Volodos imponent

29.10.2018

La temporada d’Ibercàmera ha fet la inauguració al Palau de la Música amb un recital d’Arcadi Volodos. El pianista rus va posar el seu talent i sensibilitat al servei de Schubert, Rakhmàninov i Scriabin. D’aquesta manera, Volodos va fer un recorregut des del Romanticisme més incipient fins l’Impressionisme del segle xx i en tot moment va demostrar un mestratge sobrat en la interpretació de cada estil. Delicadesa, sensibilitat i finor són trets inherents a Volodos.

El pianista Arcadi Volodos

El primer bloc, el més extens, estava integrat per la Sonata núm. 1, D. 157 i els 6 Moments musicals, D. 780 de Schubert. És a dir, una obra de la primeria i una de la darreria del catàleg del compositor. Conscient de la diferència estilística entre les dues peces, Volodos va abordar-les de manera diferent. En la sonata va tocar de manera recollida, ple de mesura i de contenció, gairebé com si interpretés Mozart, amb aire clàssic. Fins i tot va pecar d’un xic d’encarcarament. En els Moments musicals, en canvi, Volodos va ser més natural i espontani, com si el romanticisme ple fos l’estil que més li escau. En aquestes sis peces, d’una gran dificultat tècnica, escrites l’any de la mort del compositor, el 1828, vam sentir un Volodos molt més profund, solemne, i també més fosc, que transmetia amb gran vivor l’angoixa vital de Schubert.

En els dos blocs següents Volodos va canviar de latitud i d’època i se’n va anar a la Rússia de principis del segle xx. De Rakhmàninov va triar-ne tres preludis, un de l’opus 23, un de l’opus 32 i el preludi op. 3. Els preludis són miniatures sonores compostes seguint el camí marcat per Bach i practicat també per Chopin i Debussy. No són, doncs, meres introduccions a una altra obra, sinó peces amb personalitat pròpia, d’una gran riquesa tímbrica, que Volodos va interpretar com si les tecles del piano fossin els colors de la paleta d’un pintor. Especialment el Preludi núm. 10, op. 32, semblava un quadre impressionista, que irradiava llum i color a través del lirisme i la delicadesa de Volodos. Després dels preludis encara va tocar tres peces més, una de les quals tenia un arranjament del mateix pianista, la romança per a veu i piano Zde’s khorosho, op. 21. Va continuar amb la Sérénade núm. 5 op. 3 i un dels Études-tableaux. Tot van ser peces curtes, plenes de dificultat i alhora de lluminositat i lleugeresa, que Volodos va interpretar amb mestratge sobrat per fer-ne notar amb escreix aquella lleugeresa i amagar-ne la dificultat. El so del piano s’envolava i omplia el Palau com si fos la matèria dels somnis.

El punt final del concert van ser set peces, també curtes, d’Aleksndr Scriabin, un contemporani de Rakhmàninov, però del qual s’allunya formalment. En Scriabin la melodia es desintegra en infinits recursos harmònics, i els sons, menys articulats, es presenten de manera impulsiva, com si fossin taques de color, en un univers abstracte. Arcadi Volodos, ara sí, emprant tota la força dels dits, va aconseguir un Scriabin absolutament brillant i ple de matisos, des de la Makurka núm. 3 op. 25 fins a Vers la flamme, op. 72. Sens dubte, Arcadi Volodos és un dels millors pianistes actuals perquè quan toca transmet l’emoció, la calidesa, la sensibilitat i la delicadesa de cada compositor, i sap adaptar-se perfectament a cada estil. Només una tècnica precisa i moltes hores d’estudi ho fan possible.