A Catalunya, hi ha molt en joc

Diana Coromines, autora de Viatge al cor de la bona governança, ha publicat al diari danès Jyllands-Posten un article, que reproduïm a Núvol traduït al català, que vol reflexionar entorn de les eleccions del 27S, una fita crucial per a Catalunya.

Catalunya es troba en un moment decisiu de la seva història. Després de cinc anys de mobilitzacions constants, massives i pacífiques de la societat civil a favor de la independència —que han cridat l’atenció dels mitjans internacionals sobretot per les espectaculars manifestacions que cada any tenen lloc per la Diada Nacional de Catalunya, l’11 de setembre—, demà passat finalment els catalans es pronunciaran sobre aquesta qüestió. Serà per mitjà d’unes eleccions al Parlament que, per a la majoria, equivalen a un plebiscit sobre la independència.

Però tindran, realment, un significat decisiu, aquestes eleccions? Algunes veus intenten treure-hi importància dient que la legitimitat per independitzar-se només s’aconsegueix mitjançant un referèndum de debò. No hi ha cap dubte que la millor eina hauria estat un referèndum, perquè d’aquesta manera es pot saber amb exactitud quants ciutadans donen suport a la independència i quants hi estan en contra. És per això que una part molt important de la societat catalana ha lluitat fermament els darrers anys: del 2009 al 2011 es van celebrar una sèrie de consultes simbòliques a tot Catalunya, organitzades per la gent, sense suport polític i amb ben pocs mitjans econòmics. Gairebé un milió de catalans hi van votar (dels quals un 92,2% van fer-ho afirmativament), per exigir a l’Estat espanyol la celebració d’un referèndum oficial. El juny del 2013, la majoria de partits del Parlament de Catalunya ‒juntament amb una cinquantena d’entitats de la societat civil‒ van signar un pacte per tal d’organitzar un referèndum, que el govern espanyol va intentar impedir impugnant-ne el decret de convocatòria al Tribunal Constitucional. El govern català va decidir aleshores convertir el plebiscit en una mena de procés participatiu no vinculant, liderat per ciutadans voluntaris. Per a gran sorpresa d’un bon nombre de catalans, aquest procés participatiu també va ser suspès pel Tribunal Constitucional espanyol. Però la consulta es va tirar endavant igualment i es va celebrar el 9 de novembre del 2014 (amb una participació de prop de 2,3 milions de persones), en una data històrica que molts ciutadans consideren el primer pas de Catalunya cap a la llibertat.

Queda clar, doncs, que s’ha intentat tot per tal d’aconseguir la celebració d’un referèndum vinculant acordat amb l’Estat espanyol, a l’estil del referèndum que els escocesos van aconseguir en un acord amb Westminster. Què més es podia fer, amb un interlocutor que no vol ni sentir parlar de la possibilitat que el poble s’expressi sobre el seu futur polític? A banda d’aquest «mur espanyol», prova evident que el referèndum desitjat pels catalans era inassolible, hi ha una altra raó que assenyala que aquestes eleccions plebiscitàries són una eina del tot legítima i poden, doncs, ser decisives: el fet que altres països s’hagin independitzat per mitjà d’unes eleccions d’aquest tipus. Letònia, per exemple, va declarar la independència el 4 de maig del 1990, després de la victòria de la coalició independentista al Parlament letó. Un any després es va celebrar un referèndum per tal de ratificar la independència, però la fita decisiva van ser les eleccions al Parlament.

Si la coalició Junts pel Sí (que uneix el partit del govern, els conservadors de Convergència; el partit més important de l’oposició, els republicans d’ERC; i les entitats més importants de la societat civil que treballen per la independència) juntament amb els independentistes de l’esquerra radical de la CUP assoleixen la majoria absoluta, tal com la majoria d’enquestes pronostiquen, el Parlament català ‒és a dir, els nostres representants‒ tindran la legitimitat per engegar el procés d’independència. El full de ruta acordat inclou l’establiment d’estructures d’estat i un procés constituent liderat pels ciutadans. D’aquesta manera el procés no es pot impugnar davant el Tribunal Constitucional i, alhora, es vetlla perquè el caràcter bottom-up —de baix a dalt— que ha impregnat fins ara el moviment independentista (en el marc del qual la gent protesta amb força contra la corrupció i exigeix un Estat ben governat, amb Dinamarca com a model ideal) es mantingui en el moment de crear el nou Estat. Per tal d’adoptar el marc legal català, en algun moment caldrà trencar amb l’espanyol. I fer una cosa així és del tot legítim, tal com va descriure Hannah Arendt: no té res a veure amb un acte delictiu ‒contràriament al que el PP, el partit que governa a Espanya, i el PSOE, l’altre gran partit espanyol, proven de fer creure. En aquest cas parlem de «desobediència civil», exercida pacíficament per milions de persones que s’han organitzat per superar una situació que perceben com a del tot discriminatòria i injusta.

Però què passaria, si el bloc del sí no assolís la majoria absoluta? Naturalment també és un escenari possible, sobretot tenint en compte el munt d’amenaces i mentides que l’Estat espanyol ha fet servir per espantar els catalans aquestes darreres setmanes («la gent gran no cobrarà les pensions», «una Catalunya independent seria expulsada immediatament de la UE», «si Catalunya prova d’independitzar-se hi enviarem l’exèrcit», etc.). En tot cas: quedaria interromput, el procés cap a la independència, si el bloc del no guanyés? Evidentment que no. Només cal mirar cap a Escòcia, on un any després de la celebració del referèndum l’SNP ha quadruplicat el nombre de militants, i el suport a la independència s’ha incrementat considerablement.

Tot fa pensar que a Catalunya, si diumenge guanyés el bloc del no, passaria quelcom semblant. Perquè tal com va afirmar el diputat danès Nikolaj Villumsen el mes de maig passat al Parlament de Dinamarca (en el marc del debat que va tenir-hi lloc sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya, pel qual una part important de la societat catalana els estem molt agraïts), «En el passat, les fronteres s’establien sovint com a resultat de guerres i lluites de poder i no pas arran de decisions democràtiques». A l’Europa moderna aquestes fronteres no es poden mantenir per la força.

Tot i les opressions que han patit els catalans en els darrers 300 anys (quan Catalunya va perdre la Guerra de Successió i, com a conseqüència d’aquesta derrota, va perdre també la seva llibertat, lleis i institucions), el país ha aconseguit mantenir la identitat, llengua i cultura pròpies. Avui, la societat catalana és molt diversa (amb ciutadans d’orígens molt diferents) però, a la vegada, també és relativament homogènia, en el sentit que hi ha un gran consens entorn de qüestions essencials com per exemple el sistema educatiu (on el català és la columna vertebral que permet cohesionar la societat); el dret a l’autodeterminació (que té el suport de prop del 80% de la població); i entorn de, per exemple, certes polítiques socials i culturals. Tot això és atacat constantment pel govern espanyol per mitjà d’un Tribunal Constitucional polititzat que suspèn les nostres iniciatives socials i soscava el nostre Estatut d’Autonomia.

Malgrat les diferències, Catalunya té uns quants factors en comú amb Dinamarca: és un país petit, relativament homogeni, amb una societat civil forta i un ventall ric de partits al Parlament. Tots aquests factors són, segons els experts, essencials per poder assolir un Estat que funcioni correctament, amb institucions sòlides, un control efectiu de la corrupció i la justícia social com a aspecte central. Tal com em va dir no fa gaire el professor Michael Johnston (investigador en l’àmbit de la bona governança i la lluita contra la corrupció, que —com qui signa aquest article— ha estudiat el cas danès), «si els líders polítics i la societat civil aconsegueixen unir-se durant el procés català cap a la independència, llavors les coses podran començar a anar pel bon camí».

És per això, que molts catalans aniran a les urnes demà passat. Per alliberar-se d’un Estat que no té cap respecte per les nostres decisions col·lectives, i perquè la independència ofereix una possibilitat real, objectiva, de construir un Estat nou i millor; ben governat, basat en institucions democràtiques robustes i amb un Estat del benestar com Déu mana. Deixem primer que el poble s’expressi i, després, confiem que podrem començar a treballar de manera efectiva perquè les coses comencin a anar, per fi, pel bon camí.