We Cut Corners: Quan el camí llarg és el bo

1.11.2014

Aquest dissabte We Cut Corners seran a Barcelona, a la sala Barts, com a caps de cartell d’un concert en el qual també tocarà Little Jesus. Hi presenten Think Nothing (2014), i els l’edita Delphi, una discogràfica que de moment només porta cinc grups, tots ells irlandesos.

Un adolescent es troba al mig del bosc. Deixa el monopatí, es treu els cascos, i agafa un pot de vidre que dur a la motxilla. Caça un insecte. Així és com comença el videoclip del single més conegut del segon àlbum del duo irlandès We Cut Corners. L’adolescent és un jove valencià de l’escola Gavina. El director, Antoni Sendra.

La portada del disc, en la qual es veu un noi menjant flors, és obra d’un jove artista canadenc de vint-i-set anys, Drew Youth. No en sabia res fins que no em va arribar el disc a casa. Me’l van enviar des de Charco, la discogràfica que va començar com una plataforma per al desenvolupament a Espanya d’artistes iberoamericans, i que s’ha convertit en una font de noves propostes, en general.

Aquest dissabte We Cut Corners seran a Barcelona, a la sala Barts, com a caps de cartell d’un concert en el qual també tocarà Little Jesus, un grup mexicà a descobrir. Mentrestant, han passat la setmana tocant a Madrid i Bilbao i sent entrevistats a programes de ràdio com Disco Grande de Julio Ruiz a Radio 3.

El seu concert a Barcelona coincideix amb el Primavera Club, Conjunto Vacío, In-Edit Beefeater i altres coses de les quals no em dec haver assabentat, però es mereixen una oportunitat. Es diuen We Cut Corners (que ve a ser alguna cosa així com “prenem dreceres”) per burlar-se irònicament d’ells mateixos: van tardar cinc anys a treure el seu primer disc, Today I realised I could go home backwards (2013).

Ara presenten Think Nothing (2014), i els l’edita Delphi, una discogràfica que de moment només porta cinc grups, tots ells irlandesos. A la web, la discogràfica explicita que no es comprometen a posar-se en contacte amb tots aquells que els enviïn cançons, però sí a escoltar totes les que els enviïn. Me’ls crec.

En tota aquesta història, en el moment en què We Cut Corners arriba aquí, hi ha tants desconeguts i tanta gent amb ganes de fer feina i de fer-la bé, que només per això ja val la pena. Els escolto a les entrevistes i m’agrada sentir-los parlar amb entusiasme de grups que els han fet de teloners com Spies, també irlandesos.

John Duignan a la guitarra i Conall O’Breachain a la bateria es van conèixer fa anys a la universitat. Del seu grup d’amics, ells eren els únics que tocaven algun instrument. Van començar volent ser Simon & Garfunkel, guitarres dolces i harmonies de veu. D’allò, encara en queda alguna cosa, però la intenció va canviar quan O’Breachain es va posar a la bateria.

Amb influències, segons diuen, que van des de “Chilly Gonzales a Sylvia Plath o des de Bright Eyes a Raymond Carver”, We Cut Corners ofereixen cançons curtes i carregades de sentiment, no aptes per aquells a qui els molesti la nuesa emocional. A “Blue”, la cançó del videoclip del qual he començat parlant, diuen: “In the first year we talked about our histories,/ our famílies and all things we’d ideally do in year two/ In the second year we talked about the first year, the happy year/ the gap netween when I didn’t know you and when I didn’t want to”.

Decepcions i desgràcies quotidianes convertides en cançons-píndola. Cada un dels seus àlbums dura 27 minuts. Diuen que ja en tenen un tercer mig a punt per l’any que ve. Think Nothing és millor que l’anterior, i cal esperar que pitjor que el pròxim. Però sobretot, cal esperar que, si els arriba l’èxit, ho segueixin gestionant tot com fins ara.