Dinou anys i una destinació ben clara: Grècia. Era la primera vegada que feia un viatge llarg, lluny de casa, motxilla a l’esquena. Érem nou, movent-nos en bloc i, amb un pressupost ajustadíssim, assaltàvem de matinada les dutxes de les platges per poder mantenir un mínim d’higiene; menjàvem pa amb formatge per dinar, nou talls, ni un menys, però tampoc ni un més, embolicats amb paper de carnisser, repartició a la plaça de torn; dormíem al ras, hotels de mil estrelles, en parcs, placetes i racons, al peu de l’Acròpolis i arran de mar, tempesta a l’horitzó de la cambra improvisada. Un bitllet d’uns quants fulls, on anotàvem els noms dels llocs on fèiem estada, ens permetia anar d’un cantó a l’altre, de país en país, fins arribar al bressol del blau més blau; carta de navegació que torna avui a les meves mans i m’evoca aquella primera travessia.
A les acaballes del viatge –faltaven pocs dies per deixar les aigües hel·lenes– vam decidir separar-nos per poder-nos moure més lleugers. Com en tantes altres ocasions, nàufrags a la deriva, vam fer autoestop sense un rumb clar. Havíem ancorat a l’illa de Corfú –Kérkira per als grecs. Érem l’Alexander –un xicot austríac, establert a Mallorca i estudiant de medicina a Barcelona– i jo. Dit a la carretera, essent només dos grumets, aviat ens van agafar. Ens va parar una d’aquelles camionetes que havíem anat veient pertot, a Grècia, i a què jo em delia de pujar: me’n podria anar havent satisfet el meu desig! Cabina a davant per al patró i contramestre, i caixa descoberta a darrere, que s’obria com una gran boca, com una barcassa. Vam pujar a la gran boca-barcassa i vam continuar el trajecte a la intempèrie. Queia la tarda i la camiona-barcassa va començar a enfilar una carretereta costeruda plena de sinuositats de mar arrissada. Contents i feliços anàvem d’un cantó a l’altre com fatos. Quin era el port que ens esperava?
Arribats al punt més alt, a la cresta de l’onada, un poble blanc tintat de taronja i colors granats, cromats dolços i perfectes, van regalar-nos la mirada. Com un mantell de la millor gasa, el sol de tarda ataronjat s’estiregassava damunt les parets de calç i en dibuixava figures d’ombra suau. El temps s’havia suspès. Només tocar terra ferma, una olor de vi, forta i sobtada, ens va calar fons. A poc a poc, com si es tractés d’un miratge que no volíem que s’esvaís, ens vam anar endinsant pels carrers diàfans, a la descoberta dels tresors que amagava. Blanc i taronja pertot, i ni una ànima. A cada cantonada, la sentor de vi guanyava, com la d’un capità encallat embriagat. Així com el mariner escruta l’horitzó amb la mirada, seguíem el rastre de la flaire; del blanc estàtic al vermell sorollós, de l’immobilisme emblanquinat a la màcula. A la plaça, al bell mig del poble, com un gran cofre, dones feineres de mànigues arremangades netejaven portadores, cups i premsadores de fustes coral·lines, xopes de vi. Sortia aigua a dojo de grans mànegues; tanins al terra encalcinat, traces de verema, estampa robada, pedra preciosa, robí de sang dins una petxina blanca. I, nosaltres, pirates de saldo afortunats.