Xipre, abans de la crisi

L’estiu passat Meritxell Guitart, autora del blog Bitllet de tornada, va visitar l’illa de Xipre. Ara, arran de la crisi financera que ha sacsejat l’illa, recorda la seva estada a Nicòsia i recupera les impressions d’un viatge inoblidable.

M’agrada preparar els viatges amb temps, enfonsar-me en les guies, perdre’m per la xarxa, fer un recorregut per la seva gastronomia i, sobretot, per la seva literatura. A Xipre, però, per diverses circumstàncies, hi arribo sense aquest treball previ i tota l’illa és un descobriment. L’únic que porto a la motxilla són els Bitter lemons of Cyprus de Lawrence Durrell -malauradament encara sense traducció al català- descarregat al llibre electrònic i començo la visita per la costa sud al mateix temps que Durrell se m’emporta als anys cinquanta i a la costa nord. Va ser també a la mateixa època, concretament l’any 1957, que Josep Pla hi va arribar a bord d’un Viscount de la Cyprus Airway, viatge que apareix relatat en el tercer volum d’Illes Mediterrànies dedicat a les illes gregues.

No tinc ni idea que d’aquí a sis mesos esclatarà una crisi que portarà Xipre a les portades de tots els diaris i als butlletins informatius de les ràdios i les televisions de totes les cases, però el primer dia i sense haver-li demanat res, un senyor, just davant del mercat de Limassol, m’explica que la crisi és forta i que aquí els únics que arriben amb diners són els russos. Deuen ser els darrers invasors d’una illa que ha estat a mercè de gairebé tots els pobles que han lluitat per la mediterrània: hitites, fenicis, grecs, romans, egipcis i perses van deixar les seves traces a l’illa. Expliquen que Marc Antoni la va regalar a Cleòpatra, però va acabar tornant al domini imperial fins que va caure en mans de Bizanci.  Ricard Cor de Lleó, després de casar-s’hi amb Berenguera de Navarra l’any 1191 camí de Terra Santa, la va cedir als templaris, i tres-cents anys més tard va passar a mans dels Venecians. Després vingueren els otomans fins que es va convertir en colònia britànica i després en una república independent a partir de 1960.

A la costa sud, a la mateixa on va néixer la deessa Venus, hem pogut visitar Pafos, ens hem rostit al sol a l’escenari del teatre grecoromà de Kourion i hem visitat la basílica primitiva del segle V que hi ha ben a prop; ens hem banyat a Coral Bay en una platja d’aigües càlides i para-sols de colors i hem esperat autobusos sota l’ombra d’un arbre sentint com les cigales cantaven la cançó de sempre, la banda sonora de Xipre. És en aquest moment del viatge quan decidim marxar cap a les muntanyes i agafem un autobús, petit i atapeït de gent, que ens porta a Troodos. Ens anem allunyant de la ciutat i el meu company de seient em parla de la crisi. M’explica que hi ha molt atur juvenil i que pateix perquè el seu nét, que ha de començar la universitat, tindrà un esdevenidor complicat. El seu fill és xef d’un hotel important, però cada vegada contracten més grecs que vénen fugint d’una situació encara més precària i s’ofereixen per treballar a qualsevol preu. Tot plegat està fent molt mal, sentencia, i desvia la conversa cap al paisatge que entreveiem entre els caps dels altres passatgers.

En aquestes muntanyes boscoses hi ha les deu esglésies medievals bizantines que la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat. Envoltada d’arbres fruiters i de gent fent la migdiada a l’ombra de les parres plenes de raïm ja a punt de collir, hi ha la petita església de Pedoulas, a la vall de Marathasa, dedicada a Sant Miquel Arcàngel. Els ulls ametllats i mutilats dels sants pintats a les parets guarden el record d’aquells otomans que hi van passar a finals del segle XVI i que sembla que no van suportar la seva mirada. Jo, en canvi, veig Pedoulas com un temps mort, un parèntesi de tranquil·litat abans d’arribar a la capital, Nicòsia, i descobrir una frontera que parteix una ciutat i una illa pel mig des que l’any 1974 els turcs van envair la part nord de l’illa i l’any 1983 la van declarar oficialment República Turca de Xipre del Nord, reconeguda només per Turquia i que ara, irònicament, s’ha salvat de moment de la crisi.