A la caça dels infidels

29.08.2015

La notícia va esclatar fa just una setmana i, des d’aleshores, no hi ha dia que els mitjans no dediquin alguna pàgina a aportar noves dades sobre el tema. El robatori de dades personals al web de cites extramatrimonials Ashley Madison ha vingut com l’anell al dit a totes aquelles redaccions ansioses de notícies durant l’agost, un mes amb poca activitat i en què la recerca de titulars sovint es fa feixuga. Resulta que el cas és llaminer, funciona la mar de bé entre els lectors estiuencs i té tots els ingredients necessaris per captar la nostra atenció.

Ashley Madison

Entre els mitjans catalans, n’hi ha que, enfilats al carro i a la recerca de moltes lectures, s’han dedicat a publicar notícies específiques sobre el nombre d’usuaris d’Ashley Madison a cada poble i ciutat de Catalunya: 4.500 a Tarragona; 5.700 a Terrassa; 2.300 a Manresa, o 142 al Pallars. Molts d’altres han fet difusió del mapa interactiu que una empresa ha creat a partir de les dades robades i que permet veure quantes persones registrades al web hi ha a cada lloc del món. I encara alguns altres s’han atrevit a publicar els noms de personatges famosos o cares conegudes que s’han pogut localitzar dins l’arxiu dels pirates informàtics.

La cacera dels e-infidels ja és una realitat i, a hores d’ara, la llista piratejada (amb els contactes de 37.000 persones usuàries) està rebent més i més visites de gent que busca els noms d’altra gent amb cap altre objectiu més enllà de la xafarderia i la morbositat. Perquè als humans, admetem-ho, ens agrada molt mirar a casa dels altres, i més encara quan ho podem fer d’amagat i sense que ningú no ho sàpiga.

Si les xarxes socials són ja una oportunitat excel·lent per al nostre voyeurisme innat, les dades usurpades d’un portal com aquest són una fantasia feta realitat per a una societat obsessionada en la intimitat dels altres. Remenar les misèries alienes, a través de mapes interactius i periodisme rapinyaire, és digne d’aquells convidats que quan visiten una casa s’afanyen a remenar les tauletes de nit i els calaixets que hi ha al costat del vàter.

Diuen que l’escàndol d’aquest atac hacker i tot el que ha provocat servirà com a toc d’atenció general i ens farà ser més conscients de la importància de controlar la nostra privacitat a les xarxes. Mentrestant, però, durant unes quantes setmanes les pantalles i els diaris seguiran carregats de detalls sobre els infidels digitals: qui sap si demà apareixerà un nou nom a la llista d’adúlters mundial o si ens assabentarem que un veí de l’escala estava registrat al portal. I amb tant d’entreteniment potser no se’ns acut imaginar què passaria si, algun dia, totes les nostres cerques a Internet apareguessin publicades a les pàgines on avui es parla d’Ashley Madison, o si s’esbombessin tots (tots!) els correus electrònics i whatsapps que hem escrit al llarg de la nostra història digital. Més val que Google ens agafi confessats perquè, pel que sembla, la caça dels e-secrets ja ha començat!

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sempre son curiosos els atacs que, en teoria, serveixen per mostrar certes falles, però que acaben generant (potser) problemes més greus. Pel que sembla ja hi hagut un parell de suïcidis relacionats amb la filtració. No fa massa un noi escrivia que essent gai, la web li havia servit per poder tenir accés a relacions, que d’altre manera no podria. Evidentment el noi X viu (o deia viure) en un país on l’homosexualitat és prohibida/perseguida. Per no parlar de casos com aquest: https://www.youtube.com/watch?v=ilFuzKURvhk .
    Sí, la seguretat de la web ( de la WEB en general) fa riure.
    I sí, algunes pràctiques del portal (perfils de dones falsos per atraure clientela masculina) son totalment reprovables. Però potser llençar les dades al public, perquè aquest faci escarni dels “infidels i de les parelles amb banyes”, potser, només potser, és passar-se una mica.
    Sobretot perquè no tenim ni idea dels pactes interns dins de cada parella. I fins quin punt la “infidelitat” era una cosa consentida o compartida.