Aberracions nadalenques: la prosperitat ja no s’estila

Per deformació més personal que no professional he seguit amb interès els capítols d’enguany de la sèrie ‘Els llençols que perdem per Nadal’. Les festes no serien el mateix sense aquest llistat creixent. Aquesta mateixa revista fa quatre temporades seguides que repeteix (reposa, que dieu ara) el mateix capítol, suposo que perquè el va escriure el manaia i ningú gosa dir-li que l’actualitzi (només caldria que fes un cop d’ull al Bibimot. Jo mateix hi vaig fer una aportació, modestament, essencial: la del torró de crema/iema/gema, un fenomen filològic apassionant que sideuvol explicaré amb tot detall en un article d’un diari digital que com que és competència no es pot esmentar aquí (però no patiu que rebreu puntualment l’avís via Twitter)).

No cal dir que no puc estar més d’acord amb les queixes dels especialistes, tot i que és de justícia reconèixer que m’he apassionat amb el debat d’enguany sobre la (presumpta) aberració cagatió. Però, com sempre passa en aquestes coses, a la gran família nadalenca també hi ha un personatge que s’està a segona fila sense que ningú hi pari esment. Em refereixo a l’adjectiu pròsper. ‘Bones festes i pròsper Any nou’ és una manera de felicitar el Nadal que es va esllanguint. Embolicats com estem a escatir si l’Any Nou el podem augurar ‘feliç’, enmig d’aquesta epidèmia de felicitat que ens ofega (‘Feliç aniversari’, ‘Feliç Dia del Pare’, felicitats i felicitacions a betzef, a dojo i a balquena), hem deixat enrere la prosperitat i, tal com digué el poeta, ningú sap com ha anat. Servidora, per exemple, de les divuit felicitacions electròniques o impreses que he rebut aquestes festes, onze m’auguraven felicitat i set bondat (en forma de ’bon any’, que dit sigui entre parèntesi és la fórmula que faig servir jo). Ni una sola em desitjava prosperitat.

Què vol dir això? Que ja no creiem en el progrés i la millora social? Que, fastiguejats com estem de la gran enganyifa social i política (Jordi Galves ho explicava de primera, l’altre dia), ens hem resignat a anar enrere i no volem caure en el cinisme d’augurar una cosa que sabem impossible? Que el verb prosperar, tant en voga en temps dels nostres besavis, pares i avis, ja no s’estila perquè el jovent d’ara, que es volen enriquir i enfamosir a cop de magrada, el troben antiquat? (de fet, si ens posem cínics, el barri de la Prosperitat de Barcelona en seria tota una paràbola. ‘La Prospe’, amb aquesta mania que tenen alguns de convertir els topònims de la corona metropolitana en noms de discoteca tronada: Santako, l’Hospi, Castefa…)

Però no ho crec. M’estranyaria que tot plegat anés per aquí. El meu nas de filòleg perdiguer em diu que l’explicació és molt més banal, i està més relacionada amb la forma que no pas amb el fons. Pròsper, al meu entendre, ha sucumbit a dos dels corrents globals que ara mateix estan remodelant els idiomes del món: un, la prepotència de l’anglès, que privilegia formes curtes (per tant, fàcils de transmetre) i inequívoques: contra l’eficàcia de happy, prosperous no hi té res a pelar; i dos, l’evitació d’ambigüitats que puguin entorpir la recepció immediata del missatge: pròsper és una d’aquelles paraules emprenyadores que no saps mai si es diuen amb O oberta o tancada. L’accent gràfic és greu, però una bona part dels parlants la pronuncien (o la pronunciaven) tancada: prósper.

No descarto, tampoc, una tercera raó, encara més actual: que una part dels destinataris, senzillament, no l’entenguin.