Xavier Palau, el poeta sense literatura

5.07.2018

El primer que atrau de Bardissars és la coberta. És una benvinguda preciosa; una mica japonesa. Si recentment han remenat la taula de poesia d’alguna bona llibreria, han hagut de topar amb aquesta portada. Sobre un fons groc, creix una branca de bardissa verda i tendríssima amb alguna flor incipient. A dalt de la branca, hi apareix el nom de l’autor del poemari, Xavier Palau, i el títol de la col·lecció on es publica el recull: ‘Poesia dels Quaderns Crema’. L’editorial fundada per Jaume Vallcorba és una de les més prestigioses del país però cada vegada redueix més la sortida de títols. Dirigida avui per Sandra Ollo, vídua de Vallcorba, Quaderns Crema publica amb comptagotes (i hauríem de preguntar-nos perquè). Darrerament han tingut l’honor Francesc Parcerisas i Josep Maria Esquirol. Xavier Palau, però, no ha tingut la mateixa atenció que ells. És un poeta sense literatura: gairebé no hi ha res escrit sobre ell. Núvol resol aquesta negligència informativa.

Xavier Palau a l’exterior del bar El Velódromo. | Foto de Gerard E. Mur.

Bardissars no és el primer poemari que Palau publica a Quaderns Crema. Abans, molt abans, va treure-hi Paradís. Això va ser el 1986. La pregunta és: com arriba el poeta a la casa d’edicions de Foix, Trabal o Monzó? Ho fa per la via oficial. Enviant un original a Vallcorba, que li contesta amb una carta: el vol conèixer i el cita. Palau (Barcelona, 1950) i l’editor es comencen a veure. Moltes sovint durant una temporada no gaire llarga. Fins que surt el llibre. Després, la relació es torna més episòdica. El poeta el recorda com “una persona molt atenta, un home de cultura”. Vallcorba va ser el seu guia: “Em va acollir molt bé. Em va fer de professor. Jo venia de la inòpia absoluta. El primer que em va donar va ser el llibre de mètrica de Salvador Oliva, que encara tinc a casa”. Parla d’Introducció a la mètrica (Quaderns Crema, 1986).

“Aquest llibre és una promesa”, va dir-li Vallcorba sobre Paradís, que Palau va escriure “gairebé” sota la seva demanda. Ell veu aquesta promesa reflectida en l’últim poema del recull (Jardins d’hivern). De fet, d’aquell llibre, el poeta només en salva aquesta darrera composició: “La resta són provatures. Hi ha molta cosa que s’arrossega del passat, del caos en el qual un escriu. En aquell moment, ho posava tot tal com rajava, i això en poesia és un desastre”. El poemari avui és pràcticament impossible de trobar. També aquells anys (dècada dels vuitanta), l’editorial va publicar reculls de Valentí Puig i Núria Esponellà.

Després de Paradís, Palau va presentar algun altre original a Vallcorba però l’editor els hi va rebutjar: “No em va voler publicar una sèrie de llibres perquè, deia, no tenien la forma adequada”. Era dur? “No, era una persona justa. Aquells originals no arribaven al llistó que ell es marcava”. L’atenció irrenunciable per la forma ve d’aleshores, és clar: “Per a Vallcorba, la dualitat entre el contingut i la forma no existia. És la forma qui mana. Si la forma està ben travada, ho domina tot. El contingut és important però bellesa està en la forma”.

Per acabar l’etapa de Paradís cal precisar un detall important: aquest recull és el primer en català de l’autor però no ocupa el lloc del debut literari. Abans, Palau va publicar tres poemaris escrits en castellà: Atardecer en la fábrica (1979), El señor gastado (1980) i Recuerdo del bañista (1982). Aquest triplet és hereu d’una escolarització en llengua castellana: “L’educació va ser en castellà. A casa parlàvem català però no hi havia contacte amb la llengua. El nostre era un català infecte, empobrit”. Sobre la tria de llengua: “En català tinc molt clar quines són les regles i les formes. En castellà, en canvi, tinc un vocabulari immens”. Avui, la llengua d’escriptura és la catalana.

El castellà també va ser la primera llengua lectora: els germans Machado, Miguel Hernández o Jorge Manrique (“potser és un dels millors poetes en llengua castellana, em toca moltíssim”). La lectura en català és tardana. “El primer llibre que vaig llegir en català va ser amb catorze anys. Un oncle molt llegidor em va passar Res de nou al front de l’oest de Remarque. Però allò no va tenir continuïtat”. El pare de les lectures de poesia catalana també va ser Vallcorba: alguns medievals, Carner i Riba (cita les Elegies de Bierville). “Crec que al llibre es veu aquesta tardança. Tinc 68 anys i tot just començo a madurar en el sentit lingüístic”. Altres professors (va estudiar, ja gran, tres anys de Filologia Catalana) van ser José María Valverde i Jordi Llovet (“amb ell vaig aprendre tot el romanticisme alemany”).

Xavier Palau. | Foto de Gerard E. Mur.

La maduresa ha arribat a la seva màxima expressió a Bardissars. “Hi ha una sensibilitat més afinada. Són molts anys d’anar escrivint, de perfeccionar l’escriptura. Allò que diu Jünger: anar precisant, de mica en mica, tot el que vas coneixent. Adquirint molt més llenguatge, llegint més. Llegir, llegir i llegir”. Palau detecta que la millora de Bardissars està en l’estructura interna del poema: “Abans tot era més deslligat, més atzarós”. Entre Paradís i Bardissars hi ha hagut El eclipse (2005) i La caça del cérvol / La caza del ciervo (2016). “Torno a enviar l’original, el llegeixen i, al cap d’un any, l’editen”, diu sobre el retorn aquest 2018.

Les pauses entre poemaris no han aturat mai l’activitat. Palau escriu gairebé cada dia: “Des dels catorze anys, i en tinc gairebé setanta. Amb els anys el que canvien són les fílies i les fòbies, allò que rebutges i allò que estimes amb devoció. La poesia és una mena de religió racional”. El eclipse és el primer llibre en què veu “una certa qualitat”. El va publicar a l’editorial asturiana Trea: “No tenia editor aquí i la vida m’obligava a treure contingut”.

La inexistent literatura sobre Palau s’explica per un interès ínfim per l’ambient literari. “He tingut una vida social molt pobra. No m’he relacionat amb gairebé ningú”. Durant la conversa només surten dos noms: Rosa Regàs i Sam Abrams. Amb Regàs va relacionar-s’hi durant la transició, quan va publicar-li El señor gastado a La Gaya Ciencia (ella n’era l’editora). “Una persona culta, interessant, de caràcter”. Ja no es veuen. El poeta i assagista Sam Abrams és un dels pocs interlocutors del sector amb qui parla. Palau és pèrit agrícola però ha treballat gairebé sempre d’investigador d’accidents laborals.

Bardissars és una col·lecció que expulsa emoció a munts. En essència, l’emoció de la mort (la mort de la mare i la parella) i l’emoció de la natura (els estius d’infantesa). Però també, l’emoció del passat. El recull s’alimenta més de la memòria de l’experiència que del present. “La mort surt d’una manera o d’una altra. Impregna el que vas dient; com articules la teva connexió amb el món i com interpretes les coses”, explica. Dels estius a Darnius (Alt Empordà) en recorda una presència de la natura “aclaparadora”. “Amb caràcters febles com el meu, hi ha una necessitat de panteisme, de creure en la natura”. També hi surten els pares (“em sento molt deutor d’ells”) i la cultura familiar (“s’ha perdut la cultura de les famílies connectades”). I finalment, la beutat: “És la finalitat última de la vida. Poder-la sentir i veure”.

El llibre és ple d’imatges belles, fèrtils i fatalment evocadores: “el sol de la inauguració”, “dins meu creix una antiga celebració”, “en un patí una promesa / s’abraça a un noi i tots dos tremolen”, “en dol m’abraces, en glaç em portes”, “cambres atapeïdes de debilitat”, “el paradís era banyar-se al riu / tan sols una vegada”, “cruïlles / de polits esbarzers que jardiners de la mort / anivellen”, “tots els matins eren creació teva”, “vosaltres éreu el migdia de l’excés”, “respires com ho fa la terra, / dura i esquerdada”.

Acabem parlant de més lectures: Plath, Larkin, Sexton, Rodoreda, Margarit, o Ferrater i Marçal (“són els dos últims grans que hi ha hagut”). Valora molt les bones traduccions: surten les de Marià Manent, Joaquim Mallafré, Feliu Formosa o Josep Maria Fulquet. “Darrerament, he llegit L’infern. Abans no havia pogut, però vaig trobar la traducció de Sagarra i ha estat genial. La lectura forma part de l’aprenentatge de la vida. He après molt més dels llibres que de la realitat, que és com dir que he après molt més de la teoria que de la pràctica”. Una de les últimes debilitats ha estat Georg Trakl, traspassat de l’alemany per Formosa: “Per les seves figues, el llenguatge i la sensibilitat que té. La bona poesia és música. Com deia Valverde: letras que bailan”.