Wittgenstein i com ensenyem llengua

Wittgenstein, a propòsit de la publicació de la primera edició (1921) del seu Tractatus, escrivia a Russell, mestre seu i prologuista d’aquesta obra: “La teva Introducció no serà impresa, i en conseqüència és probable que tampoc no ho sigui el meu llibre. Perquè quan vaig tenir davant dels ulls la traducció alemanya de la Introducció no vaig poder decidir-me a deixar-la imprimir amb el meu llibre. La finor del teu estil anglès, com és natural, en efecte s’havia perdut en la traducció, i el que en restava no era sinó superficialitat i incomprensió”. El jove austríac i Russell no coincidien intel·lectualment. Però l’estirabot trobava origen en una causa més “física”: Wittgenstein era apassionat, de rampells, enormement sensible. Tenia serioses dificultats d’expressió i s’irritava cosa de no dir quan no el comprenien.

El Tractatus, en efecte, era críptic, de lectura desagraïda. Wittgenstein va estampar al pròleg que amb el llibre havia assolit la veritat absoluta sobre el tema tractat. Era, certament, vanitós. Però la seva afirmació hauria tingut més pes si el llibre no hagués estat inaccessible. Amb tot, el segon Wittgenstein (és a dir: Investigacions filosòfiques), de lectura fàcil i fins amena, confirma la genialitat de l’autor.

A Catalunya, allunyada de la resta d’Europa després de la Segona Guerra Mundial, Wittgenstein no calà. Als Estats Units, a França, a Alemanya i, esclar, a Anglaterra (Wittgenstein fou professor a Cambridge), però, marcà i marca generacions de filòsofs i de lingüistes.

Una de les idees-base del segon Wittgenstein és que el significat d’un mot és el seu ús. Es miri com es miri, és la cosa més raonable de pensar: el context mana i les paraules són mer instrument. Als instituts de secundària, però, no s’aprofundeix en aquesta idea i quan s’analitzen textos literaris o periodístics es fa de la mateixa manera que s’analitzen oracions segons el model aristotèlic en què cada element té un valor prefixat: la base són el diccionari i la gramàtica. Però el diccionari i la gramàtica no permeten d’identificar la ironia o el joc. I no s’aprofundeix a reflexionar per què hi ha accepcions de les paraules, per què una paraula pot significar coses diferents segons el context, i que tu en conseqüència també pots formar neologismes si et convé. Que també pots jugar amb la llengua i cultivar-la, que és tan teva com del diccionari. I no s’estudia acadèmicament el llenguatge mòbil i hermètic dels joves (amb la qual cosa s’identificarien més amb la llengua i amb les classes de llengua); ni tan sols el llenguatge popular, tan útil i ple de jocs i d’interessants dobles sentits; tots dos llenguatges sent tan llengua com el registre culte, que no és més que això: un registre. Tot és memorització i repetició de manuals que pregonen un repertori d’exemples del llenguatge culte (o idioma, que dic jo) i algunes pinzellades anecdòtiques del llenguatge popular; jeràrquicament separats. I no es prioritza l’oralitat, fer parlar els joves, més que l’escriptura, que n’és al capdavall un derivat. Un jove no serà capaç de comprendre i produir un text acadèmic si no ha après abans a parlar espontàniament fent servir els diferents recursos de la llengua; cultes, informals, barrocs o econòmics. I és que la llengua d’un text acadèmic és una sublimació de tots aquests recursos. Potser és un encert com a inculcació política (perquè s’obliga a aprendre determinats autors), però és un fracàs com a ensenyament de llengua. Com a ensenyament lingüístic, se’ls mostra una mica la casa de convidats que és l’idioma però no se’ls ensenya el casal de la llengua.

L’aproximació wittgensteineana a la lingüística requereix més esforç que la tradicional: requereix veure la multidimensionalitat de la realitat. Però és que això ja és el que fem dia a dia quan escoltem i mirem de comprendre el que diuen els altres i quan nosaltres mateixos produïm frases. Perquè la gent no parla com als llibres; entre altres coses perquè parlar no és escriure. I per això mateix es pot afirmar que ningú aprendrà la llengua en aquesta nostra escola tradicional si no l’ha mamat abans en el seu entorn. I sobre aquest punt sobren els llastimosos exemples. El segon Wittgenstein parla de la vida quotidiana, no d’una llengua perfecta, com feia el primer Wittgenstein. I els manuals sembla que s’estimin més convertir la llengua culta en una llengua perfecta i no de ser més realistes i utilitaristes. Encara que un manual, com he dit, només conté un tast del llenguatge culte; i per dominar aquest registre hom ha de llegir més que contes de velles o bé assistir a classes a la Universitat.

El primer Wittgenstein abominava de les ambigüitats. El segon Wittgenstein abomina dels apriorismes. El primer Wittgenstein aprofundí en la lògica. El segon Wittgenstein aprofundeix en la humana natura. Són les Investigacions filosòfiques més grans que el Tractatus? Malgrat que Russell deia admirar el primer en el temps, el Tractatus, i trobar en el segon una abdicació del talent de l’autor, es tracta de dos llibres no simètrics i difícils doncs de comparar pel que fa al contingut: en tot cas, em permeto d’apuntar, el segon és més madur i més útil en general.

Pel que fa a la seva constitució, Wittgenstein era el perfecte estereotip de geni: podia escriure tot un tractat de filosofia enmig d’una guerra, a les trinxeres, però davant la rialla d’uns joves que trobaven graciós el seu comportament es volia suïcidar. Russell, sempre tan prudent i irònic, li aconsellà que trobaria desproporcionat el suïcidi davant una injúria tan irrisòria. Aquest caràcter bojal és present en la seva obra literària en forma de desorganització del contingut i de sortides sorprenents. Com ell mateix digué, però: “És només pensant encara més bojament que els filòsofs pensen, que pots resoldre els seus problemes”.

Les traduccions catalanes de les seves obres magnes, del Tractatus logico-philosophicus i d’Investigacions filosòfiques, estan descatalogades; són de la desapareguda editorial Laia (hi ha una segona traducció del Tractatus a l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, núm. 16; però és de difícil accés). Animo des d’aquí que es reeditin amb la cura i la minuciositat que requereixen, si convé amb versió catalana nova. Tenen valor en lingüística, en filosofia del llenguatge i en filosofia en general. I, a parer de bona part dels corrents filosòfics occidentals, en el seu gènere, no han estat superats.