A contrarellotge

Tota la casa fa olor d’Ambipur. La Consol arrossega els peus, vigilant no forçar el turmell dolent, per un camí de desgràcies escrites en diaris, fins al prestatge dels àlbums de fotos. N’agafa tres i seu al balancí de vímet del balcó.

Porta molts dies així. Rere les ulleres, uns ulls de color mel no es perden cap detall, cap arruga, cap queixal corcat ni cap llavis mal pintats. S’hi passa hores. Quan ja no pot més, reposa la testa al coixí vermell de flors brodades i, amb els ulls tancats, pensa que la mort deu ser com aquest moment, però sense el plaer del sol de l’horabaixa que li escalfa les galtes ni el dolor infernal que porta arrapat a les lumbars.

L’endemà, com cada dimecres al migdia, la Teresa la passa a buscar per casa. L’agafa de bracet i se l’emporta a passejar fins a la punta del moll. La volta al far i tornar. Se sent el grinyol de les barques amarrades, i les terrasses dels bars estan plenes d’holandesos que beuen cervesa. La Teresa li pregunta com es troba i què fan els familiars, però la Consol, amb un somriure esberlat, desvia tots els temes cap al tema cardinal.

—Encara no l’he trobada.

La Teresa ho troba una bajanada, això d’obsessionar-se per una cosa que ja no veuràs perquè seràs a l’altre barri. Però no li ho diu, perquè sap que la Consol s’ho pren amb seriositat i exigència. Es tracta d’una cursa a contrarellotge. De jove era bonica, amb el mamellam ben posat i tenia una mirada que feia caure els senyors amb bigoti i bona caixa de dos en dos. Però, ai las!, ha conegut molta gent des de llavors que segur que hi seran, el dia D a l’hora H. Si hi posa una foto de fa tants anys, no la reconeixeran. A la Consol se li eriça la pell només d’imaginar-los amb el fulletó —que els repartirà un home educat amb corbata negra— a la mà i mirant la foto amb cara de desconcert.

La Consol no troba la foto ideal per al díptic-record, però sap que hi és. Que existeix. En aquell prestatge. Va ser un estiu a Menorca: en Pere, al cel sia!, va agafar el cotxe i la va portar al far de Favàritx, a veure la posta del sol. Dalt del penya-segat, ella feia un somriure matemàtic, calculat, i un oreig lleuger li movia els cabells; amb la sort que en Pere va prémer l’objectiu just al moment en què li tapaven la piga del front i les potes de gall. Fa dotze anys. El mar era ferotge, implacable i infinit com la mort que s’atansa mentre ella busca la foto ideal.