2013, any Espriu

23.01.2013

Segons tots els indicis, sembla que aquest dimecres, 23 del corrent, començarà oficialment a Barcelona l’any Espriu, amb un acte al Palau de la Música Catalana que serà el tret de sortida a un aniversari de celebració d’”una obra canònica i de referència”, amb una “influència cultural, lingüística i política d’una actualitat absoluta”, en paraules del conseller de Cultura Ferran Mascarell. L’any Espriu inclourà també exposicions, activitats a Santa Coloma de Farners i Arenys de Mar i la previsió que l’ajuntament de Barcelona li dediqui un monument, en un espai encara indeterminat. Molt bé. Fins aquí, “estupendo”. Ja tenim “any Espriu”, com no fa  gaire hem tingut “any Sagarra”, “any Foix”, etc., com podríem tenir “any Amat-Piniella”  o “any Rosselló-Pòrcel”, i com tindrem l’any que ve, segur, “con permiso de la autoridad, bajo su presidencia y si el tiempo no lo impide”, “any Vinyoli”.

Està vist que en aquest país dels nostres pecats, perquè la gent adquireixi la inèrcia de llegir un determinat autor, la conselleria ha de muntar aquests pessebres que al capdavall només serveixen per col·locar els amiguets i fer-se l’autobombo. Posaria la mà al foc, sense por de cremar-me, que les vendes de títols com Cementiri de Sinera o El caminant i el mur seguiran tenint els índexs paupèrrims de sempre. Espriu (aquest any) no és res més que un pretext perquè l’amic Bru de Sala i companyia es facin la foto oficial i es parli d’ells més que no pas del poeta homenatjat (al qual, i sigui dit entre nosaltres, la hi portaria fluixa tot aquest paripé). Com gairebé sempre, els homenatjadors ocupen el lloc d’honor que correspon als homenatjats. El cas és que no hi ha manera que les instàncies oficials deixin tranquil·la la poesia, un gènere molt adequat a l’hora d’organitzar pollastres com aquest, en comptes de dedicar-se a crear infrastructura cultural, com en el seu moment va fer la Mancomunitat. Però, esclar, crear infrastructura, aquella “callada manera senzilla” –per dir-ho amb paraules de Riba– de treballar, de debò, pel país i amb sentit de país no fa que els mantenidors surtin a la foto. A més, a l’hora d’organitzar homenatges i commemoracions, aquestes mateixes instàncies demostren tenir mala memòria i incorren en oblits lamentables, si no sospitosos.

Per exemple, ara fa deu anys que va morir Joan Ferraté, una de les veus crítiques més intel·ligents i lúcides que ha donat aqust país. Que jo sàpiga, el ressò que se n’ha fet la cultura oficial, d’aquest aniversari, ha estat zero. Ha mogut un sol dit per commemorar-ho –si més no per recordar-ho, per recordar-lo? No. Per què? Perquè Joan Ferraté, com el seu germà Gabriel, no es va casar mai amb ningú i sempre va dir les coses pel seu nom. I això en aquest país no es perdona.

Fa gràcia doncs que el lema de l’any en qüestió siguin els dos últims versos del poema “Inici de càntic en el temple”, aquest “ens mantindrem fidels”, que paradoxalment coincideix amb la declaració de sobirania que es farà el mateix dia al Parlament. A què “ens mantindrem fidels” exactament? Políticament, em fa més por que una pedregada, sobretot si pensem en els equilibris que ha hagut de fer la mesa negociadora per trobar una declaració de consens i la grotesca deriva ideològica dels socialistes catalans. En l’àmbit cultural, a seguir mantenint els valors del que Joan de Sagarra anomenava “la cultureta”, els postulats estètics i morals dels Triadú, Salvat i companyia, és a dir, el concepte de cultura del pujolisme? A seguir els camins del “patufetisme-leninisme” (un terme també encunyat pel mateix Joan de Sagarra), que va convertir Espriu en la icona a venerar a partir dels dictats de Castellet i Molas i de la publicació de Poesia catalana del segle XX l’any 1963?

El millor homenatge que es pot fer a un poeta en el centenari del seu naixement és reeditar-ne l’obra completa, en edició crítica i amb tots els ets i uts, i fomentar-ne la lectura, tant en el clos familiar com a l’escola. Ara bé, volen fer coses útils, permanents, senyors buròcrates de la cultura? Volen invertir positivament els diners del contribuent? Editin, per exemple, en una gravació d’alta qualitat, l’obra musical completa del mestre Josep Jordi Llongueres, director que va ser de l’Orfeó Català i de les Escoles Virtèlia. Ja fa uns quants anys que ens va deixar, i la seva obra encara és inèdita. Això té un cost que els hereus lògicament no poden assumir. Reeditin els títols cabdals de la Fundació Bernat Metge, amb traduccions noves, posades al dia. Parlo de la Poètica, d’Aristòtil o De la natura, de Lucreci. Això vol dir buscar traductors competents, amb sentit de l’idioma, capaços de recrear el text antic en una llengua moderna, no ortopèdica. I naturalment, pagar-los bé. Perquè només pagant-los bé se’ls pot exigir responsabilitat en la feina. És molt fàcil –i barat– reeditar en edició “popular”, i als quioscos, títols traduïts fa noranta anys. Màxim rendiment, mínim cost. “La pela és la pela”. I el senyor Guardans, tan ample.

Per tot això que dic, i sense desviar-me de la intenció de l’article, crec que un lema més ajustat a l’any que estem a punt de celebrar sortiria també d’uns versos del poeta de Santa Coloma de Farners, però aquests dedicats a la memòria de Pompeu Fabra: “Tenim la raó/ contra bords i lladres/ el meu poble i jo […] Ens alcem tots dos/ en encesa espera,/ el meu poble i jo.”

 

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt interessant, és important escriure i compartir sentit crític sobre els nostres defectes com a petita societat, ara que volem ser un país, això que descriu aquest article no pasa només en la cultura passa en molts àmbits, “lo oficial i reconegut” en la nostra societat tendeix a ser prim, petit i excloent de gent amb molt valor que no ha combregat amb les capelles, s’assembla bastant a la cultura de les colònies d’estiueig de pobles de muntanya de l’època en que els cultivats (?) eren poquets, i es casaven entre ells!

  2. Josep Maria, parles dels polítics en l’any Espriu, però que dius dels professors d’universitat que deixan d’anar a classe per poder sortir a la foto?