Winter is coming: sèries televisives i geopolítica

15.10.2017

La pregunta es pot fer d’aquesta manera: ¿què té a veure la geopolítica amb les sèries televisives a l’estil de “Joc de trons” entre d’altres ben conegudes del lector? Una de les possibles respostes, tot i jugar-se l’autor el prestigi acadèmic, la trobem a Geopolítica de les series o el triunfo global del miedo de Dominique Moïsi (Errata Naturae editores). Però ja sabem que a l’Acadèmia li cal, de tant en tant, una repassada de rock & roll. Aquest politòleg francès especialista en geopolítica i fill d’un supervivent d’Auschwitz, que ha estat professor a Harvard i al King’s College de Londres, i actualment al College d’Europe, aborda la qüestió des del punt de vista de qui entén les sèries com un fenomen cultural d’abast global, i que d’alguna manera anticipen el futur – o s’apropen al present – de la mateixa manera que ho van fer al seu moment Les regles del joc de Jean Renoir o l’obra pictòrica de Georges Grosz o Edward Munch. Qui negui aquesta projecció cultural de les sèries televisives només li cal recordar l’exposició que el MOMA va dedicar a Els Soprano l’any 2001.

Kevin Spacey i Robin Wright, a House of Cards

Feta la introducció, cal veure si el que ens proposa Moïsi té alguna mena de versemblança. Vull dir, ¿les sèries – Joc de trons, L’ala oest de la Casa Blanca, Borgen, Occupied, Homeland, Downton Abbey, House of Cards, etc. – ens expliquen el moment actual pel qual travessen les relacions internacionals? Però no tan sols des de l’àmbit global. També cal observar des de quines òptiques les series reflecteixen l’actual clima polític que es respira als països del que en diem Occident. És a dir, fins a quin punt les series se n’alimenten o arriben a inspirar-lo. I nosaltres ens hi emmirallem.

Amb la caiguda del mur de Berlín i la descomposició de l’URSS, n’hi hagué que van anunciar amb gran trompeteria la fi de la Història. Durant uns anys hi hagué que es va creure el conte de fades. Va ser un curt període de 10 o 11 anys. I de sobte, voilà!, la Història reapareix com un elefant que provoca un gran terrabastall. Va ser l’Onze de Setembre amb l’atemptat a les Torres Bessones que la teoria se n’anava en orris. Però no només. Què es vol dir amb aquest “no només”? El que es va desplomar aquell dia – segons explica Moïsi – és el nostre optimisme i la fe en el futur. I van treure el cap, la por i el maniqueisme. Si a tot plegat, i això ho dic jo, hi afegim la resposta suïcida de la guerra de l’Iraq – amb totes les seqüeles – i la crisi bancària i especulativa-financera auspiciada per Lehman Brothers, tenim tots els ingredients necessaris que ens han portat fins a on ara ens trobem. Afegim-hi la globalització, la crisi dels refugiats i tutti quanti. Per tant: després de la guerra freda i l’aparició de nous protagonistes en l’escena internacional, amb què ens enfrontem? De debò que les sèries ens ho expliquen?

Després de fer una reflexió general sobre l’èxit i la gènesi històrica i els antecedents de les sèries televisives, els motius per què tria unes o altres i on exposa el propòsit del seu assaig Moïsi s’interroga sobre un fet aparentment paradoxal: ¿com s’entén que quan els EUA han deixat gairebé de ser els policies del món i quan menys segurs estan d’ells mateixos, siguin capaços d’imposar un relat de tipus cultural? ¿Hi ha algun contrapès en aquesta influència del Winter is coming de Joc de trons? O bé, el que s’ofereix són variacions que amplien el camp de percepció de la crisi actual des d’angles diversos? En un dels darrers capítols del llibre, l’autor ens parla de les sèries que ens arriben dels països nòrdics – Borgen, Occupied, 1864…– i que defineix com d’una “eficàcia tèrbola” en contraposició a l’esperança de les “llums del Nord”. En el cas d’aquestes sèries, el pessimisme s’orienta cap a un futur incert, però en el fons no deixen de ser també un corol·lari de les mateixes angunies que afecten tots els països de la nostra àrea: la desconfiança envers les elits, el descrèdit i soscavament de les institucions democràtiques per culpa d’uns polítics mediocres, la cultura de la por i la dessacralització del poder despullant-ne els mecanismes. Si els admirats països nòrdics fan una literatura i unes sèries tan negres, cap a on ens hem de girar?

El politòleg francès dóna una lliçó de realpolitik d’una manera descarnada i crua. I sent com va ser ajudant de Raymond Aron sembla seguir les lliçons de qui parlava de la realitat dels fets com els causants dels canvis en el curs de la història. Tanmateix alguna cosa se li devia escapar a Moïsi quan diu que l’únic que podia frenar la victòria de Hillary Clinton a les presidencials dels EUA era un candidat republicà “moderat”. L’anàlisi que fa de Joc de trons – deixant al marge la qualitat de la sèrie i les referències culturals que hi troba i que hi són: des de l’arquitectura medieval i renaixentista fins a la Història de la guerra del Peloponès, passant per Tolkien i el Shakespeare de Titus Andrònic – ens ve a dir que és l’èxit del cinisme, el fracàs de la moral i l’entronització del caos. Ens està parlant la sèrie del descrèdit de la política i els polítics? El model alternatiu al caos i la violència que ens proposa Joc de trons, és el retorn o l’enyor de l’ordre a la britànica Downton Abbey: una versió rural de la londinenca Upstairs, Downstairs on els personatges aparentment més secundaris porten a reflexionar sobre els sentiments i les identitats. La contraposició de models continua entre El ala oeste de la Casa Blanca i House of Cards” –autocrítica i autodestrucció?–, mentre que en el cas de Homeland –una adaptació a l’americana de la sèrie israeliana Hatufim –apunta més directament a com s’enfronta el país al món i com la por tenalla les ments.  No s’escolta potser la cantarella de l’American first?

De banda l’anàlisi que fa Moïsi de les relacions entre ficció, història i el present polític internacional i nacional, hi trobem un bon munt de paradoxes que sovint expliquen millor la situació que qualsevol teoria: com reaccionen els països asiàtics emergents davant les sèries? És molt diferent si badoquegen davant Downton Abbey, a com ho fan els règims totalitaris davant House of Cardsd. No són les úniques, és clar: què tenen a veure la Xina i Noruega? I potser per corregir tant de pessimisme el politòleg es permet la llicència d’imaginar una sèrie on és planteges un hipotètic retorn a la “calma” amb una bipolarització consentida. Passin, llegeixin i treguin les seves pròpies conclusions. S’hi apassionaran per poc que els interessi fins i tot la geopolítica.