20 de setembre

21.09.2017

Avui he passat la meva jornada laboral, més de vuit hores del matí fins al vespre, al carrer. A la Rambla Catalunya, davant el Departament d’Economia. Hi havia anat per una estona, esverat per l’anunci d’escorcolls de la Guàrdia Civil en seus del Govern. Ostres, això va de veres i demana una resposta ferma al carrer, m’havia dit. Ens hem trobat amb companys de feina, sota d’un tendal de terrassa de bar just davant la porta custodiada per tres cotxes de policia. Ja hi havia ambient, barreja de perplexitat i emprenyament, tothom pendent dels mòbils. “Con Franco esto sí pasaba“. Ha anat arribant més gent. Els Segadors cada dos per tres, i una indignació serena. “Ininde, independència”. Primer han omplert els cotxes verds i blancs de clavells, després s’hi han enfilat. Tots ens enfilàvem allà on podíem, perquè es feia difícil veure res. De tant en tant, les escridassades o els aplaudiments indicaven que arribaven uns o altres.

Manifestació a les portes de la Conselleria d’Economia. (20 de setembre) | © Ester Roig

Passaven les hores i creixia la determinació, la comprensió de la seriositat del moment, sense que creixés la crispació. Aquesta determinació plena de bon humor que fa tant de temps que gastem. “Los catalanes hacen cosas“. Enfilat, mirava al meu voltant: altra vegada, la concentració era molt transversal, d’edats, d’origen, de pinta. És ben bé que hem trescat molt, aquests anys, i impressiona veure gent gran cantant amb convenciment consignes de l’esquerra antifeixista. “Els carrers seran sempre nostres”. Arrencaven les converses amb els veïns: què dius que diuen, d’on sou, sembla mentida, què s’han pensat. Compartíem les cadires del bar i l’endoll per carregar el mòbil. Les detencions, les declaracions del Montoro o la trobada de les paperetes a Bigues i Riells eren xofs a l’entusiasme. Quan començàvem a estar cansats, les bromes i els cants que no paraven ens tornaven a connectar. “Ben cert sé que està podrida, però és que, Siset, pesa tant, que a cops la força m’oblida, torna’m a dir el teu cant”. Entrat el migdia, s’ha notat que hi havia molts més joves. Curiós que eren precisament grups de joves els que arrencaven el Virolai entre “votarem!” i “sense les àvies no hi ha revolució”. Els nostres veïns de tendal ens explicaven com corrien davant dels grisos en aquells temps grisos. I tots plegats revivíem allò de “fora les forces d’ocupació”. Ens oferien de partir-nos l’entrepà, i treballadors de l’edifici escorcollat llançaven, des del balcó, ampolles d’aigua per als del carrer, que bevien i les circulaven. Més tard han arribat els sucs i les amanides. Algú ha comprat i compartit un endoll múltiple d’aquells llargs perquè molts poguéssim carregar els mòbils. A uns se’ls ha escapat l’emprenyada i volien xafar els cotxes a cops, però de seguida els altres els hem recordat allò de la “independència sense violència”. L’humor de fer passar un matalàs tot cridant “aquesta nit la passareu aquí” i “esta noche os vais sin coche” se sumava a les notícies de la resistència obstinada però pacífica a la seu de la CUP, als manifestos de les associacions i entitats del país, i a l’empenta dels representants polítics que anaven arribant. “No esteu sols!”, cridàvem tot cridant-nos-ho els uns als altres. “No tinc por!”. Tot plegat era, és, tan esfereïdor i tan esperançador a la vegada.

Aquests dies m’ha tocat parlar de l’Escoltisme, explicar-lo des de l’estimació de tot el que hi he viscut i tot el potencial transformador que proposa. El treball en xarxa, l’esperit crític, la participació activa, l’apoderament, el coratge, l’acollida, la creativitat, el bon humor, el servei. Avui em mirava la tertúlia d’entrepans i mòbils sota el tendal, la connexió dels cants i els crits, el clam de dignitat de iaies i estudiants… i em dic que hem fet molt de camí, com a poble. Que tant de bo sapiguem construir un estat a partir de la força creativa i inclusiva del teixit associatiu, de l’energia positiva de qui no té por a acollir i a reinventar-se, de la sintonia amb tants processos d’alliberament de la història. Decidits i confiats, ciutadans del món.