Xavier Fina: “El procés és inviable sense Ada Colau”

28.11.2015

Xavier Fina acaba de publicar Sense treva. Els cent primers dies d’Ada Colau, un report que ressegueix l’arrencada de la legislatura de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona. Segons l’autor, es tracta d’una crònica escrita “des de la necessària distància crítica, però també des de la il·lusió dels projectes renovadors”. I aporta dades que no havien transcendit fins ara.

Ada-Colau-investida-alcaldesa-_54432816315_53699622600_601_341

 

De la mateixa manera que l’alcaldessa ha d’anar acompanyada per guardaespatlles quan va d’un lloc a un altre, necessita també els seus guardaespatlles mediàtics, veus que la protegeixin i la defensin dels atacs furibunds que rep dels mitjans més conservadors. Fina no es postula com a guardaespatlles, però és cert que el seu llibre té en el seu origen un instint de protecció, que el porta tant a defensar la figura de Colau i tot el que representa com a assenyalar els seus punts febles per advertir-la davant dels perills i riscos que corre.

La tesi de Fina és clara: no es pot explicar el tomb que ha fet el consistori municipal sense el carisma d’Ada Colau. La seva popularitat, forjada des de la PAH, ha estat un ingredient indispensable pel ressorgiment de l’esquerra a Barcelona. Fina sosté que hi ha una certa contradicció en el triomf de Colau, ja que té en la seva base ideològica el concepte del comú i de la cooperació, però se sustenta en bona mesura en el seu carisma personal. I és gràcies a aquest carisma (més que la seva adscripció ideològica) el que li ha permès eixamplar simpaties i suports més enllà del cercle dels seus votants. Colau pot haver comès errors, però la gent se la creu com a alcaldessa, i l’eventualitat d’una moció de censura és cada vegada més improbable.

“Ada Colau té un gran olfacte polític”, diu Fina. “Ella no té prioritat pel tema nacional. No s’ha declarat mai obertament independentista. Però la seva radicalitat democràtica, la premissa que els ciutadans ho han de poder decidir tot, inclou el referèndum, i amb això ella s’hi sent còmode. El seu bon olfacte la farà situar-se sempre en aquell punt que li generi més beneficis que perjudicis, sense renunciar a determinats principis”.

Segons Fina, una prova d’aquest olfacte polític va ser la seva renúncia a entrar en lliça a les eleccions del 27-S, que segurament l’hauria desgastat en un moment que necessitava construir-se. “L’hegemonia electoral del bloc sobiranista no és completa i s’ha demostrat insuficient. Li falta un 5% o 10% per arribar a la majoria, i aquesta franja de l’electorat se situa en un espai que Ada Colau pot representar. Per això es podria arribar a dir que el procés és inviable sense Ada Colau”.

A partir d’aquí, la pregunta seria quin procés estaria disposada a assumir l’alcaldessa de Barcelona. Segons Fina, “comptar amb la complicitat de Colau en el procés demanaria correccions, perquè no es tractaria que ella comprés el procés tal com és ara. En primer lloc, caldria abandonar aquesta idea que tenim pressa.

En segon lloc, caldria  fer entendre que no hi ha una altra solució o sortida d’Espanya que no sigui a través de l’acord. I que quan se’ns diu que l’acord és impossible, jo dic que més impossible és tirar endavant la independència sense acord. I en tercer lloc, que aquest acord hauria de passar per un referèndum clar de resposta binària que pogués entendre la resta del món. Potser l’oportunitat d’un referèndum pot ser vista com una finestra molt petita i molt alta, però és molt més dur donar-se cops contra a paret”, sosté Fina.

Si el rei vol una corona, que vingui a Barcelona

Un dels capítols més divertits del Sense treva és sense dubte el que descriu la retirada del bust de Joan Carles I del saló de plens de l’Ajuntament. Fina el pren com un episodi emblemàtic de la litúrgia política amb què BCN en Comú ha escenificat el canvi. Els gestos, sovint eloqüents i rupturistes, han acabat eclipsant qüestions molt importants que calia debatre de manera urgent. Per Fina, el repte de Colau serà cada vegada més convèncer la ciutadania que pot pilotar l’ajuntament. Ara mateix la seva situació dins el consistori no és prou forta i li convindrà anar combinant gestos i polítiques rupturistes amb la gestió més purament executiva, que li permetin dur a terme reformes que suposin millores reals.

Sense treva forma part de la nova aposta de Pòrtic. L’editor Josep Lluch ha anat construint un catàleg de títols que aborden l’actualitat política del país, tan fluctuant i alhora imprevisible. Això fa que alguns títols tinguin un vol més perdurable que d’altres, però s’ha convertit en una col·lecció de referència per seguir el pols polític del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Els processos històrics tenen una lògica que a vegades escapen de la voluntat de control dels polítics. Sovint es parla que Mas es va sumar al moviment independentista perquè altrament aquest li hagués passat per sobre. Crec que el mateix es podria dir d’Ada Colau. Pot passar que, tot i el seu olfacte polític, això l’acabi superant. Especialment si aquestes eleccions l’esquerra que representa no aconsegueix ser decisiva a Espanya, cosa molt probable, per altra banda.

    També cal tenir en compte que en aquests set mesos les polítiques que s’han iniciat a Barcelona són epidèrmiques i moltíssima gent ara creu que els canvis profunds del model de ciutat que s’havien promès no es faran realitat. Em refereixo per exemple al desànim que hi ara mateix a la PAH i altres entitats que van creure que el canvi seria real. En aquest sentit, no tinc clar aportar transparència i honestedat en un moment d’emergència com l’actual sigui suficient.

    També, recordar que molts dels votants de Colau són volàtils i ara mateix sembla que s’han desplaçat més aviat cap a Ciutadans. Les enquestes diuen que si les eleccions es celebressin ara la Colau no guanyaria les eleccions a l’alcaldia, per exemple.

    Finalment, el tema del referendum pactat amb Espanya és una estratègia ‘processista’ molt dolenta. Li va esclatar a la cara al PSC, a Unió, a ICV, a CSQP… serà Colau la següent?

    Salutacions Xavier

  2. Doncs si el procés és inviable sense Colau, i perquè Colau s’hi sumi cal acceptar les seves condicions, representant una petita minoria com representa, doncs llavors potser sí que el procés és inviable, que vols que et digui. No es pot anar enlloc amb aquests hispanocèntrics, i hispanodependents, que sembla que han passat els cinc anys darrers, o els deu, de vacances a Nova Zelanda, perquè encara van amb el ciri trencat del referèndum pactat amb Spain. I només cal veure l’actitud del grup de No Se Puede al Parlament: lamentable, miserable, penosa.
    Si cal ampliar la majoria, per què no es prova amb Ciudadanos? Són tan susceptibles de sumar-se a l’independentisme com el colavisme o els No Se Puede.

  3. En primer lloc el senyor Fina hauria d’aprendre a sumar. Les forces sobiranistes van guanyar amb un 48%, per tant necessiten un 2% + 1 vot per guanyar, no pas un 5% o un 10%. De fet només van faltar 80.000 vots més per la majoria.
    En segon lloc aquests vots tant poden sortir dels votants de Cat sí que es pot (Colau no es va presentar al Parlament), com dels 100.000 “senyuts” que van votar Unió i que amb una mica més d’ajut anticatalà de l’estat podrien canviar d’opinió, si és que no ho han fet ja.

    Pel que fa al carisma de Colau, és tant cert que el va construir a la PAH, com que ara l’ha perdut en gran mesura. Especialment quan a la pràctica ha fet allò que tant havia criticat, com ara colaucar mitja família a sou del consistori.
    Colau té “un gran olfacte polític”, diu. Bon eufemisme per no dir que sempre tira cap a on bufa el vent i que la seva paraula i principis valen més aviat poc, per no dir res. La independència necessita persones compromeses amb el país, i Colau és prou evident que no n’és una. L’espai polític on anhela arribar a exercir és Espanya.