50 dòlars, Jimmy

24.08.2018

L’any 42 va ser una merda, sobretot si et deies Jimmy i vivies a Eastport, Maine, amb una mare vídua endeutada, en una casa plena d’humitats i un germà més bo, més llest i més estimat que tu.

En Jimmy no tenia ni passat, ni futur, ni gaire present: tot el poble ho sabia. Era un malparit que es guanyava sis dòlars movent caixes de peix podrit al moll, i després se’n gastava nou en cervesa i daus. La guerra amb prou feines havia canviat la seva vida: Pearl Harbor era lluny; i Europa, inabastable. Tampoc havia canviat la vida del seu germà: diligent, treballador, el jove més llest i brillant d’Eastport, que havia aconseguit una beca per estudiar a Boston. A la seva mare, en canvi, sí: més diners pels joves que anaven a matar, menys per a les pensions dels vells que s’estaven morint. Així doncs, la vida d’en Jimmy era com l’equilibri d’un funàmbul coix sobre una corda a punt de trencar-se, i ho va fer amb un tros de paper enganxat en una paret bruta.

S’ofereixen 50 dòlars per allistar-se.

50 dòlars, Jimmy. 50 dòlars que poden eixugar els deutes i les humitats de la casa on vius. 50 dòlars volen dir molta cervesa, moltes partides de daus, moltes medicines per a la mare, molts llibres per al teu germà. Només has d’anar a la plaça i després al Pacífic o a Itàlia. Unes setmanes d’entrenament, disparar quatre trets, guanyar la guerra i tornar a casa: fàcil. O morir esclafat per una bomba enemiga en una platja estrangera: més fàcil encara.

Però la veritat era que en Jimmy no volia guanyar cap guerra que no fos una baralla de bar, i al cap i a la fi, per què volia 50 dòlars? Seria un desgraciat igualment. Els 50 dòlars se’ls acabaria bevent amb cervesa o llançant-los als daus o pitjor encara: estalviant-los per casar-se amb la Mary i passar quaranta Nadals menjant gall dindi.

La veritat era que a en Jimmy no li calien 50 dòlars. En Jimmy era un desgraciat d’Eastport, Maine; sense passat, ni futur, ni gaire present, d’acord: però en aquell instant, dret davant la paret bruta on hi havia el cartell enganxat, va adonar-se que la seva vida valia més de 50 dòlars.

I llavors va tornar a casa. Va fregir-se dos ous, va obrir una cervesa i va arribar la seva mare, que tornava d’algun lloc, suposo. I li va dir: “En Tim s’ha allistat”.

Ho va dir d’una manera, tan despreocupada, tan innocent, tan inofensiva, que el seu fill la va entendre a l’instant. 50 dòlars, Jimmy, li deia la mare. La seva mare. La dona que l’havia portat al món. I merda, en Jimmy ja sabia que ell NO era el fill perfecte, que no era ni diligent ni treballador ni llest com el seu germà estudiant a Boston; però que una mare prefereixi 50 DÒLARS abans que el seu fill, és trist fins i tot a Eastport, Maine. Però les coses són com són, en Jimmy ho sabia millor que ningú: i la tristesa només alimenta als poetes, i en Jimmy no era poeta. Era un malparit que en el fons tenia bon cor, encara que 50 dòlars li acabaven de trencar. A partir d’aquell moment, només va ser qüestió de temps fins que la resta del seu cos es trenqués també, esclafat sota una bomba enemiga en una platja estrangera, i amb ell els daus, la cervesa i els quaranta Nadals menjant gall dindi amb la Mary.

Sí, l’any 42 no va ser un bon any, no si tenies una mare endeutada i vivies a Easport, Maine. Però la vida és com tirar un dau i esperar que surti set: en Jimmy ho sabia i va perdre de la millor manera que va saber. Potser el món és una mica millor gràcies a la gent com ell, que es deixen la vida per arreglar una casa amb humitats.

Així que gràcies, 50 dòlars.

Gràcies, Jimmy.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un petit conte immens. La guerra, les relacions amb la mare, el germà, la vàlua d’una vida… En Jimmy arriba i fa rumiar. No es pot demanar mès