40 anys de l’atemptat a la revista d’humor El Papus

6.10.2017

El Papus, que duia el subtítol de “revista satírica i neurasténica”, apareix als quioscos el 1972. Amb un humor inaudit per aquella època, la publicació no va caure mai bé als poders fàctic i a la dreta espanyola, que no va parar d’amenaçar-la. El 20 de setembre de 1977 el grup feixista anomenat Triple A, envià una bomba a la redacció, que va provocar 17 ferits i matà al que era el conserge.

Algunes de les portades de ‘El Papus’.

Als 40 anys de l’atemptat, Humoristan, un museu digital dedicat a l’humor gràfic, ha preparat diversos projectes per a recordar l’efemèride, entre ells una taula rodona que es va celebrar ahir dijous 4 d’octubre al Col·legi de Periodistes de Catalunya (inicialment estava convocada pel dimecres 20 de setembre però es va desconvocar per les manifestacions de Barcelona).

La taula estava formada pels dibuixants d’El Papus Òscar (Òscar Nebreda), JA (Jordi Amorós) i L’Avi (Lluís Recasens), l’escriptor Javier Pérez-Andújar i els responsables d’Humoristan José Luis Martin i Jordi Riera.

La major part de l’acte, com potser no podia ser d’una altra manera, va transcórrer amb els tres ninotaires (sobretot l’Òscar, potser també no podia ser d’una altra manera) recordant un reguitzell de divertidíssimes i surrealistes anècdotes viscudes en i per aquella redacció, i recordant constantment que s’ho passaven de meravella fent el què feien, tot i estar exposats constantment a la censura, als tribunals de justícia i a les amenaces.

Eren uns anys “en els que sempre passaven coses” i mai mancava material per a fer les pàgines. Coses que avui segurament són irrepetibles i que venien donades per una manera de fer i de pensar molt diferent del que ara es pot viure en una redacció.

Com va sentenciant José Luis Martin, “aquest humor només es podia fer en la irresponsabilitat”, una irresponsabilitat que feia que els dibuixants i escriptors de la revista no es plantegessin gaires maldecaps per aconseguint un producte que, per aquells temps que corrien, “no és podia fer” i semblava mentida que s’arribés a aconseguir. Però també van coincidir en què és tracta d’una revista amb un tarannà que avui dia tampoc és pot fer, és materialment impossible, perquè seria titllat de políticament incorrecte. “Els col·lectius se’ns tirarien a sobre!”, va insistir l’Òscar. 

Portada de La Vanguardia, on apareix de l’estat en el que va quedar la redacció de El Papus després de l’atemptat.

El tres dibuixants coincidiren en veure’s com uns diplodocus en extinció: “va ser bonic mentre va durar”, van assegurar, però ara no veien cap mena de futur en aquesta manera de fer, doncs fa temps que “al primer que foten fora els diaris amb problemes, que són tots, és al ninotaire”. I també un temps de redaccions pràcticament virtuals en les que ja no es “dóna allò de la colla d’amics que es reuneixen per a menjar, beure, xerrar de tot i a més a més, entre altres coses bones de la vida, fer una revista.”