‘VISA pour l’Image’, el millor fotoperiodisme a Perpinyà

12.09.2017

Com cada any quan arriba setembre, ens acostem a Perpinyà per veure el “VISA pour l’Image”. Sens cap mena de dubte, el festival de fotoperiodisme més important del món.

El VISA i el Castillet a Perpinyà | Foto: J.M.Cortina

Enguany se celebra ja la 29ena edició del VISA, una cita imprescindible per als professionals del fotoperiodisme, que ofereix al públic català una oportunitat extraordinària per veure, de ben a prop, una selecció dels millors fotoreportatges de l’any en uns espais singulars. La ciutat de Perpinyà posa a disposició del festival una sèrie de nou edificis, alguns d’ells tancats durant l’any, que constitueixen un marc incomparable per penjar-hi unes imatges que ens transporten a escenaris i països llunyans en situacions de dificultats i conflictes.

En aquesta edició el certamen presenta exposicions en dos espais nous, l’Atelier d’Urbanisme, al costat del Couvent des Minimes, i el hall del Théâtre de l’Archipel, l’espectacular complex teatral inaugurat el 2011. En canvi, sembla definitivament perdut el deliciós recinte del Convent de Santa Clara que s’ha convertit en seu permanent del Musée de l’Algérie française i que té projecte d’acollir també el Musée de la Retirade.

Com l’any passat, encara que amb menor intensitat, segueixen els controls de seguretat per entrar a la majoria dels espais, un control que es fa, s’ha de dir, amb eficàcia i gran correcció per part del personal encarregat.

Sala exposicions del Centre Internacional de la Fotografia | Foto: J.M.Cortina

Una novetat molt significativa d’enguany és l’obertura del Centre International de la Photographie, que ja se’ns va anunciar fa un parell d’anys i que finalment es va inaugurar el passat mes de febrer. El centre està situat en un petit edifici, totalment remodelat, annex al Couvent des Minimes i consta d’una sala d’exposicions, una biblioteca, una sala d’ordinadors i altres dependències administratives.

Hem tingut l’oportunitat de conversar amb el senyor Jean-Paul Griolet, President de l’Associació VISA pour l’Image i de l’esmentat centre internacional, que ens ha explicat els objectius d’aquesta iniciativa. Els promotors del festival i especialment l’Ajuntament de Perpinyà volien, ja feia temps, donar continuïtat al seu gran èxit i estendre’l a la resta de l’any programant exposicions i tasques pedagògiques adreçades especialment al públic escolar, que ha estat sempre un dels objectius del VISA. Pensem que ja fa anys que, després dels quinze dies d’obertura als professionals i al públic en general, el Festival restà obert una setmana només per a escoles i centres de formació que gaudeixen de visites guiades pels millors fotoperiodistes del món. Ara, des del Centre es portarà a terme amb més mitjans aquest objectiu. També s’està treballant en la creació de material pedagògic, una mena de maleta del fotògraf, que pugui ser utilitzada directament pels centres escolars.

Com explica el Sr. Griolet, a la sala del centre s’hi exposen regularment els seus fons fotogràfics que es nodreixen de les imatges aportades per fotògrafs vinculats al VISA, la qual cosa pot fer possible a mitjà termini la creació d’una important col·lecció del fotoperiodisme.

Jean-Paul Griolet, president del VISA | Foto: Carme Esteve

D’altra banda, el centre organitza cada any dues exposicions temporals, utilitzant els espais del convent annex. Per al proper curs estan previstes dues mostres: una dedicada a la guerra d’Algèria, i una altra, a la revolució russa del 1917. Per més endavant, se n’està pensant en una tercera per commemorar el 50 aniversari del maig francès.

Sabem que la cultura francesa ha dedicat de sempre una especial atenció a la fotografia i en aquest sentit no ens haurien de sorprendre aquestes excel·lents iniciatives. Però donada la situació en el nostre país no podem evitar experimentar una sensació de sana enveja…

Una sensació que continua quan el Sr. Griolet ens explica que el festival té tot el suport de l’Ajuntament de la ciutat, un pressupost de 2.500.000 euros i que l’any passat hi varen acudir 156.000 visitants.

En paral·lel a les exposicions i durant la setmana professional cada nit té lloc al recinte del Camposanto, al centre de la ciutat, una sessió on es projecten en una pantalla gegant imatges fotoperiodístiques destacades de l’any, els millors reportatges i s’entreguen els tretze premis que concedeixen diferents entitats i espònsors. En uns moments en què la fotografia s’ha banalitzat tant, realment impressiona veure més de 3.000 persones assegudes a les grades de l’espai seguint atentament els treballs dels fotògrafs.

La secció oficial està integrada per vint-i-cinc exposicions, totes elles de primera qualitat, més una mostra de fotografies de la premsa diària i una altra del World Photo Press d’enguany, que ja varem poder veure al CCCB a Barcelona la darrera primavera i de la qual havíem parlat aquí.

És interessant observar que en el conjunt hi predomina el color perquè dels vint-i-cinc treballs només cinc es presenten en blanc i negre. Probablement les exigències de les agències i els mitjans expliquen aquestes proporcions. La presència masculina segueix sent predominant però aquest any el nombre de dones augmenta lleugerament i són vuit les fotògrafes presents al festival.

La mostra està, com sempre, molt ben organitzada i presentada encara que torno a insistir, un cop més, en dos aspectes que des de fa temps crec que caldria millorar. Em refereixo a la molt feble i deficient il·luminació de les exposicions que acull l’Église des Dominicains. És cert que la seva estructura i els seus sostres altíssims fan difícil la instal·lació d’un sistema d’il·luminació correcte però els visitants veiem molt malament les fotografies situades als laterals de la nau i els texts que les acompanyen. El visitant ha de fer un veritable esforç que fatiga molt la vista. I això sens dubte va en detriment del material exposat. Un material que tants esforços de tota mena ha comportat i que mereix el respecte d’una correcta il·luminació. No cal oblidar que fotografiar és escriure amb llum i que sense llum no es pot llegir.

El segon punt fa referència al fulletó que es distribueix gratuïtament i que és una guia imprescindible per al visitant. Però el seu contingut no segueix cap mena d’ordre, ni pel que fa als autors ni tan sols als centres d’exhibició. I això confon l’espectador i fa innecessàriament complicada la cerca. Per millorar-ne l’ús caldria ordenar les diferents exposicions per ordre alfabètic, o si més no incorporar al final un índex alfabètic amb la numeració de les pàgines.

Com diem, sempre resulta molt difícil escollir entre tots els treballs perquè a Perpinyà només s’hi presenta el bo i millor de la professió. Malgrat això em permeto recomanar alguns dels que més m’han agradat.

Al Couvent des Minimes destaca sobretot el treball del fotògraf xinès Lu Guang, “Desenvolupament i contaminació” amb unes imatges d’una gran potència, una composició excel·lent i una narració clara i precisa. També a Minimes podeu veure “Venezuela a la vora de l’abisme”, l’excel·lent treball de Meredith Kohut que és, però, d’una duresa extrema. I resulta també interessant “Itàlia destrossada” d’Emanuele Scocceletti, una crònica dels terratrèmols de Le Marche del 2016.

A la petita sala de El Palais de Corts es pot veure “Ayacucho” d’Àngela Ponce, un reportatge de les víctimes de la guerra civil peruana del 1980 al 2000. És un relat sobre les víctimes de la violència d’una guerra civil que en bona mesura ens acosta a la problemàtica que també vivim actualment al nostre país de recuperació de la memòria històrica.

Al Palais des Congrès no us perdeu “Vídues” de la fotògrafa Amy Toesing, que fa un relat extraordinari de les condicions de vida, a l’Índia, Bòsnia i Uganda, de les dones que pel fet de quedar vídues són repudiades per les seves societats.

La guerra contra Estat Islàmic és un dels temes estrella del Festival fins al punt que el seu mateix director, Jean-François Leroy, n’esmenta, en el seu escrit de presentació del festival, un possible excés de presència. D’entre els presentats destaca el treball “La batalla de Mossul” de Laurent Van der Stocck que, amb un extraordinari risc personal, va obtenir unes fotos impressionants. Val a dir que en aquella campanya vint-i-quatre del seus col·legues varen pagar amb les seves vides aquesta proximitat a les línies del front.

Interior de l’Hotel Pams | Foto: J.M. Cortina

Interior de l’Hotel Pams | Foto: J.M. Cortina

A l’Hotel Pams cal anar-hi només per veure aquesta meravella de palauet que es manté, amb els seus frescos i salons, en un perfecte estat de conservació. Però hi podeu veure també “Tumult i soledat a l’Àfrica” un treball calidoscòpic de Marco Legari sobre les seves experiències a l’Àfrica, on és responsable de fotografia de l’agència France Press. I de passada al segon pis hi ha una exposició fotogràfica que testimonia l’estada de Picasso a Perpinyà els anys 1953-54.

I és clar, si teniu temps, no us perdeu cap de les altres exposicions perquè totes són de gran nivell. Però no hem d’oblidar tampoc totes les petites mostres que ens ofereix el Festival Off, que omple 96 establiments i botigues de la ciutat amb treballs de fotògrafs amateurs.

L’exposició del I.E.F.C | Foto: J.M.Cortina

L’exposició del I.E.F.C | Foto: J.M.Cortina

És en aquest certamen on novament trobem la presència de l’Institut Fotogràfic de Catalunya que, any rere any, és gairebé l’únic representant del nostre país al Festival. En aquesta ocasió en el molt cèntric espai Mess des Officiers, just davant del Castillet, presenta els treballs documentals de sis fotògrafs vinculats a l’IEFC, que un cop més demostra la seva contribució a un foto periodisme de qualitat.

En resum, VISA pour l’image manté la seva gran qualitat i engega ple d’il·lusions nous projectes de futur. L’any vinent celebrarà el seu trentè aniversari i segur que ens prepararà alguna sorpresa especial. Ja esperem amb candeletes l’edició del 2018!