Xarim Aresté: “El món és una bajanada”

3.10.2018

El cantant Xarim Aresté va ser un dels guanyadors del Premi Núvol 2017. Concretament, el de la secció Calàndria, de música i poesia. Potser perquè la seva vida és plena de dicotomies, o potser perquè té una sensibilitat refinada per detectar-les, les cançons de Xarim Aresté es preocupen de les dualitats que hi ha al món i de com superar-les. Amb el seu nou disc Polinèsies, que vol dir moltes illes, el músic-poeta de Flix segueix el fil a aquesta tensió entre l’u i el tot, entre l’íntim i el col·lectiu, la contradicció infinita que, segons afirmen els que l’han viscut, es resol en l’experiència religiosa. Es pot fer servir el pop per buscar el sagrat? Escolteu-lo. Aresté actuarà divendres 26 d’octubre (22 h) al Centre Cívic Tomasa Cuevas de Les Corts i el pròxim divendres 14 de desembre (21 h) al Centre Cívic Matas i Ramis d’Horta. Serà en el marc del festival Barcelona Districte Cultural.

Amb la seva aparença d’estrella del rock misteriosa, Aresté és una de les cares més reconeixibles i reconegudes del pop rock català. Amb l’anterior disc, “La rosada”, ja li van ploure els premis: l’Altaveu, el Cerverí, l’Enderrock de la crítica al millor disc de pop-rock de l’any. “Polinèsies” suposa un salt endavant en termes d’ambició professional, perquè es tracta, en paraules d’Aresté, de la seva “primera producció, ja que els discos anteriors eren antiproduccions“. Aquest cop, el guitarrista s’ha aliat amb els productors Santos Berrocal i Florenci Ferrer, que treballen amb gent com Love of Lesbian o Sidonie, per fer madurar la sonoritat de l’artista “Ells són molt nets, jo sóc molt brut, i hem trobat un terme mig”.

La primera cançó del disc, Indomables, exhibeix aquesta netedat de la qual parla Aresté. És també la peça que lliga tot el disc, una introducció als personatges i les preguntes que ens esperen, i una forta candidata al premi de reproduccions en bucle. “Rere la naturalesa / rere del pare, rere del mestre / cents de milions de sistemes / tots fallant alhora, fent llums allà fora”, canta Aresté, acompanyant-ho amb una guitarra country-blues lenta i arranjaments de corda.

Què són aquests cents de milions de sistemes que fallen alhora? Què cerca Aresté rere la naturalesa? “M’ha costat molt explicar-ho sense caure en el misticisme”, diu el cantant, que sempre s’ha sentit atret per la filosofia oriental que veu en el jo una mera il·lusió que ens porta al patiment. Polinèsies està travessat d’aquest panteisme pagà que culmina en la dissolució de la pròpia individualitat en el tot. Les lletres insinuen que allò que el pensament i les categories morals han separat es pot tornar a unir en la música. “No és que ho pensi, és que ho he experimentat”, ens explica el poeta.

La comparació entre el que fan la majoria de músics que treballen amb el pop i Aresté ajuda a situar el disc en tota la seva estranyesa. I és que, mentre el costumisme i la preocupació per problemes molt molt generacionals impera en la música catalana, escoltant al guitarrista de Flix trobem una sonoritat perfectament contemporània que xoca amb temes desacomplexadament poètics i atemporals. Ara bé, sense poder escapar del tot a una certa aura de poeta metafísic, Aresté viu connectat amb el moment polític i troba noves lectures a peces com a Riu amunt, on una baralla de poble abstracta acaba parlant del moment de la història que ens està tocant viure: “Corre a amagar-te riu amunt / com goses entendre el teu poble? / corre a amagar-te riu amunt / com goses canviar el teu poble? / i si ets valent, agafa un llaüt i intenta arribar fins al mar.”

Xarim Aresté creu que el món és una bajanada: “Els valors estan invertits, o estan molt amagats”. La seva música intenta anar més enllà, aixecar el vel que separa i enfronta i trobar la unitat essencial. Personalment, crec que escoltar-lo en directe ajuda a veure-ho. Amb un domini prodigiós de la guitarra, sobre l’escenari Aresté obre les seves cançons en canal i les interpreta amb la força atàvica que al disc està domesticada. “En directe, em canalitzo molt a través de la guitarra i, a la guitarra, pensar sempre és un error. El pensament et porta cap a la desconnexió: el meu subconscient ho sap explicar i jo no, però potser per això faig música.” La música i la paraula dita que busquen el sagrat amb l’ajuda de guitarres distorsionades. El vell i el nou, o potser és estúpid separar-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris