Xavier Bertran surt de l’armari i es declara espiritual

28.03.2014

Xavier Bertran, més conegut pel gran públic com Lo Cartanyà, ha fet un tomb en la seva trajectòria. Actor, guionista, dramaturg, cantant, articulista… Bertran té un do especial per la paròdia i un enginy únic per jugar amb l’argot. Ara Bertran ha posat tots aquests talents al servei d’una recerca espiritual sui generis que s’ha concretat en un espai televisiu a BTV (Si tu vas al cel…) i un llibre, Pluja daurada (Viena Edicions) que és també una indagació espiritual. A continuació podeu llegir el pòrtic de Pluja daurada, en què Xavier Bertran es pregunta què significa avui dia ‘ser espiritual’.

 

Xavier Bertran ha publicat ‘Pluja daurada’ a Viena Edicions

 

L’expressió “pluja daurada” fa referència a una pràctica sexual que consisteix en orinar amb alegria a sobre del teu amant, ja sigui aquest fix, de torn i /o de pago. D’entrada, no sembla el títol més indicat per a un llibre de reflexions espirituals. Però per aclarir aquest tema, comencem ja a reflexionar amb aquella urgència tan sols comparable a la que pateix la bufeta abans de buidar, sempre amb alegria, el seu contingut.

Què significa “reflexionar”? Què significa “espiritual”? Anem per parts. Per a la gran majoria de la gent, reflexionar és donar voltes al cervell amb l’objectiu d’entendre alguna cosa. Però hi pot haver un problema, amb això. Si una persona ja està totalment passada de voltes, aquestes voltes de més al cervell només li produiran més confusió i, probablement, més dolor. I com sap una persona si forma part d’aquest grup que aquí anomenem el dels “passats de volta”? Si un es lleva cansat, de mal humor, vomita abans d’anar a la feina com a conseqüència del fàstic que li fa la feina que fa, discuteix amb la parella perquè la torrada està massa torrada, condueix cagondeuejant al volant fins arribar a l’oficina, consumeix les vuit hores de feina pensant en l’hora de tornar a casa i arriba a casa cansat, de mal humor i amb ganes de vomitar abans de ficar-se al llit, és que està totalment passat de voltes.

Existeixen altres variants d’aquesta malaltia que aquí anomenem “passament de voltes”; però totes tenen el mateix denominador comú: la irritabilitat i el mal humor crònics. També podríem dir que aquesta persona a la que estem definint com a passada de voltes, té els chakras mal alineats; però la paraula chakra produiria la fugida en tromba d’un bon nombre de lectors, farts de terminologia “espiritual” rebregada per delinqüents de l’ànima que s’han dedicat sense cap mena de pietat a vendre fum en pots de merda.

Però ja arribarem a aquest tema, continuem ara amb la resposta a la segona pregunta. Què significa “espiritual”? Aquí comença això que podríem definir d’una manera tan poc espiritual com la picha un lío. Per a la gran majoria de la gent, “espiritual” és un terme vinculat a la religió. Les set-centes vuitanta dos mil diferents religions que diuen estar en possessió elles de la Veritat en detriment de les altres set-centes vuitanta una mil que menteixen com a cabrones, coincideixen a dir que “espiritual” és allò que fa referéncia a l’esperit. I l’esperit, fent un esforç de definició ecumènica, podríem dir que és la nostra essència, el que som en realitat. Això ja es fot d’hòsties (el cos de Crist, que no pas el seu esperit) amb la comunitat científica, un gremi de senyors que es dediquen a observar la realitat amb els ulls de la cara, que és una part del cos i no pas de l’esperit; perquè per a ells l’esperit no existeix, és un concepte creat per la religió i que respon a les pors atàviques de l’home. Aquestes pors es poden resumir en una única i solitària por, la gran por, el Coco, l’home del sac que dóna pel sac a l’home des que l’home és home: la por a la mort.

D’entrada, doncs, tenim un problema, i és que a l’esperit no se’l veu ni se’l toca. En canvi la cara, l’esquena i els ous sí, com molt bé ha sabut comprovar la comunitat científica amb la seva metodologia empírica. Inclús es veuen el fetge, la melsa i l’hemorroides interna, si prèviament obres en canal l’individu que els conté. En canvi l’esperit, per molts canals que obris, no s’acaba de manifestar com a entitat material. L’aire tampoc, però quan bufa amb ganes notes aquella hòstia (el cos de Crist) a la cara i dius, cony, aquí està l’aire convertit en vent. En canvi l’esperit, per fort que ens la bufi, la cara, no l’acabes de notar per cap banda.

Tot això complica la germanor entre les dues comunitats, la científica i la religiosa. Que la part religiosa s’entesti en el conte de la Verge sense tenir en compte el món de la metàfora, no ajuda. Que la part científica s’entesti en no reconèixer l’existència d’una cacatúa fins que no la té embotida en un tub d’assaig, tampoc.

Però no perdem el fil en divagacions i tornem a centrar-nos en la pregunta, el significat de la paraula “esperit”. Hi ha un bon grapat de gent, ni religiosa ni científica, que creu en “alguna cosa”, poc definida i poc definible, que hi ha “porahi”, lloc poc definit i poc definible també. És gent que vol creure, o que inclús creu, en el que és intangible, però que no se sent satisfeta ni amb l’explicació religiosa del món ni tampoc amb la científica. És gent que, intuitivament, sap que hi ha alguna cosa que encara no hem estat capaços d’entendre.

Alguns han trobat el seu terreny en les noves teràpies alternatives, en el món de l’espiritualitat anomenada New Age. Però continua existint un bon nombre de gent que no queda convençuda i que, tanmateix, intueix una gran Veritat oculta rere aquest complicadíssim pollastre que hem muntat al llarg de la història de la humanitat. A tota aquesta gent els pot interessar aquest llibre. Tot i que no vull ser excloent. Al contrari, convido a tot Cristo a llegir-lo. I a tot Buda. I a tota molècula amb potes que no cregui ni en Cristo ni en Buda.

Creguis el que creguis i pertanyis al gremi o comunitat que pertanyis, estic convençut que pots acabar trobant en el teu interior una cosa que tampoc es veu, com l’esperit. Però que quan existeix es nota, com el vent que te la fot a la cara. Es nota perquè t’alegra la vida, rius, t’empeny a donar-te als altres sense esperar res concret a canvi. És una cosa que pot acabar unint-nos a tots, n’estic convençut. No és la pluja daurada, tot i que aquest títol ja dóna pistes sobre aquesta cosa, aquest algú, aquest personatge tan acollonant al que m’estic referint. Parlo de Sa Majestat, del Rei, del valor més alt del qual pot disposar tot ésser humà sense necessitat de creure en res ni d’haver d’analitzar-lo per donar-li una realitat científica. Estic parlant del sentit de l’humor. Parlem-ne.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Aquest Bertran tan guai no és aquell graciós sense gràcia que sortosament ja teníem oblidat, i a qui no li fa gràcia que li envien comentaris com aquest i per això els censura, potser menys aquest comentari per deixar-me endebades en evidència? Ah…

    • Hola Manel,

      Sóc l’editor de Núvol.

      He vist el teu comentari a Núvol. Els comentaris al digital de cultura són moderats i normalment els acceptem tots execpte quan ens semblen insultants o fora de to. O que simplement no aporten prou arguments si contenen una desqualificació. Darrere aquest digital som molt pocs treballant i tots ho fem desinteressadament. Hem construït una audiència a força de generar un espai de diàleg i respecte, però no tenim temps de contestar tots els comentaris. Si el nivell dels comentaris degenera al terreny de la desqualificació, haurem de tancar els comentaris. I de moment els volem mantenir.

      Puc entendre que no t’agradi el Xavier Bertran. Si ho exposes amb arguments i no amb un simple exabrupte, valorarem el comentari.

      Espero que ho entenguis.

      Gràcies per participar de tota manera.

      Bernat Puigtobella

      • Hola Bernat,
        Sóc conscient de la inutilitat absoluta del que ara et pugui rebatre, atès que el que t’interessa és avortar qualsevol mena d’incomoditat que pugui perjudicar el diari que dirigeixes i que aprecio. Però respondré. No veig la desqualificació personal enlloc en el meu comentari. Afirmar que algú és un graciós sense gràcia, entès naturalment en el marc de la seva professió, que és del que es tracta, no és desqualificar personalment. El sr Bertran fa de l’humor la seva professió, i és sobre això exactament que el jutjo. I pel que fa a argumentar-ho, com tu comprendràs en aquest cas es fa difícil, tret que pretenguis que descrigui el perquè determinat humor és bo o dolent… o un exabrupte impietós a la intel·ligència del receptor. Per tant, el que sí caldria argumentar és per què un personatge d’aital mediocritat se li dóna micròfon als mitjans catalans, tot i que en tinc la resposta atenent el contrastat nivell mental del país (exposo, no ofenc). I pel que fa a la moderació, dues observacions: sovint en aquest país d’assertivitat zero es confon la tebiesa amb la moderació o el seny, i es fa a manera de justificació de la pròpia pobresa d’esperit. Així ens va. D’altra banda, encara és hora que algú em convenci que la moderació, fins i tot quan és realment tal, és una virtut en si mateixa.
        Cordialment

  2. Els opinadors i la gent en general tenim la santa mania de pensar que els nostres gustos personals són com veritats absolutes. Doncs mireu, no. Les nostres opinions només són opinions i és impossible objectivitzar una cosa tant subjectiva com és la percepció i digestió de qualsevol manifestació cultural.

    No he vist prou a l’actor Xavier Bertran a escena per opinar, però malgrat que hi ha gent que no li agrada també en conec que li agrada. I totes les opinions són respectables.

  3. Hola
    aquest text no m’ha agradat gens i no penso comprar el llibre, però m’encanta la sèrie del Cartanyà i la peli tempus fugit en la qual en Bertran juga un paper fonamental.
    graciós i bo? Molt.
    A mi m’agrada.
    El primer comentarista em sembla molt desafortunat.