Zygmunt Bauman: “Vivim en un camp de mines”

7.03.2014

Dijous els sociòlegs Zygmunt Bauman i Aleksandra Kania van inaugurar al Born CC el cicle D.O. Europa, dirigit i presentat per Mònica Terribas. La Sala Moragues va quedar petita i molts assistents van haver de seguir el col·loqui des de fora o per streaming. Bauman no va pronunciar el terme ‘líquid’ en cap moment de la sessió.

Zygmunt Bauman (esquerra) amb Mònica Terribas i Alexandra Kania / Foto Manel Gil

El professor Bauman va demostrar que no està posseït per la noció del món líquid, sinó que també sap escoltar i respondre el que se li pregunta. I ahir la conversa partia d’una asseveració seva en què afirma que “la Unió Europea és en l’actualitat un dels experiments polítics més avançats dedicats a la recerca de la solució local a problemes produïts de forma global”.

Fins fa trenta anys, la gent naixia i moria en un mateix poble. Fora del cas que fossin aventurers o soldats, la gent vivia arrelada en un lloc i no havia de conviure gaire amb la diferència. Ara passa el contrari. Els moviments migratoris han portat la barreja i vivim confrontats amb la diferència. Hannah Arendt sempre citava G. E. Lessing, que al segle XVIII ja va saber veure que les ànsies uniformadores de la modernitat estaven condemnades al fracàs, perquè les diferències entre la gent són irreductibles i no es poden fer passar per l’adreçador.

La immigració no garanteix necessàriament l’assimilació. Els nouvinguts que arriben a Europa de fora aspiren a assentar-se i instal·lar-se aquí, però no volen de cap manera abandonar la seva identitat. D’aquí vénen molts conflictes. Crimea és carn de titular i ho serà durant unes quantes setmanes, fins que ens en cansem i ens desperti la curiositat un altre conflicte, que de ben segur esclatarà en algun lloc o altre.

“Perquè vivim en un camp de mines”, diu Bauman. “Això vol dir que ja sabem que en algun lloc en algun moment hi haurà una explosió, però no podem predir quan ni on, només que tard o d’hora esclatarà un nou conflicte en alguna banda”.

Catalunya independent?

Moment àlgid del col·loqui. Mònica Terribas pregunta: “Professor Bauman, té sentit que els catalans demanin la independència?”. Bauman respon que no és cap fanàtic del concepte de sobirania nacional. L’estat-nació és un projecte inacabat, això es veu clarament a Itàlia, on llombards i sicilians no s’entenen, i no només perquè parlin idiomes diferents. I conclou: “La idea de sobirania territorial és un fenomen datat en la història i potser serà substituït per un altre model que encara no coneixem”.

Divorci entre poder i política

“La dissociació entre el poder i la política és un dels grans problemes actuals. Si el poder és la capacitat per executar una cosa, la política en canvi és més aviat la capacitat per decidir quines coses s’han d’executar”, va dir Bauman. “Els instruments d’acció col·lectiva de què disposem encara funcionen a una escala estrictament local, però els reptes que tenim al davant són globals”.

El diàleg, l’únic camí per harmonitzar les diferències

Per poder harmonitzar diferències i conviure amb aquells que no són com nosaltres, és imprescindible ser capaç de dialogar, fins i tot amb els teus enemics. Bauman subscriu la formulació de Richard Sennett, segons el qual el diàleg autèntic ha de ser informal, obert i cooperatiu. “En primer lloc, ha de ser informal perquè no podem començar una agenda tancada i marcada per unes normes. Aquestes normes neixen en tot cas del diàleg”, diu Bauman. “En segon lloc el diàleg ha de ser obert, que vol dir que no pots iniciar una conversa donant per fet que tu tens la raó i els altres no. Has de ser capaç de sortir del diàleg convençut pel teu interlocutor. I finalment el diàleg ha de ser cooperatiu, que vol dir que no hi ha guanyadors ni perdedors, sinó que tothom pot sortir més ric després de la conversa.

Aleksandra Kania

Aleksandra Kania, deixebla i actualment parella de Bauman, també va participar a la conversa. Kania va intervenir poc durant el col·loqui i amb un anglès tan vacil·lant que els que retransmetien la sessió per Twitter van tenir dificultats per poder extreure una piulada del seu discurs.

Kania ha estudiat com es construeix la identitat en diferents països europeus. En el seu exhaustiu treball de camp ha arribat a la conclusió que els europeus estan satisfets de tenir una identitat múltiple: “Ara més que mai, l’europeu valora poder travessar fronteres amb llibertat de moviments”. Segons els sorprenents resultats de l’estudi de Kania, basat en una exhaustiva enquesta arreu d’Europa, els europeus estan contents de formar part de la Unió Europea, però només un 0,4% consideren que l’europea sigui la seva primera identitat. “A l’estat espanyol, la identitat regional és més important que l’estatal. A Polònia, en canvi, la identitat nacional sempre havia estat predominant i d’un temps ençà ha emergit una identitat més centrada en el poble o la ciutat de residència”, va explicar Aleksandra Kania.

Bauman també va observar aquesta doble tensió en la nostra doble condició europea i local: “Per una banda ens sentim protegits per la Unió Europea, però per altra banda les altres instàncies de Brussel·les ens demanen unes coses en termes de política econòmica que no voldríem fer. Molts ciutadans europeus es troben captius d’aquesta contradicció”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. L’anglès de la senyora Kania potser era vacil·lant (tan important és remarcar-ho, aquí on tanta gent som anglovacil·lants?), però el seu treball sobre la “identitat” europea és de les coses més valuoses aportades per la sessió. No es pot dir el mateix del senyor Bauman, mestre i ara parella de la sociòloga, que no va fer sinó trasmetre opinions il·lusòries i consells beneducats.

    Gràcies tanmateix per fer-se ressò de l’aportació d’AK.