Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Acadèmic, gestor cultural i escriptor

A propòsit de la “cultura (t)xarnega”

Vasallo ha hagut de retirar-se temporalment de Twitter a causa de l’enrenou mediàtic generat per l’anunci del festival.

Fa uns dies es presentava a Barcelona el primer Festival de Cultura txarnega (sic), comissariat per l’escriptora i activista Brigitte Vasallo. Aquest cicle de xerrades, exposicions i altres activitats tindrà lloc el proper 13 d’abril a Fabra i Coats – Fàbrica de Creació, en el marc de la Primavera Republicana.

Era previsible: minuts després de fer-ne l’anunci, les xarxes ja n’anaven plenes. Una minoria ha aplaudit la iniciativa, però la gran majoria d’usuaris s’ha mostrat indignada amb l’ús del terme txarnego – reescrit de manera intencionada, imagino que per catalanitzar la paraula, tot i que aquesta “tx” inicial més aviat em trasllada, emocionalment, al país basc. Com acostuma a passar a can Twitter, on gairebé tothom es veu impel·lit a dir la seva sense filtres ni reflexions, la cosa ha derivat en un ball d’insults, gifs, memes, condemnes i sentències – i també, tot sigui dit, en alguna reflexió intel·ligent i educada. Les xarxes socials, massa sovint, semblen un lloc on la gent va a desfogar-se de les ansietats de cada dia.

En aquest escrit, m’agradaria fer una sèrie de comentaris arran d’aquesta nova polèmica, que penso que ens poden ajudar a reflexionar sobre el tema, i sobre la nostra manera de veure, i d’ordenar, el món en què vivim.

-De què parlem, quan parlem d’identitat? Podríem dir que parlem d’un fragment del jo que s’interrelaciona i que es constitueix a partir (i en contra) d’altres fragments i d’altres jos. Potser val la pena parlar no tant d’identitat, com a concepte singular i monolític, sinó d’identitats, en plural, com a horitzons que s’articulen, que negocien, i que es trepitgen dins nostre i també en la nostra manera de funcionar en la societat. Aquestes negociacions intersubjectives no són neutrals, sinó que estan en constant col·lisió, impregnades d’una jerarquia que ens ve donada socialment. Per exemple, la identitat lèsbica o gai, tradicionalment, ha tingut menys prestigi social que la identitat hetero. Per aquest motiu, les dues primeres s’han hagut de reivindicar històricament, mentre que la segona s’ha erigit com a identitat natural, i per tant, invisible. No hi acostuma a haver simetria, entre les identitats: contínuament es belluguen, es fusionen, se separen, s’alien o entren en conflicte. Les etiquetes són la nostra manera imperfecta i limitada de congelar aquesta fluïdesa multi-identitaria.

-Una etiqueta com “xarnego” està impregnada de classisme: remet a les onades migratòries del sud d’Espanya cap a Catalunya, als anys 50 i 60, i a un tipus de catalanitat anti-convergent, que problematitza el catalanisme tronat dels vuit cognoms. S’ha emprat, sovint, com a insult, i en aquest sentit entenc la maniobra conceptual que intenta Vasallo. Amb el seu festival, el que vol fer és el que en anglès s’ha arribat a conèixer com a queering: subvertir les connotacions del terme mitjançant l’apropiació semàntica (si jo em reivindico com a xarnega, m’apropio del concepte i n’elimino el sentit pejoratiu).

-Ben aviat, però, es presenten les contradiccions: la lluita queer va començar als carrers, en contra de l’establishment i de les institucions hegemòniques. I no va estar exempta de violència. En canvi, la insurrecció (t)xarnega emergeix emparada per l’Ajuntament de Barcelona. Per tant, de manera inevitable, la cosa agafa una pàtina pública i acomodada, afí als discursos que governen ara mateix. No hi ha res de radical, en això.

-Segona contradicció: aïllar la cultura xarnega, individualitzar-la, no té res de queer, ans al contrari. Essencialitzar el (t)xarneguisme el redueix a una identitat estàtica, i molt poc interessant. El vincula a una certa equidistància entre la cultura castellana i la catalana, i aquest és, penso, l’error fonamental, perquè l’estratègia acaba reforçant la lluita entre visions conservadores de la cultura catalana i castellana. I d’aquesta oposició simplista només se’n beneficien les dretes més recalcitrants. Com a mostra, la deplorable estratègia discursiva de Ciutadans.

-Pensar el xarneguisme, al contrari, és pensar en interseccions i contaminacions, en fluïdesa. No només té a veure amb l’idioma, sinó també amb la classe i, cada cop més, amb qüestions (multi)ètniques. Potser cal parlar de xarneguismes, i no pas de (t)xarneguisme. En tot cas, és un terme inestable, que es projecta de manera promiscua i que supura en manifestacions culturals tan diverses com algunes novel·les de Juan Marsé o la música de Rosalía.

-Ara bé, el xarneguisme, tal i com l’entenc, no se situa en una equidistància entre les cultures castellana i catalana sinó que les anul·la com a categories estàtiques. La cultura xarnega és cultura catalana. I també, suposo, és cultura castellana, i al mateix temps és una altra cosa, perquè va més enllà de les taxonomies ortodoxes. És un punt de trobada i d’enriquiment, que podríem comparar, per exemple, amb la cultura latinx que ha aflorat als Estats Units. No fa gaire, l’spanglish era considerat poca cosa més que una perversió lingüística. Però l’any 2008 Lin-Manuel Miranda i Chiara Alegria Hudes van triomfar a Broadway In The Heights, i la novel·la de Junot Diaz The Brief Wondrous Life of Oscar Wao es va endur el Pulitzer, i la cosa va fer un gir: l’spanglish va esdevenir, també, una manera de fer cultura en aquest monstre híbrid que és els Estats Units: la cultura del Yes, We Can de l’era Obama. Potser, així doncs, el que ens cal no és tan un festival, sinó una gran novel·la xarnega que sigui també una gran novel·la catalana.

-És per tot plegat que penso, amb tot el respecte, que el festival li fa un flac favor a la identitat (t)xarnega tal i com la planteja Vasallo. Perquè el suport institucional qüestiona la seva voluntat queer, i perquè el plantejament conceptual del festival acaba fossilitzant-ne la identitat i reforça una visió purista de les cultures catalana i castellana (i no hi ha res menys queer que això).

-Una darrera apreciació: Vasallo ha hagut de retirar-se temporalment de Twitter a causa de l’enrenou mediàtic generat per l’anunci del festival. Alguns dels insults que ha rebut la comissària del cicle són atacs gratuïts d’hiperventilats que fan servir la xarxa com un espai de lapidació virtual, emparats per la impunitat i l’anonimat que atorguen les plataformes digitals. Aquestes agressions em semblen, evidentment, lamentables. Ara bé, Vasallo ha titllat aquest atacs de “mansplaining”, i ho trobo un error gravíssim, especialment en un moment on el feminisme s’està empoderant per denunciar els tics masclistes de la nostra societat. Les crítiques rebudes no tenen res a veure amb senyoros rancis, sinó que han sorgit de sectors ben diversos. Fer servir l’antimasclisme com a escut protector contra arguments que no tenen res a veure amb el masclisme és perillós, perquè debilita la lluita feminista, que passa per moments clau a la nostra societat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació