A la merda els homes!

Cent tres anys després que la Senyora Florentina es cansés d’esperar el seu amor Homer, les dones surten al carrer per denunciar la desigualtat i la discriminació que encara avui continuen patint. Sota el lema “La revolució imparable de la dona”, la manifestació del 8 de març ha expressat un clam contra la violència masclista, la bretxa salarial i la situació de vulnerabilitat que continua existint aquí i ara. Quan en Sergi Belbel va acceptar el repte de posar en escena La Senyora Florentina i el seu amor Homer, va decidir que, a diferència del muntatge anterior de Mario Gas al 1994, retornaria els personatges al lloc i l’època en què Rodoreda els havia situat originalment: la Barcelona de 1914, en ple Modernisme.

Obres com les de Mercè Rodoreda continuen sent més necessàries que mai perquè encara vivim en un món en què es tracta la dona com una subalterna de l’home. Un món a on se li neguen drets fonamentals i oportunitats, a on se li’n retreu l’èxit, i a on no hi ha cap tipus de reconeixement social ni econòmic de la feina a la llar i de cura de la família que històricament ha realitzat. El món de la cultura i de l’art no pot obviar aquesta realitat i té la responsabilitat de pensar-hi, de parlar-ne, de denunciar-la.

 

La flor simbolitza al mateix temps la delicadesa, la passió i la força femenines

Els personatges rodoredians són un reflex d’aquest món desigual, i quan en Sergi Belbel, dramaturg i exdirector del TNC, va decidir fer-se càrrec del projecte va tenir molt clar que el leitmotiv de l’obra serien les flors com a símbol de la dona: «Els textos més apassionants que ha escrit la Rodoreda són els dedicats a les flors. El sentit del moment final de l’obra és que aquestes cinc dones s’alliberen, aconsegueixen una catarsi. En aquest moment, tots els elements s’ajunten: espai, llum, música i actrius. Estem donant un missatge a l’espectador, un missatge de joia, de celebració de la vida, de celebració de l’amistat i de cinc dones que se solidaritzen entre elles i que diuen “A la merda els homes!”».

I és que a la literatura de Mercè Rodoreda, la dona –recordem Colometa o Aloma entre d’altres– és fràgil però alhora lluitadora. I la flor simbolitza al mateix temps la delicadesa, la passió i la força femenines. Les flors són omnipresents a l’obra: des del nom de la protagonista fins a la seva presència al jardí, als gerros i a les vidrieres. Els homes –com l’Homer teatral o el Quimet de La Plaça del diamant– acostumen a ser éssers egoïstes, mentiders, sovint sàdics, que prometen però no compleixen, que no dubten a treure profit de les dones quan ho necessiten ni a marxar sense contemplacions quan convé.

Zerafina: «Aquí zom zenyorez zolez i zom molt felizez, i dels homez ens en ben refumem»

La importància de La Senyora Florentina i el seu amor Homer no és tant dramatúrgica com temàtica. Els tres actes en una obra de saló amb personatges que entren i surten i rebel·len secrets no plantegen grans innovacions teatrals. Però les idees que impregnen tota l’obra són tremendament actuals: la defensa d’una maternitat desacomplexada i al marge del matrimoni ja apareixia a Aloma, i torna a aparèixer aquí amb Zerafina. La denúncia de l’agressivitat i l’egoïsme dels homes és un motiu recurrent i la necessitat que les dones prenguin les regnes de la seva independència n’és la tesi principal.

El genial personatge de la Zerafina ho deixa ben clar: «Aquí zom zenyorez zolez i zom molt felizez, i dels homez ens en ben refumem». És la tesi que en Sergi Belbel ha volgut subratllar: «Sempre tinc una mania, sobretot quan treballo a sales grans, rubricar l’espectacle amb una imatge que, segons la meva humil opinió, s’adiu amb el contingut final de l’obra. La meva obsessió és que l’espectador se’n vagi a casa amb una imatge molt precisa. És evident que aquesta és una història d’alliberament de dones, de dones que en un moment donat es treuen tots els lligams».