A propòsit de la “cultura (t)xarnega”

4.04.2019

Fa uns dies es presentava a Barcelona el primer Festival de Cultura txarnega (sic), comissariat per l’escriptora i activista Brigitte Vasallo. Aquest cicle de xerrades, exposicions i altres activitats tindrà lloc el proper 13 d’abril a Fabra i Coats – Fàbrica de Creació, en el marc de la Primavera Republicana.

Era previsible: minuts després de fer-ne l’anunci, les xarxes ja n’anaven plenes. Una minoria ha aplaudit la iniciativa, però la gran majoria d’usuaris s’ha mostrat indignada amb l’ús del terme txarnego – reescrit de manera intencionada, imagino que per catalanitzar la paraula, tot i que aquesta “tx” inicial més aviat em trasllada, emocionalment, al país basc. Com acostuma a passar a can Twitter, on gairebé tothom es veu impel·lit a dir la seva sense filtres ni reflexions, la cosa ha derivat en un ball d’insults, gifs, memes, condemnes i sentències – i també, tot sigui dit, en alguna reflexió intel·ligent i educada. Les xarxes socials, massa sovint, semblen un lloc on la gent va a desfogar-se de les ansietats de cada dia.

En aquest escrit, m’agradaria fer una sèrie de comentaris arran d’aquesta nova polèmica, que penso que ens poden ajudar a reflexionar sobre el tema, i sobre la nostra manera de veure, i d’ordenar, el món en què vivim.

-De què parlem, quan parlem d’identitat? Podríem dir que parlem d’un fragment del jo que s’interrelaciona i que es constitueix a partir (i en contra) d’altres fragments i d’altres jos. Potser val la pena parlar no tant d’identitat, com a concepte singular i monolític, sinó d’identitats, en plural, com a horitzons que s’articulen, que negocien, i que es trepitgen dins nostre i també en la nostra manera de funcionar en la societat. Aquestes negociacions intersubjectives no són neutrals, sinó que estan en constant col·lisió, impregnades d’una jerarquia que ens ve donada socialment. Per exemple, la identitat lèsbica o gai, tradicionalment, ha tingut menys prestigi social que la identitat hetero. Per aquest motiu, les dues primeres s’han hagut de reivindicar històricament, mentre que la segona s’ha erigit com a identitat natural, i per tant, invisible. No hi acostuma a haver simetria, entre les identitats: contínuament es belluguen, es fusionen, se separen, s’alien o entren en conflicte. Les etiquetes són la nostra manera imperfecta i limitada de congelar aquesta fluïdesa multi-identitaria.

-Una etiqueta com “xarnego” està impregnada de classisme: remet a les onades migratòries del sud d’Espanya cap a Catalunya, als anys 50 i 60, i a un tipus de catalanitat anti-convergent, que problematitza el catalanisme tronat dels vuit cognoms. S’ha emprat, sovint, com a insult, i en aquest sentit entenc la maniobra conceptual que intenta Vasallo. Amb el seu festival, el que vol fer és el que en anglès s’ha arribat a conèixer com a queering: subvertir les connotacions del terme mitjançant l’apropiació semàntica (si jo em reivindico com a xarnega, m’apropio del concepte i n’elimino el sentit pejoratiu).

-Ben aviat, però, es presenten les contradiccions: la lluita queer va començar als carrers, en contra de l’establishment i de les institucions hegemòniques. I no va estar exempta de violència. En canvi, la insurrecció (t)xarnega emergeix emparada per l’Ajuntament de Barcelona. Per tant, de manera inevitable, la cosa agafa una pàtina pública i acomodada, afí als discursos que governen ara mateix. No hi ha res de radical, en això.

-Segona contradicció: aïllar la cultura xarnega, individualitzar-la, no té res de queer, ans al contrari. Essencialitzar el (t)xarneguisme el redueix a una identitat estàtica, i molt poc interessant. El vincula a una certa equidistància entre la cultura castellana i la catalana, i aquest és, penso, l’error fonamental, perquè l’estratègia acaba reforçant la lluita entre visions conservadores de la cultura catalana i castellana. I d’aquesta oposició simplista només se’n beneficien les dretes més recalcitrants. Com a mostra, la deplorable estratègia discursiva de Ciutadans.

-Pensar el xarneguisme, al contrari, és pensar en interseccions i contaminacions, en fluïdesa. No només té a veure amb l’idioma, sinó també amb la classe i, cada cop més, amb qüestions (multi)ètniques. Potser cal parlar de xarneguismes, i no pas de (t)xarneguisme. En tot cas, és un terme inestable, que es projecta de manera promiscua i que supura en manifestacions culturals tan diverses com algunes novel·les de Juan Marsé o la música de Rosalía.

-Ara bé, el xarneguisme, tal i com l’entenc, no se situa en una equidistància entre les cultures castellana i catalana sinó que les anul·la com a categories estàtiques. La cultura xarnega és cultura catalana. I també, suposo, és cultura castellana, i al mateix temps és una altra cosa, perquè va més enllà de les taxonomies ortodoxes. És un punt de trobada i d’enriquiment, que podríem comparar, per exemple, amb la cultura latinx que ha aflorat als Estats Units. No fa gaire, l’spanglish era considerat poca cosa més que una perversió lingüística. Però l’any 2008 Lin-Manuel Miranda i Chiara Alegria Hudes van triomfar a Broadway In The Heights, i la novel·la de Junot Diaz The Brief Wondrous Life of Oscar Wao es va endur el Pulitzer, i la cosa va fer un gir: l’spanglish va esdevenir, també, una manera de fer cultura en aquest monstre híbrid que és els Estats Units: la cultura del Yes, We Can de l’era Obama. Potser, així doncs, el que ens cal no és tan un festival, sinó una gran novel·la xarnega que sigui també una gran novel·la catalana.

-És per tot plegat que penso, amb tot el respecte, que el festival li fa un flac favor a la identitat (t)xarnega tal i com la planteja Vasallo. Perquè el suport institucional qüestiona la seva voluntat queer, i perquè el plantejament conceptual del festival acaba fossilitzant-ne la identitat i reforça una visió purista de les cultures catalana i castellana (i no hi ha res menys queer que això).

-Una darrera apreciació: Vasallo ha hagut de retirar-se temporalment de Twitter a causa de l’enrenou mediàtic generat per l’anunci del festival. Alguns dels insults que ha rebut la comissària del cicle són atacs gratuïts d’hiperventilats que fan servir la xarxa com un espai de lapidació virtual, emparats per la impunitat i l’anonimat que atorguen les plataformes digitals. Aquestes agressions em semblen, evidentment, lamentables. Ara bé, Vasallo ha titllat aquest atacs de “mansplaining”, i ho trobo un error gravíssim, especialment en un moment on el feminisme s’està empoderant per denunciar els tics masclistes de la nostra societat. Les crítiques rebudes no tenen res a veure amb senyoros rancis, sinó que han sorgit de sectors ben diversos. Fer servir l’antimasclisme com a escut protector contra arguments que no tenen res a veure amb el masclisme és perillós, perquè debilita la lluita feminista, que passa per moments clau a la nostra societat.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. L’ús del terme xarnego el trobo profundament desafortunat per dues raons: remet a una realitat molt concreta dels anys 50 o 60 com a molt tard, i s’ha utilitzat reiteradament per confrontar-lo amb la cultura catalana des de pressupòsits demagògics, amb una falsa imatge de progressisme o esquerranisme.

  2. Això del festival aquest del Txarneguisme és verament l’enunciat del primer festival del Gilipollisme. Quina ment intrel·lecrual sublim ha parit aquesta txorrada?

  3. Una altra flor, que no fa estiu. Ens obsequiaran amb moltes glopades d’anti-catalanisme, han d’aprofitar cada oportunitat que es presenti: campanyes entre eleccions, intervencions dels i de les candidats/es a les presidències dels partits… Tot s’hi val! Recordeu-vos de les exposicions (vergonyoses) al Born.
    Tot passarà i tornarà el ‘seny’ que no hem perdut ni podem deixar en mans d’exòtics comediants de vol gallinaci.
    Els xarnegos? Can Tunis? Les barraques de Montjuïc? Història passada. Els ‘xaves’ de Sants són nostres! els xarnegos també.

  4. Des de quan la reapropiació del terme “xarnego” se l’acaba d’inventar Brigitte Vasallo emparada per l’Ajuntament de Barcelona? Aquest senyor no surt al carrer? Perquè aquesta reapropiació ja fa estona que dóna voltes…

  5. En gran part de l’article no hi estic d’acord. Em fa gràcia que parli d’en Marsé, la figura que més a abonat el tòpic català-burgès/castellanoparlant-pobre-víctima a tota la seva obra.
    A la música de la Rosalia no hi ha cap barreja de cultura catalana, barreja estils i gèneres diferents, tots cantants en un (primer em pensava que ho era) un accent andalús imitat a posta. Simplement ella és catalana, però no hi ha cultura catalana enlloc, és un producte que podria haver sorgit a qualsevol part d’Espanya. Us recordo que els japonesos tenen una gran afició a les Sevillanes, però ningú dirà que és “cultura japonesa” encara que una de les ballarines més reconegudes ho sigui. Ni si jo faig tango o muiñeiras diran que és cultura catalana per molt que jo en sigui, de catalana.

  6. Hi ha quelcom que em rellisca… de jovenet (ara en tinc 77), el diccionari ens deia que xarnego era el fill/filla d’un català/na amb un francès/a, pero ara llegeixo el Larrousse i diu que és refereix a un emigrant provinent d’una altre regió d’Espanya. Jo mateix provinc (de lluny), d’una antiga unió d’un francès amb una catalana, fins avui que he consultat el Larousse jo sempre m’havia considerat AMB HONOR, que era un “xarnego”… i ara m’ho canvien, algú pot dir me si tinc o no dret a considerar me Xarnego ? Gràcies.

  7. a) A hores d’ara, només l’espanyolisme cru parla de xarnegos (malgrat les afirmacions, comprensibles, de Pau Vidal)
    b) Aquests plantejaments “identitaristes” i “queer”, o sigui, aquesta fantasmagoria postmoderna, potser que se la fessin mirar.
    c) Aquestes coses passen quan conflueixen una ideòloga obtusa com Vasallo amb la pseudoequidistància hispano-espanyola dels colaus.

  8. Isaias, dius: ‘La cultura xarnega és cultura catalana. I també, suposo, és cultura castellana’: per què ho suposes la segona i afirmes la primera?

    Continues: ‘i al mateix temps és una altra cosa, perquè va més enllà de les taxonomies ortodoxes’. Al meu entendre, l’assetjament visceral vestit de raons intel·lectuals contra la iniciativa de la Vasallo està evitant parlar i raonar sobre aquest ‘més enllà’.

  9. Em fa l’efcte que no és cap bona idea mirar de donar entitat a una descripció, la de xarnego, que fa pel cap baix 50 anys que no té cap ús social.
    A la Manresa dels 60s, catalana arreu i “astellana”(Luján) només a les aules i a les administracions, totes podrides de franquisme, els autòctons anomenàvem “castellans” a tota la canalla i famílies que anaven arribant de l’onada de treballadors forasters. Era evident que el nom venia de l’idioma comú que empraven. Jordi Puntí ho explica pel cas de Manlleu als seu llibre Els Castellans.
    Classisme, segur, perquè ells encara eren més pobres i estaven doblement fotuts que nosaltres.
    Vaig conèixer esporàdicament el mot xarnego en funció despectiva i com a sinònim de persona castellanoparlant que no s’avenia als costums i usos del país.
    Em sembla que dels 70s en endavant, treballant i residint a Barcelona, mai vaig conviure amb cap normalitat del terme “xarnego”.

  10. Buenos días,
    Aunque entiendo el catalán por mis años de estancia en Mallorca, sólo me puedo expresar en español.
    Me gustaría que alguien me contestara a lo siguiente,
    Si entrar a valorar sí tanto el pueblo vasco como catalán podéis tener otro “emprendimiento”, otro “carácter”, etc …. que en el resto de España, pero no es menos cierto que en la Postguerra fueron las regiones donde se centralizó toda la inversión industrial, me imagino que por causas diversas.
    No creo que a los andaluces, extremeños y castellano-manchegos les apetecía tanto de irse a Cataluña en aquellas “condiciones de vida” para que se los llevara la riada…. “25-09-1962”
    Siempre habéis tenido ventaja en este aspecto …. y por no remontarnos al siglo XIX con la burguesía catalana….. y el comercio de las Indias … así como los aranceles a la industria textil europea…. Un saludo,