Copi i Kluge a la Virreina de les dissidències

La Virreina Centre de la Imatge estrena una etapa nova. Ens ho explica Valentín Roma, comissari de la polèmica exposició del MACBA sobre el monarca sodomitzat, dies abans d’inaugurar dues exposicions simultànies: Jardins de Cooperació i L’hora dels monstres, dedicades a Alexander Kluge (Halbstadt,19) i a Copi (Raúl Damonte Botana, 1939-1987) respectivament. A primer cop d’ull són dues figures que tenen poques coses en comú, però els dos formen part de la dissidència política i tots dos són polifacètics, cultivadors de múltiples disciplines. Les seves obres han contribuït a la ruptura estètica europea dels anys seixanta ençà i ni l’un ni l’altre gaudien, fins ara, de cap relat museogràfic.

Valentín Roma ho té clar: els propers dos anys l’espai presentarà artistes de trajectòries seminals a nivell estatal i internacional i intenterà exportar exposicions en lloc de limitar-se a importar-ne. Un altre propòsit de l’espai la Virreina és ampliar horitzons, reflexionar sobre la imatge des del dibuix gràfic, la performance, el cinema o el teatre. “Això no implica arraconar la fotografia”, ha especificat i insistit Roma.

Copi és la dissidència de la dissidència, el “posthomosexual”, el pintor que va pagar-se l’escola de dramatúrgia a base de vendre collages pels carrers de París. Copi va començar fent vinyetes d’humor blanc al diari del seu pare a Buenos Aires, però va aterrar al París dels seixanta per quedar-s’hi. A la capital francesa va dibuixar pel setmanari Charlie Hebdo i va compaginar l’ofici de les vinyetes i la narrativa amb l’ofici d’actor transvestit. Una vocació va impregnar l’altra, d’aquí que els seus còmics incloguin pauses dramàtiques i una metaficció més properes a la narrativa i al teatre. L’heroïna gràfica de Copi per excel·lència és una dona asseguda de nas llarg (casualment, el nas de Copi també era notori) i pits caiguts que conversa amb tota mena d’éssers, animals i objectes antropomòrfics.

“Copi no diferencia entre els homes i els animals, planteja la confusió dels dos regnes. Entén la identitat com a continuïtat, no com a oposició”, diu Patricio Pron, expert sobre l’art gràfic de Copi. Tant el Copi narrador com el dibuixant o el dramaturg ens obren un món de possibilitats combinatòries il·limitades, ens explica Pron. Humans que dormen amb cavalls, la Caputxeta vermella denuncia el llop violador i després s’hi casa: “Per algun motiu —diu Pron—, sempre que un protagonista de Copi vol castigar un altre personatge, s’hi casa”. Copi era tan avanguardista que, com ell mateix ironitzava,  fins i tot ho va ser a l’hora de contraure el VIH, que va matar-lo l’any 1989.  La seva biografia entelada de rumors alegrement monstruosos com els seus personatges, apareix reconstruïda per primera vegada a la Virreina.

Alexander Kluge: Jardins de cooperació

Alexander Kluge: cinquanta cinc films, una llista de llibres d’assaig i de crítica política com ara Història i Obstinació, algunes novel·les comparables a les de Günter Grass o W.G. Sebald. Com Rossellini i Renoir, Kluge també va fer televisió durant anys. I Dret, perquè Kluge va exercir en temps de la fi i la debacle del nazisme a Alemanya: la seva dissidència va canalitzar-se, també, en l’advocacia. Quan era un nen, els aliats van bombardejar la seva Halbstadt natal i a partir d’aleshores la guerra, juntament amb el treball i l’amor, és un tema que recorre la seva obra. Postmarxista de tarannà i per convicció, als seus vuitanta-quatre anys, el Kluge becari del seu admirat Fritz Lang i “community manager” de l’Escola de Frankfurt avui continua en actiu i amb la mirada projectada al futur.

A l’Escola de Frankfurt Kluge es va consolidar com a cineasta, i va fer-ho sota la premissa contestatària de l’art visual com a discurs col·lectiu que ha de trobar un espai independent al poder. No és en va que Kluge carrega contra Hollywood i el seu monopoli emocional del públic de masses. A la pel·lícula Deutschland im Herbst (Alemanya, 1977), Kluge i companyia (Heinrich Böll, entre molts altres noms significatius) narren el cas Bäder Meinhof i l’estrany “suïcidi” dels terroristes empresonats per haver fet saltar un directiu de Mercedes Benz. “Godard està tancat com un Robinson en un palau de Suïssa; Kluge segueix sent l’intel·lectual proletari que era, continua al peu del canó. Ha estat en tots els processos de dissidència europeus, tant en la condició d’esteta com en la condició legalista, oferint canals legals a la dissidència”, apunta Guillermo Zuaznabar, que ha comissariat l’exposició amb Neus Moyano. La seva dissidència d’ara es resumeix en una cita seva que ha donat nom a l’exposició de la Virreina: “Vivim en una jungla de dades que es reprodueixen i no ens deixen caminar. Enmig de la jungla calen jardins de cooperació”.

Fins ara l’obra de Kluge ha estat analitzada i exposada per blocs, però els comissaris defensen que Kluge manté un diàleg constant entre tots els llenguatges (cinema, teoria, narrativa, televisió) que practica i que “tots els aspectes de la seva obra s’uneixen”. L’obra de Kluge és un tot, és teoria crítica, són contes i també art visual: a l’exposició podeu veure una adaptació plàstica que ell ha fet d’un conte escrit fa anys. Els comissaris de ‘Jardins de cooperació’ recorden que l’obra de Kluge no té cap relat museogràfic que l’articuli i elogien reiteradament la proactiviat i generositat de l’artista: a més d’obrir el seu arxiu i de presentar peces inèdites, Kluge ha cedit algunes fotografies de Richter que la Virreina no hauria tingut pressupost per pagar. Partidari de construir una “contraesfera pública”, Kluge coopera en tensió discursiva i  s’autodefineix com a “lluitador independent contra la cultura comercial”, —motiu pel qual la seva obra no s’exposa al Pompidou ni a la Tate Gallery de Londres, segons Valentín Roma.