YX (o La fidelitat dels cignes negres): més teories sobre l’amor?

'YX' no ens dóna cap teoria nova de l’amor, però el text i el tempo són vius i els actors, una colla d’entusiastes.

Voldria començar per celebrar l’existència de La Seca – Espai Brossa com a aglutinador de propostes de petit format, entre les quals YX (o La fidelitat dels cignes negres), obra guanyadora del Premi Adrià Gual l’any 2015 escrita i dirigida per Laia Alsina Ferrer. Podeu veure-la fins al dia 15 de juliol.

Cinc actors, tres nois i dues noies a l’escenari. Son Josep Sobrevals, Marc Joy, Martí Salvat, Andrea Portella i Cristina Arenas, però com a personatges ens estalvien la molèstia de tenir noms que calgui retenir. Fan bromes sobre com les escenes que representen no passaran a la història del teatre català, sobre com no sortiran mai del La Seca on actuen i sobre com no tindran mai la sort que els dirigeixi el gran Xavier Albertí. Per ells ser dalt de l’escenari  és ser lliures com un peix a l’aigua, una farra que els permet ser qui ells vulguin i cantar i ballar el que vulguin quan ho desitgin. Això és mentida, és clar, perquè segueixen el guió.  L’obra comença amb el càntic dels càntics, aquells versos propis de recitar a un casament: Posa’m sobre un segell sobre el teu cor, sobre el teu braç, perquè l’amor és fort com la mort. S’obre així una tragicomèdia que busca reflexionar sobre l’amor sense actes ni personatges rodons ni falòrnies, que com els mateixos actors venen a dir-nos Aristòtil ja fa temps que és mort i no cal continuar obeint-lo. L’espectacle que és un pastitx postmodern autoconscient i metateatral però autoparòdic, és a dir que és postmodern en el sentit simpàtic i no en el sentit empipador del terme —perquè ens entenguem, per empipador vull dir nuesa i crits continuats i gratuïts.

De la Bíblia saltem a Amaral sense miraments, i al llarg de tot l’espectacle fragmentat i sense ordre aparent el personatge de Marc Joy  insisteix que ell el que en realitat vol és el d’en Martí Salvat, el paper de l’home fatal, de dissident, del qui domina els jocs amorosos però no arriba a gaudir-ne mai. En aquest sentit, a YX hi ha gairebé totes les possibilitats dins el ventall de reaccions possibles al fet amorós estàndard, que és el monògàmic i romàntic (per si hi ha algú que encara no se n’havia assabentat). Hi ha la parella que s’estima i any rere any balla la mateixa nit de festa major al ritme de la mateixa orquestra; hi ha l’homme o la femme fatal que arreplega algú a la discoteca per fugir corrents després; hi ha la víctima d’aquest home o dona fatal que per no plorar la fatalitat es dedica a odiar creativament l’altre. Veiem també Narcís, tan apegat de si mateix que no pot acostar-se als altres (i que fa una eternitat que no folla, esclar). El collage d’històries, de cites i definicions sobre l’amor, funciona el joc de llums i les coreografies, la passió dels actors (i el plor inesperat que en un moment donat ens regala la Cristina Arenas, espectacular sota el focus).

Cançons pop que es barregen, balls i càntics indignes del Liceu però capaços de robar-nos una riallada entre tanta passió i cops i menyspreus (molt romàntic, vaja). La moralina final és que l’amor romàntic ofega però que odiar creativament algú que no t’estima com voldries tampoc és empoderador, per desgràcia. Si més no, això és el que he entès de l’obra, que utilitza els cignes com a símbol de la fidelitat monògama (i son negres, i ja sabeu què vol dir el negre). YX no ens dóna cap teoria nova de l’amor, però el text i el tempo són vius i els actors, una colla d’entusiastes. Un toc de reflexió i algunes riallades.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació