Zombis al·lucinats

15.03.2019

1. Brasil és un país sense trens, o quasi. Entre el 1870 i el 1920 el transport ferroviari va arribar a ser intens, però cap al 1930, i per causa de la crisi del cafè, va decaure i les dècades següents va desaparèixer. Hi havia la convicció que el futur passava per la construcció de carreteres i d’aquesta manera, fins ara, el país ha anat perdent tots els trens del desenvolupament. Per a un europeu, el ferrocarril va associat a la Revolució Industrial i a la modernització del transport i les comunicacions. Per això sobta tant quan s’arriba aquí trobar-se que no hi ha vies ni estacions ni combois. 

Vivint al ritme de la tecnología del clic, quin polític s’atreveix a engegar projectes que trigaran lustres a poder-se inaugurar?

Vivint al ritme de la tecnología del clic, quin polític s’atreveix a engegar projectes que trigaran lustres a poder-se inaugurar?

El jurista Léo da Silva Alves escriu en el seu blog: “La pala de calç en la valorització de la xarxa ferroviària va arribar amb el president Juscelino Kubitschek [1956-1961], que va projectar un creixement de “50 anys en cinc”. Ara bé, construir ferrocarrils era un procés lent, incompatible amb la velocitat de l’època. En sis mesos es van poder construir 500 quilòmetres de carreteres; la mateixa ruta en ferrocarril trigaria tres anys. Els governs militars van seguir el mateix pensament immediatista i van començar a desmantellar el sistema ferroviari, que avui compta amb una petita participació en la logística nacional del transport, sense oblidar la ridícula quantitat de passatgers que van sobre carrils en les poques línies que queden. Arribats al 2012, els trens transporten només el 3% dels passatgers del país, metros inclosos.” A començaments del 2019 no s’albira cap pla de futur per fer que els brasilers, i els que vivim al país, pugem al tren, encara menys si es té en compte que, geopolíticament, l’extrema dreta neoliberal de Bolsonaro significa reduir de nou el Brasil a proveïdor de matèries primeres per als països rics de l’hemisferi nord (principalment Estats Units, Europa i Xina) i poca cosa més. Però, fet i fet, això acaba sent secundari, perquè hi hagi qui hi hagi al govern d’una de les nacions més poblades i amb més recursos naturals de la Terra, em pregunto si avui tot plegat podria ser d’una altra manera. Vivint com vivim al ritme de la tecnología del clic, quin polític s’atreveix a engegar projectes que trigaran lustres o fins i tot dècades per a poder-se inaugurar? La velocitat que imprimeix twitter, facebook o whatsapp ha impregnat la vida privada, però també la pública, i si això, a molts nivells, ja és greu en els països desenvolupats, en els que encara els falten elements bàsics per a poder-se considerar moderns, és tràgic, perquè representa una condemna.

2. No sé si vaig del tot errat, però em fa l’efecte que bona part del públic lector, avui, llegeix llibres com qui llegeix el diari. Interessa la novetat i llegir-la quan toca, al moment. Recordo Tom Waits en una entrevista de mitjans dels noranta explicant que de vegades comprava discs, però que se’ls guardava durant un any. Aleshores els escoltava i podía apreciar si aguantarien mínimament el pas del temps. És una actitud a contracorrent que no se m’esborra del cap. Fa ben poc que he llegit Submissió, la penúltima novel·la de Michel Houellebecq – que, sigui dit de pasada, m’ha agradat i molt, peti qui peti  – i he tingut l’estúpida sensació d’estar fent tard, que el que hauria d’haver estat fent era devorar Serotonina abans no se’n deixi de parlar, i aquest pensament idiota algú me’l deu haver posat al cap, perquè de la seva niciesa ningú me n’ha de convèncer. Però per seguir amb la comparació periodística, he dit alguna vegada als meus alumnes que del diari no tot caduca arribada la nit. No només perquè les notícies del dia puguin ressonar anys després, sinó perquè hi ha columnes que demanen ser llegides i rellegides, que hi ha textos que anys més tard semblen escrits aquell mateix vespre i que val la pena guardar coses per comprendre i comprendre’ns millor. No és aquesta també l’essència dels grans llibres? De sobte, és com si reflexions tan elementals com aquesta haguessin perdut el seu pes i s’hagin evaporat. Talment com el títol de l’assaig que Francesc Torralba va publicar l’any passat, Món volàtil, en el qual llegim: “a cop de tertúlies i de piulades anem cremant tots els temes i, per consegüent, s’imposa un tipus de societat en la qual impera el consum del que és efímer.” Citant el teòleg milanès Pierangelo Sequeri, Torralba exposa: “enormes volums de pensament, de reflexió, d’afecte, de conversa i de proximitat són inevitablement eliminats. I tot allò humà que només pot formar-se a distância de la immediatesa comunicativa deixa de formar-se.” Així, el pensador català conclou que “la lentitud ha esdevingut el gran contravalor de l’època, el gran enemic públic. Tal volta, la velocitat s’ha erigit en el protovalor o valor fonamental […]. Es discriminen els ciutadans lents, però també es marginen els procesos que, per la seva pròpia naturalesa, requereixen lentitud per ser exercits. No es tolera l’espera. La paciència ha desaparegut de la piràmide axiológica social.” Encara recorden allò dels trens al Brasil…?

3. Last but not least, i en l’estricte capítol de les fílies personals, en els darrers temps he assistit amb tristesa a la relativització del cinema de Woody Allen a propòsit de les seves últimes pel·lícules, que certament han estat molt irregulars i més d’una prescindible. Però Woody Allen és el responsable d’un bocí de l’educació sentimental de milers de persones d’almenys tres generacions consecutives arreu del món, el creador d’unes cinc obres mestres (a triar entre Annie Hall, Manhattan, Zelig, Radio Days, Hannah and Her Sisters, Another Woman, Crimes and Misdemeanors, Shadows and Fog…) i malgrat tot, de cop i volta ja no compta? Ràpid i de pressa, la immediatesa, la velocitat i el presentisme ens van matant la memòria i desfent l’esperit crític, tornant-nos a tots uns zombis al·lucinats que caminem a les palpentes sense saber, ni gaire ni gens, ni cap on anem ni cap on volem anar…