Xcèntric, el cinema que no ensenyen a l’ESCAC

12.01.2018

Alternatiu, d’avantguarda, experimental… cap d’aquestes etiquetes satisfà als responsables d’audiovisuals del CCCB: ells prefereixen parlar de cinema excèntric. Després de 15 anys descobrint la cara oculta del setè art als barcelonins, dijous passat el cicle de cinema Xcèntric va donar el tret de sortida a la seva programació d’enguany amb la projecció de la pel·lícula Ere erera baleibu izik subua aruaren, un llargmetratge creat per l’artista vasc José Antonio Sistiaga, pintant a mà directament sobre el film de 35 mil·límetres i que es estarà acompanyat per primer cop a la seva història d’una banda sonora, gràcies a l’actuació en directe de El Petit de Cal Eril. Aquest és el tipus de propostes amb segell Xcèntric.

Fotogrames de ‘Ere erera baleibu izik subua aruaren’, la pel·lícula pintada a mà, fotograma a fotograma, per José Antonio Sistiaga

L’Xcèntric encaixa i alhora no encaixa amb l’oferta cultural del CCCB. Ángela Martínez, directora del departament audiovisual del CCCB, explica com la iniciativa va néixer el 2002 amb la voluntat de donar visibilitat a un tipus de cinema que aleshores era impossible de veure a cap altre lloc de la ciutat. Sota un paraigua tan ampli, la mostra, igual que enguany, sempre ha viscut amb relativa independència de les grans exposicions del centre, que es preocupen per captar i respondre les preguntes de rabiosa actualitat. L’Xcèntric sí i no: en la seva programació eclèctica inclou clàssics, recuperacions singulars i cinema compromès amb la realitat, que dialoguen amb molta –o tota- llibertat amb els temes que s’estan tractant al museu. Més exigent per a l’espectador que l’exposició típica, es pot dir que a l’Xcèntric el CCCB flirteja amb el MACBA.

Tant si heu vist una pel·lícula experimental (excèntrica!) com si no, sabreu que l’experiència pot ser molt frustrant sense una mica de context i ajuda. De la mateixa manera, un bon professor o un bon artista explicant la seva obra dona la volta com un mitjó a aquesta impotència hermenèutica i ens obre horitzons radicalment diferents dels del cinema convencional. És per això que l’Xcèntric fa sentit, sobretot, quan s’acompanya de la seva vocació pedagògica: “no és només les seves projeccions, es tracta d’ajudar al públic perquè un cinema inaccessible es faci més accessible” explica Martínez. Així, les sessions del cicle sempre duen associades xerrades, tallers, diàlegs amb els creadors i, com a colofó, l’Aula Xcèntric, un seminari vinculat al cicle. Estem acostumats a veure un quadre o una escultura i intentar mirar més enllà, però associem tant el cinema amb el seu vessant comercial i narrativa que encara necessitem ajuda per descobrir totes les coses que es poden fer amb el cinema.

Això és el que li va passar a Ana Pfaff, cineasta especialitzada en muntatge i muntadora d’Estiu 1993, de Carla Simón. Graduada a l’ESCAC, Pfaff explica que a la seva universitat giraven l’esquena a aquest tipus de cinema que a ella l’atreia tant i que va poder descobrir i començar a entendre gràcies a les projeccions de l’Xcèntric a les quals assistia assiduament des que era un adolescent. “No es cine”, deien. Avui, Pfaff ha participat en molts projectes perfièrics, col·laborant amb directors com Albert Serra o Adrián Orr, però convindria preguntar-nos si el muntatge de la pel·lícula més important en els circuits convencionals feta a Catalunya els últims anys, Estiu 1993, hauria estat tan brillant sense la influència que el cinema excèntric ha tingut en la cineasta. “El que més ens agrada de les projeccions de l’Xcèntric és que la gent surt amb ganes de fer cinema”, diu Gloria Vilches, actual directora de l’Aula, així que el cas de Pfaff serveixi com a avís per a navegants.

La temporada 2018, que s’allarga fins al març, està composta per unes 40 sessions entorn del cosmos, el clima, la naturalesa i el mateix suport cinematogràfic. Al llarg d’aquests dos mesos, el cicle presenta 14 sessions entre projeccions i masterclasses, entre les quals podrem visionar films, en el seu format original, de documentalistes imprescindibles com Peter Nestler, David Perlov o el col·lectiu japonès Ogawa Productions, i de cineastes experimentals com Leslie Thornton, Michele (Shellie) Fleming, Pat O’Neill, Stan Brakhage o David Gatten. El programa d’enguany també comptarà amb Robert Beavers que vindrà expressament, així com Helga Fanderl i José Antonio Sistiaga que també́ hi seran per impartir cada un una masterclass