Xuan Bello. De llums i abismes

3.07.2019

El dijous vint de juny celebràvem anys a la llibreria Documenta i vam fer festa. Tothom hi era: escriptors i escriptores, editors i editores, col·legues llibreters i llibreteres, amics i amigues ens vam reunir i vam organitzar una sort de festival literari amb convidats de luxe on uns i altres prenien el micròfon i llegien fragments dels seus llibres com si d’una desfilada de microlectures es tractés. La Irene Solà i en Jordi Nopca, per exemple, ens van llegir algun tros dels llibres amb els quals van guanyar el Premi Documenta, o en Gabriel Ventura ens va recitar algun dels seus poemes, o fins i tot les editores Laura Huerga i Núria Iceta es van atrevir amb els llibres que havien tingut la fortuna i valentia d’editar. I enmig d’aquest carrusel de recitador va prendre la paraula –i en el seu asturià matern– , també, en Xuan Bello, de qui jo n’acabava de llegir el seu últim llibre, Incerta història de la veritat (Rata Editorial, 2018), i amb qui després vam poder xerrar una estona.

Festa de la Llibreria Documenta, amb l’Eduard, el Josep, l’Èric i la Gabriela | © Helena Roura

Qui ja hagi llegit amb anterioritat els altres llibres de Bello ja sabrà o podrà intuir què és el que es trobarà en aquesta Incerta història, això és, no una novel·la a l’ús sinó més aviat un recull de pensaments, petites narracions (pel general no superen les tres o quatre pàgines), anècdotes personals i familiars i fins tot algun que altre poema. Dues potències en constant aproximació sostenen els textos que conformen el llibre: la idea de l’oblit –o el silenci, o la mort, diguem-ne aquest forat negre on tots ens dirigim– i la idea de la memòria –l’intent perpetu de dir alguna cosa que d’alguna manera o altre ens sobrevisqui–. És en l’esquerda insalvable que hi ha entre aquestes dues forces el lloc des d’on en Xuan Bello es decideix a escriure. Per entendre’ns: a la narració que li dona títol al llibre, l’autor hi recull uns famosos versos del poeta polonès Tadeusz Dabrowski que ho exemplifiquen a la perfecció: “Entre la paraula veritat / i la veritat / hi ha la mort”. En qualsevol cas, doncs, no ens hem d’oblidar que el que procura l’autor és escriure alguna cosa veritable, dir allò que, dit de la manera que toca, s’aguanta per si sol, fer que de la font caòtica de la realitat en ragi un bri ja no d’ordre sinó d’enteniment, de poema que ens don la mà i ens acompanya.

Com escriure aquesta Història –en majúscules– que vol narrar l’autor, com escriure aquesta Veritat –també en majúscules– que ens ofereix tan plena d’Incertesa –sobretot, en majúscules–? En Xuan Bello sembla tenir-ho claríssim: la Història i la Veritat de tots i de tothom només potser narrada a través d’aquestes historietes en forma d’engruna o de centelleig, historietes d’un mateix escrites a poc a poc, polint la prosa a la cerca de la paraula més exacte d’entre les possibles i, sobretot, sabent que allò que dirà portarà implícit, de forma irrevocable, la sang de la incertesa.

Celebració a  la Documenta, que ha complert la suma de 120 anys | © Helena Roura

Però entre les pàgines d’aquest llibre, Bello també ens deixa una lliçó amagada que es pot llegir entre línies: malgrat el nostre esforç constant per procurar dir alguna cosa que se’ns escapa, l’única i millor resposta que tenim és seguir intentant de dir-ho.