Wonderland. El reflex de l’aigua

2.07.2014

Wonderland, l’espectacle inaugural del Grec 2014, és un reflex a l’aigua. I mentre ensenya el més superficial, sura el més fonamental. Amb un gran linòleum verd-blau en l’escenari, com si es tractés d’una piscina, i amb tota la Companyia Gallim Dance amb vestits de bany, ens podria semblar que assistim a un plàcid (i xafogós) joc d’estiu a l’Amfiteatre de la ciutat. Però no és ben bé així…

 

L'espectacle de dansa Wonderland ha inaugurat el festival Grec 2014

Delicades perversitats aquàtiques

Encertada elecció per a obrir aquesta nova edició del Festival de la ciutat. Cal estar molt atents enguany a l’oferta perquè, tal i com comentàvem a Núvol, arribaran algunes de les propostes més interessants i polèmiques de la mà de la dansa del Grec 2014. Els primers minuts de l’espectacle que ens ocupa és una trampa deliberadament pensada per a què relaxem els sentits. És llavors, quan menys ens ho esperem, que Wonderland entra en matèria.

L’espectacle és fruit d’una residència en un dels festivals més prestigiosos del món de la dansa, el Jacob’s Pillow: una mena d’oasi cultural en mig de la natura, a unes poques hores de la ciutat de Nova York. Companyia creada el 2007, inèdita entre nosaltres, té gràcies a la seva directora artística i coreògrafa Andrea Miller un interès especial per tot tipus de manifestacions creatives. Wonderland s’inspira en la instal·lació Head On de l’artista xinès Cai Guo Qiang que representa 99 llops que salten i s’estavellen contra una paret de vidre.

Com fer compatible aquella imatge bucòlica dels nedadors de l’inici, amb la condició social de manada és el prodigi coreogràfic que durant una hora desplega. La base és un moviment d’alta tensió física, en que les intervencions del grup es combinen amb alguns destacats solistes. Un dels moments, potser el millor, el protagonitzen dos ballarins que mantenen suspès a un tercer mentre aquest intenta tant alliberar-se, com recolzar-se davant del perill de caure. Metàfora de l’individu en la col·lectivitat: alhora que reafirma la pròpia individualitat, necessita fer-ho amb els altres.

És per això que Wonderland actua com a reflex de sentiments contraposats: d’una banda la manca de tensió que produeix la visió quasi còmica i plàcida que remet als films d’Esther Williams capbussant-se dins de la imaginària piscina. I de l’altra la tibantor que es reflexa en el cos de la ballarina en el solo final previ al desenllaç de l’obra, un cop hem fixat la mirada en l’autèntic motiu de l’espectacle: les contradiccions que la vida social imposa a l’esperit humà. Aquest fragment sintetitza perfectament l’ambivalència entre la imatge exterior que cadascú de nosaltres mostrem en societat, mentre en el nostre interior s’hi amaguen els impulsos més íntims. Aquesta fúria interna és encara més difícil de transmetre quan no es manifesta amb violència, com es el cas de Wonderland. I quan això s’aconsegueix, encara impacta i resulta més incòmode per a l’espectador.

Cal destacar, en un altre ordre de coses, la meravellosa banda sonora que acompanya tota la peça. La presència majoritària de música d’origen nord-americà accentua la contextualització cultural i lliga perfectament l’obra: des de l’entremaliada Mr. Sandman, en versió original The Chordettes; fins a un cant molt breu, però estratègicament disposat cap a la meitat de l’obra: The song of the Black Mountain. Ho dèiem abans: la companyia gaudeix deixant-se contagiar per la tradició cultural a la que pertany (i també d’altres indrets) i això enriqueix encara més la seva labor coreogràfica. I sempre fent una lectura de doble sentit, sense concessions ni autocomplaença: veure al ballarí de qui parlàvem abans, mentre s’allibera o es recolza en els seus companys -és igual el sentit- fent playback de la cançó The Book Of Right-On de Johanna Newson és l’exemple ideal per mesurar la malícia del joc que proposen: extrema sensibilitat enfundada en veritats incòmodes.

Ho podeu comprovar vosaltres mateixos amb el tràiler de l’espectacle, i molt especialment en el minut 2:52 del vídeo:

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ho sento, però amb tot el respecte, jo també vaig estar allà anit i l’espectacle que vaig veure dista molt de l’entusiasme que hi ha escrit. Hi havia moments coreogràfics potents, però eren imatges fugaces i comptades que es perdien entre una histèria de música i color rere la qual no hi havia una dramatúrgia clara. Tampoc no hi havia una dramatúrgia clara de l’espai, i la meravellosa peça que cita (Head On de Cai Guo Qiang) era en Wonderland quelcom, com a mínim, naïf.