Vull parlar d’art contemporani en català

27.03.2019

Que la majoria de la societat no té una relació directa i duradora amb el món de les arts plàstiques és evident. Si bé la xarxa de museus de Catalunya està ben estesa pel territori, per una banda no tots els seus equipaments es dediquen a la temàtica artística –per exemple, hi ha molts museus dedicats a la indústria i la tècnica- i per altra banda, els artistes actuals no sempre aconsegueixen arribar als grans centres expositius. La majoria de creadors busquen visibilitzar-se a través de galeries, sales d’exposicions o altres espais iniciàtics, en un escalafó que aspiren a pujar i en el qual a dalt de tot hi trobaríem el reconeixement d’un museu. Un museu que, a Catalunya, es comunicaria en català.

Així doncs, galeries i espais expositius serien el lloc ideal perquè hi hagués un primer diàleg entre la ciutadania i l’art contemporani, incloent-hi aquí els artistes, però topem amb diverses barreres. Algunes d’elles són la manca d’interès i d’educació artística que patim tots. Altres són més pràctiques, com la proximitat física. A l’enquesta de participació cultural del Departament de Cultura de la Generalitat del 2015 –l’últim any publicat- hi llegim que els espais més propers a les llars catalanes són les biblioteques, els centres cívics, les cases de cultura i els ateneus -espais on també es pot difondre art-; i que, per contra, els organismes més llunyans són les galeries d’art, que són també l’equipament cultural menys visitat i utilitzat per la ciutadania.

Una altra barrera seria el llenguatge. Si bé a Núvol ja hem criticat diverses vegades la incomprensible i buscada complexitat del vocabulari que s’utilitza per transmetre l’art actual, moure’s mínimament dins d’aquest món constata un altre fet: que un gran nombre d’iniciatives al voltant d’artistes contemporanis no compten amb el català com a llengua vehicular. I que molts artistes i comissaris donen per suposat que s’han d’expressar en castellà per poder créixer o, pitjor, per semblar moderns. L’etern debat, l’eterna excusa. Com tots sabem, la raó de fons sempre és la mateixa: on se situa el poder, on es troben els diners. Sobretot ara que el mercat artístic català passa especialment desapercebut.

Des de l’espai d’art més posh fins al més trash, sobta el poc ús que es fa del català en les iniciatives artístiques més modernes, sobretot a Barcelona. Només cal mirar els fulls de sala. I que s’abstinguin de sentir-se ofeses totes aquelles institucions que ja estan fent bé la seva feina. La discriminació lingüística també pot generar distància entre una part del públic interessat en art a Catalunya. Seria bo evidenciar-ho amb dades, però els estudis sobre l’ús del català de l’Institut d’Estadística de Catalunya no tenen cap indicatiu concret sobre el món artístic, com sí que tenen dades sobre el català en la producció editorial, en les biblioteques, els cinemes o els espais esportius.

La responsabilitat del declivi del món artístic català la podríem dividir entre molts trossos, persones i institucions. Però si espais com les galeries o altres centres d’art contemporani reivindiquen constantment que no passen per un bon moment, i estan buscant maneres de subsistir, per què no comencen adaptant-se al seu voltant i fent servir també la llengua del territori on se situen? Com dèiem abans, les biblioteques i els centres cívics són espais propers per la ciutadania, i més enllà del factor físic, no és casualitat que també siguin equipaments treballats pel que fa a la inclusió i normalització lingüística. No es pot culpar la societat mentre només es treballa pel mercat.

En aquest sentit, els museus i els espais expositius públics tornen a ser un oasi que assegura l’existència del català en un món, l’artístic, que com més exclusivament s’enfoca als espais de negoci -fires, espais endogàmics, entorns delimitats de compra i venda-, més lluny se situa d’un públic que també necessita. I després vénen les queixes. Amb mi, com a persona interessada a veure i conèixer art, que no hi compti ningú que no cregui que la meva llengua és igual de bona com qualsevol altra per parlar de creació contemporània. El dia que des del públic deixem de culpabilitzar l’art per la seva manca de repercussió social, i que des del món artístic deixem de culpabilitzar el públic per la seva manca d’interès en l’art, començarem a mirar qui el comunica i com. I entendrem moltes coses.

Respon a riberaturu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Com artistas tenim molta feina a realitzar la nostre obra i a reflexionar sobre el proces creatiu.
    El seguent pas que es visualitzar-se ja es un esforç titanic que si els medi social no hi posa eines ens quedem aillats i aixo si creixent en resiliencia.Gracies Claudia Rius per pensar en veu alta sobre temes d art.
    Si vols visionar la meva web, aqui la tens.
    riberaturu.com