Žižek contra Peterson: el debat filosòfic del segle

13.03.2019

Si teniu 1.500 euros, podreu comprar una entrada per veure a Slavoz Žižek debatent amb Jordan Peterson. L’esdeveniment tindrà lloc el 19 d’abril al Sony Center for the Performing Arts, a Toronto, un espai amb capacitat per 3.000 persones perfectament preparat per grans concerts, obres de teatre, dansa, i altres espectacles que acostumen a vendre gràcies a la seva vàlua estètica. Però Žižek i Peterson no cantaran ni ballaran: parlaran durant hora i mitja sobre “La felicitat: Capitalisme contra Marxisme”. Serà el debat filosòfic del segle, i això diu molt d’aquest segle. 

A casa nostra Žižek no necessita introducció: amb 69 anys, ja fa més d’una dècada que l’Elvis de la teoria cultural és l’analista més excitant dels mals de la societat contemporània gràcies a una fórmula que barreja Hegel, Marx i Lacan que, en les seves mans, no explica l’Absolut però ho sembla. Žižek ha publicat una quantitat compulsiva de llibres i té una carrera acadèmica respectada, o tan respectada com se li permet a algú que no té cap por a discutir filosòficament la relació entre els grans imperis europeus i la forma de les tasses de vàter. Hi ha un acudit que diu “d’entre tots els crítics de cinema que conec, Žižek és el millor filòsof” al qual només es pot reaccionar amb compassió pels idiotes que menyspreen els crítics de cinema.

Peterson és el púgil de dretes que ve a disputar el cinturó de campió al Kung Fu Panda envellit de les esquerres. Format com a psicòleg clínic, el doctor està arribant tard i malament a Catalunya perquè les elits culturals del país pequen de troglodites tecnològics: encallats per una desfasadíssima idolatria del llibre, no estem participant en el renaixement del pensament crític que està tenint lloc a YouTube i, sobretot, al món del Podcast, les dues esferes que han dut a Peterson a la fama mundial, convertint-lo en el referent intel·lectual de milions i fent del seu darrer llibre divulgatiu un best seller en un tou de llengües. Els cursos en línia gratuïts de Peterson sobre la interpretació psicològica de la Bíblia o les anàlisis filosòfiques de pel·lícules de Disney valen cada clic que s’han guanyat.

Žižek i Peterson comparteixen molt, però potser el més interessant és que tots dos són, entre molts altres coses, psicoanalistes. Poc importa si l’un és lacanià (Žižek), i l’altre junguià (Peterson), el fet que el marc mental de la psicoanàlisi segueixi vigent després del seu aparent declivi reputacional en favor de la neurociència ofereix el diagnòstic cultural perfecte: passada l’excitació New Age inicial, la gent de seguida s’avorreix que li expliquin que el sentit de la vida es redueix als índexs de serotonina del cervell. Tan Žižek com Peterson accepten la naturalesa fosca i contradictòria del desig i defensen l’especificitat dels mètodes humanístics per comprendre aspectes essencialment barrats a les ciències dures i a la deliberació racional. En altres paraules, el cinema, els textos religiosos o la literatura, importen ara igual que sempre.

La gràcia del xoc, evidentment, rau en allò que els enfronta: Žižek és un comunista radical i Peterson un capitalista conservador. Per a Žižek, vivim en un malson althusserià en què els aparells ideològics de l’Estat ens han convertit en zombis cínics: sabem perfectament que el món és cada cop més injust, desigual i encaminat a diverses catàstrofes ecològiques i econòmiques, però un bany-maria de subjectivació cultural ens ha fet incapaços de sortir al carrer a passar per la guillotina els que ens exploten. En canvi, segons Peterson, aquest triomf aclaparador no és fruit de cap il·lusió ideològica, sinó de la superioritat real del sistema capitalista: el doctor és perfectament conscient que les jerarquies no són sempre justes, però està radicalment en contra d’abolir la competitivitat i la meritocràcia del contracte social, els dos mecanismes que permeten posar un mínim d’ordre i justícia al que d’altra manera degeneraria cap a un col·lectivisme alienador, improductiu i tirànic.

La idea de fer-los parlar de felicitat és brillant. Coneguts pel seu rictus seriós perpetu, els dos intel·lectuals de masses del moment són màquines d’anti-autoajuda, sempre disposats a rebaixar el valor de la felicitat, entesa com a benestar plaent, en favor d’objectius més dolorosos, com ara el sentit, la responsabilitat o el compromís polític. Aquesta capacitat per relacionar constantment els aspectes personals i psicològics, com ara la felicitat, i els col·lectius i sistèmics, com la ideologia política, resumeix el secret del seu èxit.

El cèlebre debat entre Chomsky i Foucault de 1971 enfrontava la filosofia continental amb l’analítica, fet que va fer degenerar la conversa en un intercanvi interessant però, en última instància, amb molts moments de sordesa mútua. Avui, per sort, la filosofia analítica ja s’ha fotut tots els cops de cap imaginables contra el seu baixíssim sostre: Peterson i Žižek parlaran des d’un marc compartit en què les grans preguntes de la humanitat no es poden despatxar delegant-les a un algoritme. El vell eix dreta-esquerra torna després del final de la història, amb nous reptes i noves formes d’expressar-se, però l’expectació global que ha generat aquest cara a cara ens parla de la fam de filosofia de la de tota la vida en el món d’avui. Si no teniu 1.500 euros, no patiu, perquè el debat s’emetrà en streaming.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bon article. Pero Peterson no es de dretes (per molt que The Guardian s entesti….) Es un liberal de manual. No confonguem. I si Zizek tingues mes plataforma mediatica a Catalunya, com te entre els anglos, li dirien de fatxa en amunt. Vegeu per exemple les seves declaracions contra la independencia d escocia i catalunya. I per cert que diuen les feministes del fet que en ple sXXI el debat mes important sigui entre dos homes heteros blancs etcetcetc……?