‘What the body does not remember’ o el talent de la joventut

30.01.2015

Aquest dijous 29 de gener ha arribat al Mercat de les Flors What the body does not remember, l’espectacle de la companyia Última Vez que va trencar esquemes fa gairebé trenta anys. El muntatge, que tots els crítics coincideixen a qualificar d’imprescindible, es podrà veure fins diumenge.

What the body does not remember, de Última Vez ©DannyWillems

What the body does not remember, de Última Vez ©DannyWillems

 

Obra del 1987 i carta de presentació de Wim Vandekeybus al capdavant de la Companyia Última Vez, podria tractar-se d’una d’aquestes noves creacions que es veuen a l’Impulstanz. Res indica que hagi envellit amb el temps, ni que els apunts que s’anaven perfilant en aquesta jove proposta hagin quedat descartats en peces posteriors. Ni per al coreògraf, ni per als ballarins que defensen en l’actualitat la proposta: tenint en compte els anys que han passat, són una nova fornada de ballarins que destaquen per la seva presència magnètica i lliurament. Així que l’interès per “els capítols de la memòria del cos”, que és com podríem subtitular la peça, s’incrementava per si pogués entendre’s com a inacabada -a la llum d’obres posteriors- o bé escassament madura.

Doncs bé: lluny de tot això, estem davant d’una potent proposta que conjuga una dansa d’alta prestació, potser amb aquest ímpetu de joventut que la va veure néixer, però alhora amb la profunditat en el detall que només creadors de llarga trajectòria poden aportar. Desconec si hi ha hagut en la seva recuperació alguns retocs en l’obra original, però en tot cas resulta impossible que, sense un clar rerefons de sentit, la peça hagués pogut superar la prova i es pogués presentar com si acabés de sortir del forn i fos de rabiosa actualitat. Plantejada en fragments, What the body does not remember desenvolupa una idea de cos com a bastió del gest en moviment, sempre atent a les seves repeticions i mecànica. Els seus ballarins han d’emprar-se a fons per mantenir un pols de complexes figures que es desplacen a tota velocitat per l’escenari, encara a risc de petits accidents en la recepció de grans motlles de guix.

La mímesi i combinació de gestos entre companys estirats en el sòl, seguint les indicacions que rebien a força d’esgarrapades sobre una taula (el soroll d’aquestes ungles produeix la mateixa fascinació com a rebuig) és realment sorprenent, enèrgic però també efectiu. Com en un altre dels fragments es planteja un joc indeterminat de correspondències entre parelles de ballarins, també en la línia apuntada abans: la recerca d’allò que aporta el cos als mecanismes de la memòria. I que no és, com podria semblar, alguna cosa lligat al que nostra ment és capaç de recordar en la (re)producció del gest, ja que és el moviment el que transita d’un a un altre. Es tracta més aviat de confirmar que no existeix memòria perquè s’interioritza o es repeteixi, sinó perquè es confirma en aquests cossos solament quan es mouen.

En fi: un pols extraordinari al pensament sobre la dansa. Executat com si ahir ens haguéssim posat a pensar, en ple ímpetu de joventut. Un element sobre el que, més val que ho reconeguem, alguns porten un avantatge destacat des de fa gairebé 30 anys.