Vives-Fierro: un documental per al pare

13.12.2018

Dimarts, 18 de desembre es projecta a la Filmoteca el documental Pater, un recorregut per la carrera pictòrica d’Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940) narrat per la seva pròpia filla, Clàudia Vives-Fierro, també artista. Com ha evolucionat l’obra del pintor des dels anys seixanta fins avui? Quina influència ha tingut en la seva filla? Parlem amb la creadora del documental perquè ens en faci una pinzellada.

Clàudia Vives-Fierro i el seu pare Antoni, els dos artistes | Foto: Clàudia Vives-Fierro

De membre de la directiva del Barça a artista. Clàudia Vives-Fierro va formar part de l’equip de Joan Laporta des del 2003 fins al 2008, fins al moment en què dos socis, Oriol Giralt i Christian Castellví, van tirar endavant una moció de censura contra ells. Finalment, Laporta i companyia van superar la moció, però en aquell moment Clàudia Vives-Fierro va decidir marxar. L’artista va cursar aleshores la carrera de Comunicació Audiovisual, i més tard va fer un màster en cinema i televisió.

Va ser justament en aquest màster on l’estudiant va començar a dur a terme un projecte documental que versaria sobre la vida artística del seu pare, el pintor Antoni Vives Fierro. “Vaig tenir aquesta idea però ja sabia que no l’acabaria en el temps que durava el màster”, explica la Clàudia, que ha destinat cinc anys a treballar en la peça, “A més, la idea era fer-ho absolutament tot jo”. El resultat final és una seqüència cronològica des dels inicis de la tasca d’artista del pare, als anys seixanta, fins a dia d’avui.

El documental intercala explicacions sobre la seva carrera artística i també entrevistes personals sobre temàtiques com la pintura, l’art o la vida. Al film, de 45 minuts, s’hi veuen també obres de la primera època, pintures recuperades d’una masia del Penedès on el pintor guarda aproximadament 300 quadres. Per a Clàudia, que també és DJ, es tracta d’un doble homenatge al seu pare: com a artista i, és clar, com a progenitor.

“Ell ha sigut molt generós, em podia haver engegat perfectament”, explica la filla rient. A més, la Clàudia recorda que el seu pare no volia que ella fos artista: “Vaig estudiar empresarials perquè ell em deia que ser artista era molt complicat, que no era un tema de cap de setmana, que no hi ha inspiracions divines i que s’ha de treballar absolutament cada dia”. Tot i això, la Clàudia fa vint-i-set anys que es dedica a la creació, feina que ara ocupa tot el seu temps.

Sobre les sorpreses que pugui deparar el documental, la directora diu que el seu pare sembla “molt de la conya”, però que al vídeo surt seriós. “Pot ser una cosa que sobti, però és que és així com ell viu la pintura, i no és la mateixa actitud que quan fa una exposició en societat”, apunta Vives-Fierro. De fet, per a ella, la manera com l’ha plasmat és tan personal que confessa que fins i tot li fa una mica de vergonya mostrar el resultat final.

Un resultat final que es podrà veure el 18 de desembre a les 20h a la Filmoteca de Catalunya. En teoria, la projecció del documental estava prevista pel setembre, però els desperfectes que van provocar les inundacions de l’edifici per culpa de la pluja van obligar a reprogramar la sessió. En la presentació del dia 18, Clàudia Vives-Fierro farà una breu introducció amb el seu pare, que de fet, té 78 anys però encara treballa.

Quant al moment laboral de la filla, la Clàudia assegura que es troba en una època molt productiva però que està a la recerca d’una galeria. Mentrestant, participa en fires com la Swab de Barcelona, d’art contemporani. A les seves darreres obres hi tendeix a sortir una figura humana ballant. Primer, Vives-Fierro va centrar-se en dibuixar; després, en la pintura a base de diverses tècniques, i ara està fent una sèrie de collages a partir de cartells que ha agafat de les discoteques d’Eivissa. A més, la pintora està preparant un projecte a quatre mans junt amb Belen Astorga: l’amiga escriu unes cròniques matinals barcelonines, i la Clàudia les il·lustra. Qui vulgui saber-ne més, té una cita dimarts que ve a la Filmoteca.