1/10

18.09.2017

Els de certa edat recordem que el curs començava el primer d’octubre. Teníem un mes més de vacances que les criatures d’avui. (Sé el que em dic: trenta dies més, perquè una cosa és el curs escolar i l’altra el curs acadèmic). Com que anava a un institut, volia dir que les classes havien acabat entre finals de maig i la primera setmana de juny. Prou temps com per veure acabar la primavera, viure tot l’estiu, i entrar a la tardor, just quan, algun vespre, fatigats de tanta llum i de tanta calor, és agradable el tacte d’uns mitjons i d’un jersei prim. Malgrat el que diguin els pedagogs i els reportatges televisius d’avui, el tornar a l’escola no era agradable, i més portant un bagatge de quatre mesos d’oblit. Per això algú va considerar que aquell dia –primer d’octubre—era un dia trist.

Tom Sawyer | Norman Rockwel

 

Celestí Martí Farreras (1929 – 1988) de tant en tant escrivia versos. (Cosa de família, potser. El seu germà Josep el 1932 va publicar Això s’acaba, amb pròleg de J. V. Foix. Poca broma. Tanmateix, sembla que la veta lírica es va estroncar en aquest esglaó familiar perquè, pel que sé, cap dels fills EM i OM, són versaires). Un dels poemes de Celestí començava Dia primero d’octubre / dia lúgubre. Potser la cita no és exacta, el que és segur és la rima amb lúgubre i octubre. La censura el va tombar. El primer d’octubre se celebrava el dia del Caudillo i, de cap de les maneres, el dia de glorificació al cabdill podia ser un dia lúgubre i tristoi.

Sempre hi ha dies per rememorar i commemorar. Dia del Domund, dia de la Creu Roja, 198 de juliol, dia de l’orgull gai, dia dels tartamuts, dia dels esquerrans, dia dels leprosos i 50 anys del Sgt. Pepper’s . També dia del Caudillo. Segons les cròniques, aquell dia de 1936 Franco Bahamonde fou investit Cap d’Estat.

Encara que Martí Farreras argumentés davant la censura que ell es referia al trist inici del curs escolar, i d’aquí que ho qualifiqués com a dia penós i feixuc, tothom sabia que, per ésser una efemèride tan assenyalada, el dia era festiu en alguns àmbits, l’escolar, en aquest cas. Per tant, versos, excuses i raons del censurat, denegats. A part del Caudillo, l’1/10 és el dia de santa Teresita del Niño Jesús o Teresa de Lisieux, una religiosa francesa del segle XIX. Que una nena es digui Teresita, passi. Però que creixi i es faci dona i es continua dient Teresita, és una ridiculesa. Ho fa el diminutiu i ho fa, també una botiga de joguines. Juguetes Teresita, Portaferrissa 3. És a dir, on ara hi ha l’entrada a la cultura del palau Moja, hi havia un establiment, molt petit, amb caixes de nines i de trens elèctrics i d’ambulàncies –per què la tia Montserrat per reis, pel sant i pels anys sempre em regalava una ambulància?—que arribaven fins el sostre. I ara que miro el calendari veig que al cap d’una setmana, el 8 d’octubre –i com si fos el joc de l’oca, sempre passant de puntetes per la casella del dia 6—és santa Reparada, patrona de Begur. Ves qui ho diria, Josep Pla també, de tant en tant, escrivia versos. En va escriure un pensant en una mossa d’aquell poble. Parla d’el·lipses, de la premisses de la geometria elemental (que fa rimar amb càlcul integral); és a dir, la matemàtica i la lírica, com Gabriel Ferrater i la Teoria dels cossos. “Ai, Reparada…” va musicar Francesc Pi de la Serra, a Triat i garbellat (1971) i amb Manolo Elias lluint-se amb el baix.

L’estiu havia acabat. L’esmorzar sense neguits, el fer cabanes, banys fins que els dits quedaven més arrugats que les velles que prenien el sol de sol a sol, excursions i berenars-sopars, i per no perdre el poc saber, unes llibretes amb multiplicacions i divisions i redaccions. Me les corregia la mare. Recordo una pàgina que va marcar en vermell, i m’ho va explicar. Pots dir que algú té un nas en forma de patata, o que la platja té forma de petxina. Pots dir que té forma a allò que té forma prò no pots dir un Estat en forma de… Abans que acabi l’estiu i arribi el dia del Caudillo, has de llegir un parell de llibres. I fixar-t’hi bé. Un era el Tom Sawyer. M’hi vaig fixar tant bé que encara avui recordo el petó que un migdia, després de les classes, es fa amb una companya d’escola. És el primer petó que vaig llegir.