Xavier Aliaga. La curiositat s’oposa a l’oblit

El periodista i escriptor valencià Xavier Aliaga ha estat guardonat amb el premi Pin i Soler de novel·la

El periodista i escriptor valencià Xavier Aliaga ha estat guardonat aquest cap de setmana amb el Pin i Soler de novel·la dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. El jurat l’ha premiat per Les quatre vides de l’oncle Antoine, una obra plena de matisos sobre la recuperació de l’oblit escrita amb un geni narratiu que s’alimenta, essencialment, de la curiositat. Mònica Batet, membre del jurat,  n’ha fet aquesta glossa per a Núvol. Felicitem l’autor, que ha guanyat el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

En algun moment de la lectura de la novel·la del Xavier Aliaga em vaig preguntar quants oncles Antoine hi podia haver al món. Perquè, potser m’equivoco, però deuen ser poques les famílies que dins del seu arbre genealògic no tinguin un oncle que va anar viure en un altre país o que va participar en una guerra o que va desaparèixer de manera misteriosa o, potser fins i tot, que es va fer ric i famós. L’oncle de Xavier Aliaga –que a vegades s’anomena Antonio i d’altres vegades s’anomena Antoine– no es va fer ni ric ni famós, però sí que va participar en més d’una guerra i va viure en un altre país.

Em sembla que és important que us digui –arribats en aquest punt– que l’Antonio-Antoine Aliaga Pérez és un personatge del tot real encara que, com afirma el mateix Xavier Aliaga, no sigui cap heroi que aparegui en els llibres d’Història ni es pugui trobar fent cap cerca al Google. La vida de l’oncle Antoine és comparable a la de molts altres homes que per pròpia voluntat o perquè les circumstàncies els hi van empènyer van participar en una guerra. I el fet que hi participessin va comportar una sèrie de conseqüències que ens seran fàcils de suposar perquè, vulguem o no vulguem, el nostre imaginari és ple de guerres. Guerres que hem llegit en llibres de ficció i de no ficció, guerres que hem vist fotografiades en retrats familiars o en museus, guerres explicades en documentals o en grans superproduccions cinematogràfiques…

Tanmateix, no em pertoca a mi explicar què li va passar a l’Antonio Aliaga després de la guerra. Tampoc penso que em pertoqui explicar quins conflictes familiars van comportar les decisions que l’oncle Antoine va anar prenent. El que potser sí que em pertoca és dir que el que converteix el text en una lectura aconsellable no és tant la història de l’oncle que se’n va a la guerra –perquè és evident que d’històries com aquesta se n’han escrit moltes–, sinó la manera com aquesta història concreta es va teixint. Les quatre vides de l’oncle Antoine és, sens dubte, un mosaic desfet. Hi ha peces que es podran ajuntar i d’altres que han desaparegut i que el narrador intentarà trobar. Així, doncs, el lector ajuntarà i omplirà buits a mesura que el narrador també ho faci.

A Les quatre vides de l’oncle Antoine, però, no només hi ha guerra i passat familiar; també hi ha curiositat. La curiositat d’un nebot tant per saber qui va ser aquell senyor amb bigoti, que apareix en algunes fotografies en blanc i negre, com per intentar respondre preguntes que cap altre familiar ha intentat respondre abans. Per fer-ho, Xavier Aliaga parlarà amb el seu pare i les seves cosines, viatjarà i escriurà cartes, correus electrònics i missatges de Facebook. El lector participarà de tot aquest procés d’investigació i s’entusiasmarà, s’enfadarà o s’aturarà sobtadament si Xavier Aliaga també ho fa, perquè en tota investigació hi ha descobertes, frustracions, carrerons sense sortida i girs inesperats.

Xavier Aliaga utilitza com una de les cites introductòries de la seva novel·la aquesta frase d’Els Nois de Zinc de Svetlana Aleksiévitx: L’oblit és una forma de mentida. La història que ens explica Aliaga és precisament una lluita contra aquest oblit. I si, com ja he dit al començament, en algun moment de la lectura de la novel·la vaig preguntar-me quants oncles Antoine hi podia haver al món, quan vaig acabar de llegir-la va venir una altra pregunta: Quantes històries familiars oblidades es podrien escriure? Vaig respondre’m a mi mateixa que possiblement moltes però que, desafortunadament, no en totes les famílies hi havia algú com el Xavier Aliaga que tingués l’habilitat de saber-les narrar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació