Wert i el premi de tauromàquia

Fa uns dies Manel Simón va fer una piulada a Twitter que ha obtingut més de 600 retuits. El seu comentari deia així: “Wert crea el Premio Nacional de Tauromaquia y lo dota con 30.000€, 33% más que el de Literatura.” Simón no diu cap barrabassada. Efectivament, hem comprovat que els premis Nacionals de Cultura, siguin de Literatura, de Còmic o de Traducció tenen una dotació notablement inferior, de 20.000€.

El BOE del 30 de desembre del 2013 recull el veredicte del jurat del Premio Nacional de Tauromaquia, que enguany ha recaigut en “don Francisco Manuel Ojeda González («Paco Ojeda»), matador de toros, por su excepcional trayectoria profesional y artística. El Jurado de esta primera edición del Premio Nacional ha valorado especialmente su gran personalidad estética y la enorme influencia que su concepción del toreo ha tenido en toda la Tauromaquia posterior».

Amb tot, la piulada de Manel Simón no era del tot exacta, perquè qui ha instituït aquest premi de Tauromàquia no ha estat el ministre Wert sinó l’última ministra de Cultura del govern Zapatero, Ángeles González-Sinde. És mèrit, doncs, d’una dona que curiosament ha estat finalista del darrer premi Planeta. Ja se sap que en els afers d’estat realment importants, PSOE i PP pensen igual i sempre han acabat posant seny. Una decisió, la de González-Sinde, que no podem més que aplaudir, ara que l’art de la tauromàquia està greument amenaçat per prohibicions incomprensibles. O potser trobeu un disbarat que un torero abnegat guanyi 30.000€ per un premi i un escriptor en rebi 20.000€ per un Premio Nacional?

“Encara trobo que paguen poc”, diu el ninotaire Kap. “Els toreros cobren entre 40.000 i 450.000 euros per cada massacre, perdó, ‘corrida’ -en funció de la plaça i la categoria del torero. Quants escriptors o traductors cobren 40.000 euros per dia de feina? O –tan se val– 40.000 euros per llibre? No veieu que a un torero no li arriba ni per la tintoreria (la sang es cara de treure) si li donen un premi amb els mateixos diners farien feliç a un escriptor o traductor?”

L’escriptora Ada Castells també es mostra comprensiva fins a cert punt amb la política del ministre de Cultura i es fa càrrec del món que li ha tocat viure: “Tothom sap que per escriure s’han de clavar les banderilles amb precisió sense esperar ni tan sols una orella. En la majoria dels casos, el que rebràs és una bona cornada d’aquest món ingrat que valora més la valentia testosterònica que una bona dosi d’oxitocina que ens torni a tots plegats menys animals”.

I què hi diuen els poetes? Enric Virgili ho diu amb una lucidesa impagable: “El poeta per confús, i el torero per brutal, cap dels dos ja no treu faves d’olla. Al torero se l’ha exclòs, més aviat de mala manera. Segurament s’ho mereixia. Al poeta se’l menysté, potser amb tota la raó. Escrivint de manera aberrant o escandalitzant amb l’espasa, cap dels dos ja no fa nous amics. La gent de bé no hi té tractes, i els més bandarres se’n riuen. El ministre de Cultura, si ha de triar, tria el torero. El conseller, tria el poeta. A tots dos els sembla una tria difícil, galdosa. Són personatges extravagants, que treuen pit, vesteixen rar i bracegen de puntetes. Fan de mal festejar. Són ciutadans anòmals, uns monstres de l’antigor”. diu Virgili. I afegeix: “Només els puc donar un consell: que intercanviïn bolígraf i espasa. Així, el torero no matarà cap toro -li farà tatuatges, que és moda- i el poeta farà confetti dels seus fulls -i potser tornarà a esgarrifar-nos”.

Fet i debatut, en Kap ho té molt clar: “Els Premios Nacionales són una gran pamema. Crec que ja triguen a convocar el Premi Nacional de Corrupció, i que el dotin amb 60.000 euros i un indult. I que el guanyi la Infanta, és clar…”