que s’han anat obrint en els darrers anys són considerables i potser sí que per a un opinador extern que no estigui al cas del dia a dia li són difícils de tenir presents però en conjunmt fan un paquet impressionant:

    – guerra bruta contra la idea independentista (recordem però que el que es demana és un referèndum), operació Catalunya. Utilitzar fons reservats no ja per buscar informacions que els poguessin comprometre sinó per comprar falsedats amb recursos públics
    – intervenir les finances de la Generalitat sense base legal (no es tracta d’una opinió)
    – convertir el tribunal constitucional constituït en un bon nombre de casos per amigos amb una actitud visceral en contra de l’estat autonòmic en un tribunal de justícia
    – Fer servir el Tribunal de Cuentas amb la mateixa finalitat (no sé si ha tingut notícia de com s’han designats les persoens que hi tyreballen).
    – Manipulació de la Fiscalia, el Fiscal General de l’Estat ha estat reprobat per les Corts Generals. En comptes de la defensa dels interessos de l’Estat, es dedica als interessos de partit
    – El partit més corrupte d’Europa s’ha dedicat a protegir els seus corruptes i a evitar l’acció de la Justícia (discos durs trinxats, desparacició de proves, ..)
    – I així podríem seguir una bona estona.

    No és Turquía, però hi camina. I el més fort és que el principal partit de l’oposició fa un trist paper de no queixar-se gaire perquè li fa por que els seus interessos, i no cap altra cosa, en algunes parts del territori acabés donant lloc al seu trencament.

  2. Article molt interessant per una catalana amb bona memoria i vivint desde anys a Angleterra Soc britanica desde que en temps de Franco em Digueren que si em casaba amb un angles perderia la nacionalitat.
    tinc molts dubtes sobre l’eficacia del projectat referendum.

  3. Puc entendre els teus raonaments, Marta, però tens una avantatge sobre tots nosaltres: vius a 6000 kilòmetres de casa teva. Aquí les coses són molt diferents. Aquí veus com la policia o la Guàrdia Civil és acomiadada de les capitals del sud de la Península al crit de “A por ellos” com si anessin a una guerra colonial. Aquí veus el setge contra la paraula i l’opinió, una fiscalia desbocada omplint de querelles i amenaces la nostra geografia, i veus un Estat disposat a tot per impedir el referèndum. Si hi havia garanties o no, jo ja no me’n recordo perquè l’estat ha fet saltar pels aires tota l’organització del referèndum i l’ha convertit en un exercici clandestí. Els atacs a Serrat i demés fan riure, honestament t’ho dic, si els comparem amb les amenaces que reben molts líders. Has llegit els missatges que rep Rufián on se li diu que cremaran la seva dona i la seva filla? Això ningú ho investiga, la investigació és per descobrir qui replica pàgines webs. Per no parlar de l’espasa de damocles que penja sobre tot el govern i sobre el segon nivell de directors generals o secretaris de govern, alcaldes, entitats civils, impremtes, tothom. La mediació és una bona proposta però a l’altre costat no tenim gent civilitzada com la que hi pot haver al Canadà, a l’altre costat tenim una rèmora del passat, un estat de mentalitat imperial que mai ha estat capaç de protagonitzar una descolonitzazió endreçada, que mai s’ha fet seva la llibertat i la democràcia, que creu que el diàleg és una forma d’expressar la debilitat i que, en definitiva, segueix instal·lat en els dies gloriosos on el sol no es ponia enlloc. Ja vivim instal·lats en un clima de coerció i de por com en el de la Dictadura, si vols tu no fem comparacions, però si tot això no és una Dictadura s’hi assembla molt i molt.

  4. Totalment d’acord amb en Pere 12:24. Erdoganització no? D’acord, aleshores com hem d’anomenar, doncs, el procés pel qual es tanquen webs, es multen dirigents, se n’inhabiliten d’altres i s’amenaça amb la policia i s’ataca la llibertat d’expressió? És evident que en un moment determinat ens caldran mitjancers -i reivindico aquest mot tan nostre per comptes de “mediador”-, però primer hem de fer els possibles per votar. Que el referèndum no té totes les garanties? En fi, s’hauria de veure. Però la redactora d’aquest article ha de saber perfectament que si és així no és per culpa del govern ni del parlament català. I em sembla que l’autora hauria de fer pedagogia entre les persones i institucions que coneix sobre aquesta qüestió: qui posa pals a les rodes és l’Estat Espanyol. D’altra banda, trobo que sí: que és lícit criticar -amb arguments i respecte- aquestes persones que dieu. No perquè no siguin independentistes, sinó per no criticar, o mirar a una altra banda, com a demòcrates que són, la repressió de l’estat. Salutacions

  5. 1. Quins titulars s’han utilitzat indegudament per l’independentisme i qui ho ha fet?

    2. És veritat que no hi ha constància de tortures contra l’independentisme en el que portem del procés però la privació de llibertat arbitraria que han sigut subjecte alguns dels nostres funcionaris i càrrecs electes és sens dubte una agressió que comporta l´ús de la violència.

    3. Això de la mediació potser ho hauries d’explicar al unionisme i no a nosaltres.

    4. No s’ha construït cap Estat fent tot el que complau als governs estrangers ni aplaçant indefinidament les aspiracions. Resistirem el que calgui entre altres coses perquè sabem que a pesar de la propaganda intimidatoría de l’Estat tenim les de guanyar.

  6. Benvinguda sigui una opinió emesa ‘des de fora’, per dir-ho d’alguna manera. Sóc contrari a aquesta idea tan estesa que les coses només s’entenen des de dins. Moltes vegades, estàs tan a prop de l’arbre que no veus el bosc i cal una mica de distància per veure aspectes que des de massa a prop no es veuen.
    Dit això, voldria cridar l’atenció sobre un detall que, tan a dins com a fora, em sembla que passa una mica desapercebut: els que lamenten la suposada manca de garanties d’aquest referèndum, obliden que el règim borbònic tampoc no en va sobrat, de garanties democràtiques, car basa la seva presumpta legitimitat en un referèndum fraudulent, una constitució fraudulenta i un altre referèndum fraudulent (ordre cronològic). Trobo injust ser molt primmirat amb un referèndum que, al cap i a la fi, es fa com es pot (o com et deixen fer els sabotejadors) i tenir tanta màniga ampla amb un règim que requereix molta tortícolis per ser qualificat de democràtic.

  7. Si el verb ha d’ésser creat de cap i de nou (cosa que dubto), llavors hauríem de parlar de mitjançar i de mitjancers, no us sembla?

  8. Tot i que tinc dubtes de que la mediació funcioni amb un subjecte tan belicós com Espanya (sinceramente crec que una mentalitat de superioritat racial com la colonialista espanyola no creu que necessiti cap mediació), sí que em sembla una reflexió interessant i digne d’indagació.

    El que comparteixo completament és l’ús poc precís de les paraules. El franquisme no ha tornat, perquè si hagués tornat no podria ni estar escrivint en aquest blog. No és un estat d’excepció, només n’és un possible començament. Et deixo amb un exemple que he llegit avui que m’ha fet pensar en el teu article: es diu que els irlandesos van ser esclaus i no ho van ser. Van ser sirvents maltractats i vivint en condicions paupèrrimes, però mai van arribar al nivell dels esclaus negres. Diferents categories requereixen diferents paraules. Qüestió de precisió

    https://www.nytimes.com/2017/03/17/us/irish-slaves-myth.html?mcubz=1

  9. Molt bona aportacio. I pregunto, si l’altra part no vol mediadors?
    Ens oblidem de la resolucio del conflicte armat al paisc basc? L’estat espanyol mai ha aceptat ha mediadors ni observadors internacionals. Amb els catalans tampoc ho faran.
    I mira q es una bona aportacio, pero per desgracia inviable.

  10. Se utiliza muy mal el lenguaje. ¿Un conflicto entre “Cataluña” y “España”?…Popper lo ratifica de forma concluyente: «No hay ningún, o casi ningún grupo étnico homogéneo asentado desde hace largo tiempo en países con fronteras naturales. Los grupos étnicos y lingüísticos están entremezclados inextricablemente en todas partes. Hay minorías étnicas en todas partes». Más difícil de justificar todavía si compartimos la aseveración de Dahrendorf: «son los modernos demagogos los que han destruido la paz para crear una base de poder para sí mismos».
    Y aquí radica el quid de la cuestión. Más allá de las singularidades, que nadie cuestiona, de cualquier grupo o territorio, alimentadas por la tradición de sus culturas, historia, lenguas o costumbres, las eclosiones nacionalistas de los últimos años, si nos atenemos a sus manifestaciones, no son más que un vector estratégico de conveniencia política para ocupar el poder. Curiosamente no siempre liderada esa estrategia por nacionalistas, más bien al contrario. Los nacionalistas aparecen como comparsas de otros grupos políticos con ideologías (o intereses) incluso radicalmente contrarias a los postulados teóricos del nacionalismo.
    Para que una mediación tenga alguna oportunidad como método de resolución de conflictos al menos las partes deberían de estar legitimadas (es uno de los cometidos de la persona mediadora), pero para ello y previamente deberían de estar identificadas. ¿Quiénes son las partes en este conflicto? Sin duda no “Cataluña” y “España”.