Women in prison. Els “mondes clos” de Jane Evelyn Atwood 

21.11.2018

Aquesta història comença amb un fracàs. L’any 1989, en el marc de la commemoració del Bicentenari de la Revolució, el govern francès va voler dur a terme un projecte fotogràfic, un llibre titulat Trois jours en France, que volia ser un gran retrat del país. Jane Evelyn Atwood va ser una de les cridades a participar en el projecte, i la seva petició era clara: volia entrar a una presó. A una presó d’homes. Quan el Ministeri de Justícia li va denegar l’entrada pel fet de ser dona, la van reubicar a una presó de dones. “Això per a mi va ser una gran decepció” confessa Atwood: i també una porta oberta.

Les preses en règim d’aïllament tenien una hora i mitja a l’aire lliure dins de gàvies individuals. Perm Penal Colony for Women, Perm, former U.S.S.R., 1990. © Jane Evelyn Atwood

Mai havia contemplat la possibilitat de retratar aquella realitat que fins aleshores, per ella no existia. I quan va ser-hi tot va canviar. Va adonar-se que ningú parlava de les dones empresonades. Va ser allà quan va néixer Women in prison, un projecte que duraria nou anys, durant els quals Atwood fotografaria presons dels EUA, Europa i Europa de l’Est. Ara podem veure una selecció de 60 fotografies d’aquesta sèrie exposades al centre de la imatge documental Mecànic, en el marc del festival DOCfield, fins al 8 de gener.

Jane Evelyn Atwood (Nova York, 1947) és el que diríem una documentalista d’allò més clàssica. S’estableix el 1971 a França, i és a la capital francesa on es desperta el seu interès per què ella anomena el “monde clos“, el món marginal, tancat, que viu separat de la societat i que la societat mateixa aparta. Un exemple és el seu primer treball, en el que va seguir un grup de prostitutes de la “Rue des Lombards” de París: “Aquelles dones em van fascinar, em van semblar magnífiques”. Els seus treballs, sempre de llarga durada, reflecteixen un gran respecte i fascinació per tots els subjectes que es posen davant de la seva càmera.

Visiting rights for a married couple jailed for stealing a painting from a museum. Maison d’Arrêt de Femmes, Dijon, France, 1991.

Però tornem al Mecànic. A Women in prison Atwood retrata la quotidianitat, intimitat i traumes de les preses amb una proximitat que ens sorprèn. Atwoot ens diu que tenia set dies a cada presó per fotografiar. Li preguntem: “Com vas aconseguir connectar tan ràpid amb les preses per captar escenes tan íntimes?”. Ella ens respon clar: “There was no bullshit” (No hi havia tonteries). El fet que només tingués set dies feia que les preses que necessitaven explicar la seva història parléssin sense embuts. Tenien poc temps i l’havien d’aprofitar perquè veien a Jane com l’oportunitat que el món conegués la seva realitat.

Dones arrestades, banyant-se, en aïllament, drogant-se, plorant de ràbia, amb talls als braços o sent mares. Com és ser humà en un lloc mancat d’humanitat? Les condicions esgarrifen. De fet algunes de les fotografies van sacsejar consciències fins al punt d’arribar canviar certes pràctiques que es duien a terme a les presons. Per exemple, una imatge en la qual veiem una dona emmanillada mentre pareix. Aquesta fotografia ens mostra que fins i tot en el moment més íntim d’una dona les preses no tenien cap concessió. Gràcies a Atwood aquesta pràctica s’ha erradicat a gran part dels EUA.

Too much timeWomen in prison és un treball antològic, de llarg recorregut i d’una coherència extraordinària. Atwood va assolir el seu objectiu: comprendre la realitat d’aquestes dones més enllà de generar qualsevol mena de conseqüència. Conèixer les protagonistes d’aquell “monde clos” que com ella mateixa diu, no eren tan diferents d’ella, sinó que havien passat per situacions desafortunades.

Què és Mecànic?

Fa un any, al bell mig del barri de Gràcia, un antic taller mecànic obria les portes per esdevenir “centre de la imatge documental”. Així és com es defineix el Mecànic, com un lloc físic, de trobada i d’intercanvi per a persones i entitats amants de la fotografia. Aquest espai està dividit en tres parts: una sala d’exposicions, una llibreria especialitzada en fotollibres (quedareu ben meravellats les joies que hi tenen) i una cafeteria.

No volen ser una galeria, sinó un espai per al “risc i l’experimentació” buscant l’excel·lència i la millor qualitat per esdevenir un referent a Catalunya i Espanya en aquest àmbit. Un objectiu molt ambiciós, però que amb només un any de vida hagin aconseguit exposar una figura com és Jane Evelyn Atwood ens fa intuir que això anirà molt bé. Si no coneixíeu Mecànic, correu a afegir-lo als vostres favorits.

Mecànic. Font: Barcelona Le Cool