Visitar Warhol per allunyar-nos de Warhol

15.09.2017

Creiem que d’Andy Warhol ho hem vist tot: les marilyns, les sopes Campbell, els plàtans de The Velvet Underground. És per això que l’exposició Warhol, l’art mecànic del CaixaForum està destinada a tenir èxit: perquè tenint en compte la nostra poca cultura artística, reconèixer més d’una obra d’una exposició ens fa sentir una mica millor. No és pas dolent: com a públic general, de vegades també ens mereixem sentir-nos orgullosos d’identificar un artista i abandonar de forma momentània la sensació d’analfabetisme que ens allunya de l’art per pur pudor.

Andy Warhol | Foto: Centre Cultural La Moneda

Warhol ha traspassat les barreres espai-temps i ha aconseguit entrar, de forma conscient o inconscient, al cervell d’una gran part de la societat –almenys occidental- gràcies a la seva particular iconografia. I això també és un risc, sobretot pels comissaris d’exposicions: mostrar Warhol vol dir exposar-se a no aportar res de nou, a caure en el discurs repetitiu, a quedar-se en la superfície i a fer-nos les mateixes preguntes de sempre. És el que passa quan et converteixes en el rei de les icones: les referències mediàtiques projecten una ombra tan llarga, que tapen el conjunt de la teva obra i els diferents camins que pugui seguir.

A la roda de premsa de presentació de Warhol, l’art mecànic, una periodista portava posada una samarreta de la Marilyn de Warhol, i tant el comissari José Lebrero, director artístic del Museu Picasso de Málaga, com Patrick Moore, director de l’Andy Warhol Museum de Pittsburgh, es van esforçar a repetir que l’obra que duia a sobre era falsa. Tranquils, senyors, que aquest debat sobre original i còpia és etern –i portat a l’extrem pel mateix Warhol, amo i senyor de l’art vist com a mercaderia i la mercaderia vista com a art- i cau en el buit, sense arribar a convèncer mai a ningú del tot. Però la tasca dels museus no és només mostrar originals: és també contextualitzar-los, fer-los dialogar amb altres peces, ensenyar-los d’alguna manera peculiar al visitant.

I això és el que intentaré fer aquí. Una de les lectures que podem extreure de l’exposició és la política. Tot i que el mateix Warhol va repetir diversos cops que ell era una persona “profundament superficial” i no es va posicionar políticament, sí que va jugar amb símbols importants. Alguns d’ells els podem trobar a la mostra del CaixaForum. Skull (1976), per exemple, és una pintura sobre una calavera, objecte que ell relacionava amb el nazisme; i Hammer and Sickle (1976), retrata una falç i un martell, que lògicament relacionava amb el comunisme. Tot i ser superficial i jugar només amb l’estètica d’aquests objectes, el fet d’utilitzar aquesta iconografia ja tergiversa els seus valors.

L’exemple més clar és el retrat del líder comunista xinés Mao Zedong. El quadre és paradoxal: si bé el líder era vist com l’enemic total de la llibertat d’expressió, Warhol el va pintar de forma expressionista i ple de colors, transformant-lo en una imatge pop. És a dir, convertint-lo d’un símbol comunista a un símbol capitalista; d’una figura autoritària a una figura transvestida i divertida. Petit incís: si bé el CaixaForum ha comptat amb la col·laboració de diversos museus internacionals per dur a terme aquesta exposició, precisament l’obra Mao (1973) ve cedida des de Catalunya mateix, ja que pertany a la col·lecció Josep Suñol.

“Electric chairs”, d’Andy Warhol (1971)

Dues obres també poc vistes que podem incorporar dins d’aquest sac polític són Big Electric Chair (1967) i Electric chairs (1971), dos quadres basats en una fotografia que es va publicar als mitjans el 19 de gener de 1953. La imatge ensenyava una sala d’execucions de la presó de Sing Sing, en la qual Julius i Ethel Rosenberg van ser executats. Estats Units acusava de conspiració aquests dos ciutadans americans, que es creu que van donar informació d’armes nuclears a la Unió Soviètica.

Per repetitives -tal com volia Warhol-, les marilyns, les sopes Campbell i els plàtans de The Velvet Underground són el menys important de la mostra, però serveixen d’ham per apropar el públic al museu. Un cop dins, el millor que pot fer un espectador curiós és observar les obres menys vistes. El CaixaForum ho posa prou fàcil: l’exposició no és excessivament llarga, i la disposició de les obres permet passar per les mediàtiques primer i endinsar-nos en la resta després. Hello Marilyn, goodbye.