A què es dedica Mai Balaguer?

Joan M. Minguet en el seu article ‘Cultura a TV3. Pitjor que frivolitat‘ sosté que “la realitzadora Mai Balaguer fa una afirmació que hauria de passar als annals dels frívols, aquells que donen importància a les coses vanes, que no valen la pena. Em refereixo a aquell instant en què, referint-se a la presència de la cultura a la televisió, deixa caure el següent: ‘el més important no és què dius, sinó com ho dius’. L’atreviment no té límits”.

Minguet també l’associa a la tele escombraria i a la “recerca bastarda de l’audiència”, quan en realitat el Canal 33 seria l’antítesi de prime time i màxima audiència. Però, a què es dedica Mai Balaguer? Que potser escriu novel·les? O fa televisió? Amb què es fa la televisió? Amb un llenguatge audiovisual, que per dir-ho ras i curt, és un muntatge d’imatges amb un ritme i/o efectes triats pel creador, combinant amb so o silenci, entenent per so també música. Per tant, com que la Mai Balaguer no ho vol donar tot mastegat, en la seva declaració sobre llenguatge televisiu i cultura, pressuposa que els espectadors són intel·ligents i sobreentenen que en el programa de Roger de Gràcia s’està parlat de llenguatge televisiu i cultura, i llavors ella sosté que: “El més important no és què dius, sinó com ho dius”.

Mai Balaguer fa dècades que treballa a Televisió de Catalunya, i que fa videoclips. I a l’hora de realitzar un programa, la seva responsabilitat és fer-lo diferent que a Tele5 o Canal Arte. Ella amb una càmera, el muntatge, la il·luminació, vestuari, etc… ens ofereix una proposta de món i univers, de discurs i diàleg. Que el programa tingui un contingut que interessi també depèn del que s’hi digui, però un realitzador també està comunicant amb la seva posada en escena. És el que li pertoca a ella. I no vull personalitzar més.

Però sí que vull deixar clar que no hi ha cap guerra entre forma i contingut. Perquè la forma també és contingut. El mitjà té unes connotacions, una naturalesa pròpia, que està aportant també informació. L’estètica és una cosa tan seriosa o humorística, profunda i filosòfica com el contingut. No entenc aquest desprestigi que té la imatge, i per què l’associem a la frivolitat i un text, en canvi, a l’alta cultura.

L’art o la literatura són justament això: “El més important no és què dius, sinó com ho dius”, perquè hi ha certes coses que gairebé tota la humanitat ha dit en algun moment, com “t’estimo” i la gràcia, l’originalitat, la personalitat és que cadascú trobi la manera com explicar-ho que sigui més singular, més personal, que puguis reconèixer que aquell programa el realitza Mai Balaguer i no en Huerga. Milers i milers d’artistes han fet cançons d’amor, i potser els veritablement interessants són els que ho diuen d’una manera única. Gainsbourg ho deia amb un llenguatge increïble, i alhora era més que sexy, sexual de collons. Perquè el sexe i la sexualitat també són una esfera de l’art, en tant que forma part de la vida. Un petó sempre és un petó i en la història de l’art “l’important és com ho dius”. Rodin d’una manera, Bracusi d’una altra… i segueix sent un petó.