A Miquel de Palol

tota aquesta poesia és una ferida d’amor per a la qual no hi ha llenguatge, per terrible que sigui, que pugui guarir.

No hi ha res més inquietant que els llibres que et retornen les imatges que creies que havies deixat enrere. La potència de la literatura per refer realitats apartades i suggerir mons que ens commouen i que travessen la nostra humanitat sencera, rau en aquesta capacitat feta d’un joc que comença i no comença, que es fa i es desfà, que ens omple d’alegria i de tristesa. I és que l’ambigüitat de la nostra naturalesa és el millor fons i una riquesa inexhaurible des d’on la veu del poeta canta sense embuts la pobresa i alhora meravella de la nostra condició.

Miquel de Palol al Saló de Cent amb la Flor Natural dels Jocs Florals

La guerra, la fantasia, la certesa incerta, els somnis que mai no hem gosat tenir, els amors ferotges, el desencís i l’ideal d’una santa indiferència es convoquen al portal de la literatura de Miquel de Palol, sense exigir cap judici moral sobre el món recreat en els seus versos, que, com espases, penetren la carn dels nostres oblits. Perquè la poesia, aquesta poesia, no vol renunciar al misteri, al goig de creure que sempre hi haurà la mà que ens espera, travessada ja la porta de les nostres pors, del nostre consol. Els versos de Palol no ens expliquen res, ells només fan la descripció de l’instant irruptiu en què la seqüència dels mots crea la figura dels nostres conflictes.

“Fer reviure la bellesa, vet aquí l’últim treball d’Hèracles, l’únic triomf capaç de regenerar l’espècie humana”, diu un dels seus personatges. També a les seves novel·les, la narració es construeix i es destrueix a mesura que creix una geometria de l’ànima on el més bell i el més terrible es deixen amuntegar com si es tractés d’un sac de memòria sense fons de les pulsions, dels instints, i tot això, fet amb el detall finíssim de geometries aparentment estranyes que, tanmateix, envolten el lector amb incomoditat. És la literatura, això: un sac de misèries expressades bellament, perquè el que cal no és una bellesa isolada i metafísica sinó una bellesa remoguda per la follia de la ment creativa. Sí, la de Palol és una geometria de la misèria i una poètica de la memòria.

En l’artifici que és escriure, l’excés pot tenir funcions purificadores, vull dir que dur les coses a la seva saturació, ja sigui per una acumulació de significats itinerants sobre un mateix resultat, ja sigui com un final necessari d’un atzucac lingüístic, el cas és que l’excés es presenta com una interrupció volguda, en la qual es troben els moments impossibles de la tradició i aquells possibles de la ruptura. Si com va dir el filòsof: “més alta que la realitat hi ha la possibilitat”, aquest és un tipus de literatura que s’atreveix a afrontar els temes eterns: la por, la mort, l’amor, com una realitat incompleta, poc satisfeta, enfront de personatges que ens arriben de resurreccions que s’han covat en relats continus. No és aquest el joc de la memòria i la fantasia desfermades, sinó el de la raó que cerca el seu perfil més lògic, allà on la paraula, el logos, és l’única garantia que reprodueix una estructura perquè la vida ens pugui ser contada. Tot és conte perquè tot és temps fet de carn, de sang, de petons, d’enveges i misèries que ja duen integrades el seu perdó. Quan la literatura actua així és perquè, com en la lírica més potent, també ella constitueix una teoria del coneixement, una epistemologia, que parla dels angles més il·luminats i més foscos de la persona davant del coratge que ens imaginem posseir quan travessem l’abisme de la soledat de l’ésser, la soledat de l’escriptor que forada el món per tal de copsar-ne els límits mitjançant els propis límits del llenguatge: “l’estranya guerra on venç el qui el derroten / i el qui es pensa que venç ho ha perdut tot”, diu Palol.

El nostre autor malda per reproduir el joc de l’ànima que no té son, com si, en apagar el llum, la vida es fongués tot d’una i no hi hagués més matinades, com si la nit s’hagués empassat el sol —com creien els antics egipcis—, i no poguéssim mai més trobar-nos davant de platges càlides, o aixecar-nos al costat del cos més desitjat, del cos més estimat. Llegim la vida de la mateixa manera que vivim la lectura i aquesta manera és el que Palol descriu en un dels seus versos com “el baix continu del neguit”. La seva és una poesia plena de nostàlgia d’un absolut fragmentat, però del qual encara pengen aquí i allà setembres acabats abans d’hora, perquè el poeta ens diu que “el temps / és el problema, el temps”. El temps que no ens deixa acabar d’estimar, perquè sí, tota aquesta poesia és una ferida d’amor per a la qual no hi ha llenguatge, per terrible que sigui, que pugui guarir. La poesia només canta i qui canta amb ella no es desdiu de viure.

Discurs d’Amador Vega en la concessió de la Flor Natural a Miquel de Palol al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el 12 de maig de 2015.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació