99 dies sense Facebook: retorn al no-res

16.11.2014

Ara fa poc més de tres mesos que una agència de comunicació holandesa va llançar la campanya 99 Days of Freedom, un experiment social totalment voluntari i conscient que ens planteja aquesta pregunta: “Podem ser feliços sense Facebook?”. Elisabet Roselló es va acollir a aquest programa, tal com va explicar a Núvol en iniciar l’experiència amb l’article 99 dies sense Facebook. Aquells amics seus que es pensaven que era morta, l’han vist ressuscitar aquests dies. Ara, uns mesos després, havent complert el seu compromís, en fa un balanç provisional a Núvol.

facebook

Ja fa uns dies que he superat els 99 dies sense Facebook. I hi he tornat. I he tornat, després de donar-hi moltes voltes. Aquest experiment no m’ha servit per fer cap conscienciació profunda com a usuària, però potser sí que ha tingut un valor iniciàtic.

D’ençà del primer article que vaig escriure, en què anunciava el meu compromís, he fet tot un recorregut. S’ha dir de tot sobre aquesta iniciativa, que si és una campanya de “desintoxicació” digital, que si és una maniobra de caire polític. Res de tot això. Era i és un pretès experiment col·lectiu i obert (també una acció d’“autobombo” de qui n’ha emprès la iniciativa, agradi o no) aplicat a una plataforma tecnològica molt concreta. La desconnexió de totes les xarxes socials digitals sí que hauria estat un cas de desintoxicació, però en aquest cas no ho era; només m’he desconnectat d’una xarxa, i he continuat fent la meva en altres plataformes.

I hi he tornat perquè la situació se’m presenta complicada, tant a nivell personal com professional. Sóc autònoma, treballo en el sector cultural, i moltes persones amb qui tinc contacte es comuniquen més fàcilment a través de Facebook que no pas per correu electrònic. D’altra banda, hi ha molta informació provinent de  col·lectius que ja només m’arriben, encara que no m’agradi, via Facebook. De vegades no tenen ni newsletter. 

Som molts els que ens hem instal·lat a Facebook. Per a molta gent és ja un tipus de canal més, on et trobes amb persones de tota mena i tarannà, tot i sabent que sí, hi ha gent que no hi és, o hi va ser un temps i se’n va anar i segurament no hi tornarà. Uns hi són només per tenir contacte amb amics i familiars. Per a d’altres, Facebook s’ha convertit en el substitut de la premsa o del clàssic fòrum online, on a més, si són emprenedors, poden exposar més bé la seva feina. 

Facebook ha anat transformant el seu de model de negoci per fer-lo com més beneficiós millor. Ha passat de la vocació simple d’oferir un servei de comunicació social i de sostenir xarxes socials (que mai han estat tecnològiques, sinó humanes) a ser empreses de recaptació de dades, on els usuaris es transformen en producte per a empreses que volen arribar al seu ‘target’ de la manera més ‘eficient’. I nosaltres no ens n’hem adonat, o ens n’hem adonat massa tard.

Internet està passant de ser un espai públic, on la gent podia circular més o menys lliurement com si fos una plaça i debatre, a ser un lloc on cada dia es veu més amenaçada de perdre aquesta llibertat pública. Milions d’usuaris han quedat captius en un immens edifici de portes obertes, arrossegats per la inèrcia i la pressió social.

Sortir d’una xarxa social sembla ben fàcil, però no ho és tant si el teu rendiment professional depèn d’una plataforma on hi tens el teu públic o comunitat. Un primer pas per alliberar-se d’aquesta captivitat és no oferir dades gratuïtament, i evitar així que Facebook abusi oferint-te publicitat. El segon pas és conscienciar la gent perquè doni valor a la seva privacitat i reclami alguna compensació a aquell que té el control de les seves dades, amb accions que realment impactin (de)constructivament. El problema d’una xarxa social com Facebook és que no està composta només de moltes persones, sinó de les connexions i dinàmiques que aquestes generen i que es converteixen en nous agents de l’equació. Així de complicats som els humans, i per això moltes ‘revolucions’ de la postmodernitat no han funcionat.