Zarzalejos, lejos lejos

2.03.2015

Aquest diumenge La Vanguardia havia de publicar l’article d’Albert Sánchez Piñol. Però la periodicitat de la seva la col·laboració quinzenal es va tornar a estroncar per segona vegada en poc més de dos mesos. L’article, titulat ‘Zarzalejos lejos lejos’, va ser censurat per la direcció del diari.

L’escriptor l’ha publicat avui, al seu perfil de Facebook, on ha anunciat que deixa de col·laborar amb el diari del grup Godó. Heus aquí la seva explicació i l’article íntegre que La Vanguardia no li ha volgut publicar:

«Com molts ja deveu saber, últimament he mantingut certes discrepàncies amb la direcció de La Vanguardia. Els meus dos últims articles han estat refusats. Això, i d’altres qüestions, m’han fet prendre la decisió de deixar de col·laborar amb el diari. En qualsevol cas em sabria greu que el meu últim article no veiés la llum, de manera que el penjo al facebook perquè el llegeixi qui vulgui i el publiqui lliurement qualsevol mitjà que així ho desitgi.

El podeu llegir més avall:

 

Albert Sánchez Piñol |  © Pere Virgili | Barcelona Metròpolis

Albert Sánchez Piñol | © Pere Virgili | Barcelona Metròpolis

Zarzalejos, lejos, lejos

¿Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d’animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi el que passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cada una de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.

El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l’enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l’assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d’estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.

Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d’elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne exdirector de l’ABC al·lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble como immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.

A Madrid la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l’aznarià podia ser capaç de crear el vocable pancartero. I Zarzalejos ve d’aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el Procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l’Arc de Sant Martí.

¿Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: “¿N’està segur que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d’una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?” Resposta: “Per descomptat”. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. “Ah, no, això no”, va confessar, tot cofoi: “Cap ni un”. El que importava era l’apostolat.

Però tornem a la qüestió del principi: ¿hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d’ideòleg arcaic i periclitat?
En un relat autobiogràfic, Herman Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l’habitació contigua s’hi instal•la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l’estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l’holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: ¿i si per un instant, només un, substitueixo l’odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l’holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l’havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d’una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L’estima. ¿Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.

José Antonio Zarzalejos

José Antonio Zarzalejos

Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d’un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: “Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!” (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: “No, jove, no; els d’aquí davant són els nostres adversaris. L’enemic seu darrere nostre”.

Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d’aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més). ¿Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l’atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d’un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: calvorotas (sic), mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos (sic), Carcalejos (sic) i, per acabar-ho de rematar, despojo intelectual i detritus humano. Amén.

Molt bé: l’estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se’ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un “ambient crispat”, llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, ¿no es podria dedicar una mica més als seus enemics?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. Enhorabona, senyor Sánchez Piñol. Decisions com la seva són escasses i l’honoren profundament. Encara més que les seves habilitats amb la prosa narrativa, que són moltes. Però ser un bon escriptor no t’evita ser un poruc i un llepacrestes. Conec bons escriptors que no haurien fet mai aquest pas que vostè ha fet. És més, escriuen articles tebis com un bany Maria, equidistants, benpensants o directament aduladors amb la direcció i els col·laboradors dels mitjans en què col·laboren. O directament no entren mai en cap assumpte vagament conflictiu.

  2. Des del darrer canvi de direcció ja m’estic plantejant donar de baixa la subscripció a La Vanguardia. Massa sovint confonen “la correcció política” amb “que ningú s’ofengui”.
    Sánchez Piñol demostra ser valent, amb el seu article i amb la seva actitud. Tot un exemple a seguir.

  3. Gran! Confio que passeu a escriure a l’Ara.cat o a ElPunt-Avui. De la mateixa manera que el PSC o ICV, a La Vanguardia o El Periodico no els podrem fer canviar de bàndol, segurament, i per tant els haurem de substituir amb d’altres opcions.

  4. Però encara hi ha qui es pensa que llegir La Vanguardia és un prestigi? Que no veuen que la xarxa ens obsequia amb diaris més honestos, més cultes i menys casposos?

  5. Vull donar les gràcies a Núvol per facilitar-nos la lectura de l’article, magnífic, de Sánchez Piñol.
    El tó de l’article desprén un clima d’anàlisi acurat , fet amb coneixement, generositat i reflexió seriosa. I agraeixo, sobretot la necessitat de posar “les coses al seu lloc”, en una moment de la nostra història, en que sovint els discursos pretenen, per damunt de tot, buscar culpes a casa dels altres.
    Sánchez Piñol no aprova Zarzalejos, l’explica en el marc global de les seves circumstàncies vitals, i el fa comprensible, que no aprovable. Comprendre no vol dir estar d’acord, sinó veure el conjunt amb una mica de distància, per situar-se millor.
    Gràcies!!!!!
    Fa dos anys em vaig donar de baixa de la suscripció de La Vanguardia.
    Ara, un cop més, sé que no em vaig equivocar.

  6. Us felicito per publicar-ho, ni que només serveixi per posar en evidència els “censors del segle XXI”, és a dir, els personatges que des de la seva visió aturada al segle XX encara no han entès que en l’època d’internet tot intent de censura esdevé una demostració d’una gran ridiculesa. Chapeau!

  7. Hi han pobles que en el transcurs dels anys van evolucionan pero…hi han altres que lis costa “una miqueta més” pot ser una patología..? han passat mes de cinc-centes anys i els nostres veins no volen pendre la “medecine” DEMÒCRATICA. Això ja resulta molt cansat.

  8. Dedicar la columna dominical a denigrar un company columnista del mateix mitjà i aprofitar per recollir tots els insults que li va dedicar un enemic comú, denota, sens dubte, una gran categoria humana i una gran valentia.

  9. La diferència entre l’expressió lliure, ni que sigui crua, i la tendenciosa, ni que sigui a redòs del que es considera oficialment correcte, queda a la vista en la censura de la primera per part de La Vanguardia. Aquesta terra beneïda, poblada de leialtat de la qual és bon exemple l’escriptor Sanchez Piñol –a qui agraïm els seus excel·lents escrits–, està deixant cada cop més en evidència el retrocés de lectors d’aquest diari, que pretèn ser nostre i cada dia que passa ho és menys. I és llàstima perquè ho tindria ben fàcil: estar obert i al dia, que és el que ha de fer la premsa, però s’equivoca volent mantenir un rol d’opinió que estaria més d’acord amb el nom de La Retaguardia, no caldria dir de qui.

  10. Endavant Núvol. Gràcies per la vostra ajuda.
    Bon article i millor decissió, Albert S.P.

  11. Bon dia i bona hora,

    es fa díficil d’entendre com La Vanguardia, que havia de ser una empresa destinada, entre d’altres finalitats, a guanyar diners, no ha permès de publicar aquesta excelsa pàgina del periodisme d’opinió i, per comptes d’això, continua vessant articles fets amb la plantilla dels manuals d’adolescent.

    Enhorabona, senyor Pinyol, feia temps i temps que no s’agraïa tant de llegir un paper. Estic segur que La Vanguardia es mereix una altra oportunitat; esperem que rectifiquin i us posin a la porta de casa un bon feix de motius per tornar-hi a escriure. Si no, els primers a perdre serem els ciutadans i, en segon lloc, els seus beneficis empresarials.

    Això que han fet no té nom.
    Heu de ser declarat EdUP (Escriptor d’Utilitat Pública), ad maiorem Cataloniae gloriam.

    Mercès per l’atenció.

  12. Lamentablement aquesta decisió de La Vanguardia és absolutament coerent amb els canvis que es van donar fa ja mesos: bàsicament l’entrada del senyor Màrius Carol en el lloc del senyor Pepe Antich a la direcció del diari i l’allunyament del senyor Jordi Barbeta a Amèrica. A partir d’aquí ja era clara la posició del periòdic contra, diguem-ne, el procés sobiranista. Per més proves: seguir les intervencions del senyor Carol en el programa 8 al dia del senyor Josep Cauní.

  13. Es diu que tenir un adversari comú uneix a persones.
    Tal vegada al cor del Z-lejos mora un íntim i secret anhel de reconciliació amb l’enèmic, com una mística cerca d’amorosa harmonia.
    Caram!! Però que això no implico fotre’ns a nosaltres home!!
    Pau als homes, i a Catalunya
    Mb

  14. Solament fa 80 anys que soc subscriptor de La Vanguardia amb el nº 111.He vist alguns canvis és cert,peró també he aprés a passar per alt a aquells articulistes que ja ting catalogats com a poc impercials o m’atreviria a dir,rencorosos.El dia que vaig dessidir no llegir mai més a Zarzalejos va ser el día que es va permetra criticar negativament al millor cuiner del mon,Ferran Adrià.Hi han altres periodistes que valen molt la pena.Totalment d’acord amb l’article de Sanchez Piñol